El meu pont de mar blava

Blog allotjat a cat.bloctum.com

  • El Tiempo en Flix - Predicción a 7 d�as y condiciones actuales.
  • Meta

  •  

    January 2013
    M T W T F S S
    « Apr    
     123456
    78910111213
    14151617181920
    21222324252627
    28293031  
  • mes i any

Arxius per 'Del que llegeixo' Categoria

Casada per força

Enviat per caminant el dia 24th November 2010

casada.gif  llac.gif

He suplicat fins al darrer minut. He dit sí amb una veu que no era la meva i he signat un paper sense desitjar-ho, amb els ulls plens de llàgrimes.

Leila és el pseudònim que adopta l’escriptora d’aquesta història real, que no pot fer servir el seu propi nom per por a les conseqüències, que pot tenir en el seu propi entorn, tot el que relata.

Ens narra la historia d’una noia d’origen  magrebí educada a França, amb un  pare que per sobre de tot vol mantenir la tradició de la seua familía i el manament de la seua religió, obligant-la a casar-se a la força amb un home que no estima ni coneix. És el testimoni d’una dona que lluita per vèncer aquesta horrible tradició.

El llibre ens ajuda a conèixer, una mica més, les dones musulmanes, que vivint en una societat com la nostra,  i  sabent la manera de viure de les dones europees, accepten el seu estatus. Alguna cosa les paralitza, sens dubte. Llegint aquest llibre, s’enten  que és, la por.

Fa dies que he llegit el llibre però aprofito l’entorn de la commemoració del “dia contra  la violència envers les dones” per fer-ne la ressenya. Em sembla molt adequat, perquè també la por, és encara avui,  el que paralitza a moltes dones europees que no són precisament musulmanes.

“Hauria pogut ser la noia i la núvia més feliç si, des que vaig néixer, hagués entès l’amor que em tenia el pare.

Des de l’adolescència, vaig passar-me la vida intentant fer entendre al pare que, pel que feia a la nostra religió, atés que som creients, podia confiar en mi. I el cert és que ho vaig fer ben malament per arribar a aquest resultat: “Deixeu-me tranquil:la, deixeu-me en pau, no tinc necessitat de cap plançó que m’espiï sense parar per saber com em recullo els cabells, amb qui parlo i quina roba interior porto!”.

Igual que la Souria i tantes altres noies, sentia pesar sobre la meva condició l’angoixa permanent de la feminitat. El cos de la dona és un pecat de naixement, una noia no existeix realment en els projectes del pare més que com a serventa de la casa, presonera de la seva habitació i paquet obsequi recobert de virginitat per a l’home que l’haurà acollida. Sortosament, no m’arrenglerava entre les noies que obligaven a dur vel, o bé que escollien dur vel per viure en pau, però la meva vida havia estat un infern des de sempre. Havia lluitat inútilment: era casada.

Estava tan avergonyida que no vaig dir-ne res a la meva millor amiga ni a ningú, i, de retorn a França, vaig seguir vivint com si continués sent soltera.

I, tanmateix, aquell contracte matrimonial davant dels adouls em tenia del tot atrapada. Al Marroc, encara era necessària l’autorització de l’home per divorciar-se. L’home que repudiava la seva muller podia tirar-la al carrer sense cap compensació econòmica ni cap estatus social. Menyspreada pels altres i de vegades privada dels seus propis fills, era ella qui havia de suportar la “vergonya” de la seva família i de la seva comunitat.” (pag 109)

Dins de Del que llegeixo | Sense comentaris »

Arran de l’Ebre

Enviat per caminant el dia 5th October 2010

coberta-arran_11.jpg

Cinta Arasa


Un viatge des del París dels exiliats catalans dutrant la dictadura franquista fins a les Terres de l’Ebre del segle XIX

“Va tancar la llibreria i va decidir que marxaria a parís tan aviat com fos possible però va agafar el cotxe de son pare i va enfilar riu amunt.  va anar seguint el rastre de les pintades que, com declaracions d’amor a l’Ebre, n’exigien la presència impertorbable, com una advertència al nou govern, encara que fos contrari al transvasament. Per si de cas, per demostrar que ningú no havia abaixat la guàrdia, i les va agrair. Lo riu no, que no me’l prenguen, va pensar sense adonar-se que s’estava declarant, ella també, a aquell riu que potser, només potser, no s’havia atrevit a estimar. i de sobte va entendre per què mai no n’havia pogut sentir la veu. Va parar el cotxe en un terreny sense asfaltar que hi havia al costat d’un revolt de la carretera. la vista sobre l’Assut era magnífica de d’on es trobava. En aquell moment va sentir una necessitat incontenible de tocar l’Ebre, i va baixar arran d’aigua, per mullar-hi els dits, primer només els de les mans, però no en va tenir prou. Es va descalçar pausadament, com si assaborís amb tot detall el moment previ a aquell contacte amb l’aigua que tant desitjava. Va entrar al riu des d’una llenca de terra que feia un petit meandre i de seguida va notar la terra entre els dits dels seus peus… Una sensació de calma absoluta la va envair i va notar que l’aigua la cridava. Va avançar una mica més riu endins. La tranquil·litat s’havia fet més intensa, com si, de sobte algú hagués obert tots els llums d’una habitació fosca, escenari d’un malson febrós. Gemma, la terra, l’aigua, la mare del riu. Sentia com l’Ebre li parlava, com Lola li havia dit, esforçant-se per ensenyar-li el seu llenguatge, com un pare pacient. De la planta dels peus, van començar a sortir-li unes arrels que creixien molt ràpidament, i s’enfonsaven, més del que ella hagués pogut enfonsar-se mai, en la terra que sempre havia fet de llit al riu. (pag 330)

Dins de Del que llegeixo | Sense comentaris »

El librero de Kabul

Enviat per caminant el dia 3rd October 2010

 librero.gif

Asne Seierstad

Un llibre de l’any 2002, que manté tota la seua actualitat i que ens ajuda a conèixer  com viuen i com pensen aquells i aquelles dels  que només  coneixem com moren cada dia

“Sólo una minoría en la capital se ha quitado la “burka” y la mayoría sigue ignorando que sus antepasadas -las mujeres del siglo XIX- desconocian esta prenda. La introducción de la “burka” tuvo lugar en el reinado de Habibulla entre 1901 y 1919. El rey impuso la prenda a las doscientas mujeres de su harèn para que sus bonitos rostros no tentaran cuando traspasaban las puertas del palacio. Los velos eran todos de seda con finos bordados y lasprincesas de Halibulla tuvieron incluso “burkas” bordadas con hilo de oro. De este modo, la “burka” se convirtió en un traje de las mujeres de clase alta que las protegía de la mirada del pueblo. En los años cinquenta su uso se extendió al país entero, pero siguió siendo sobre todo un privilegio de las clases acomodadas.El velo tuvo sus opositores también. En 1959 el príncipe y primer ministro Daud provocó un escàndalo cuando apareció en publico el dia de la fiesta nacional acompañado por su esposa sin velo. Le había pedido a su hermano que dejara hacer lo mismo a su cuñada, y lo mismo les pidió a sus ministros con respecto a sus esposas. Al día siguiente se vieron varias mujeres por las calles de Kabul con abrigos largos, gafas oscuras y sombreros pequeños; mujeres que antes habían camindao completamente veladas. La clase alta, la primera en ponerse la “burka”, fue también la primera en quitérsela. como la prenda había llegado a ser un símbolo de estatus social entre los pobres, muchas criadas heredaron las “burkas” de seda de sus patronas. Al inicio sólo los pashtun gobernantes encubrieron a sus mujeres, pero con el paso del tiempo otros grupos étnicos empezaron a usar la prenda. El príncipe Daud, por su parte, deseaba su total erradicación. En 1961 una ley prohibió a las empleadas del sector público que usaran la “burka” y se les recomendó vestirse a la usanza occidental. La ley tardó años en ser acatada, pero en la década de los setenta casi no había una profesora o una secretaria de la administración pública que no llevara falda y blusa, mientras los hombres adoptavan el traje occidental. Las mujeres desveladas corrían el riesgo, no obstante, de que los fundamentalistas les dispararan una bala en la pierna o les arrojaran ácido en la cara. Cuando estalló la guerra civil y un gobierno islamista se instaló en Kabul, cada vez más mujeres volvieron al velo. lallegada de los talibanes  hizo desaparecer todos los rostros femeninos de las calles de la ciudad. (pag 96)

Dins de Del que llegeixo | Sense comentaris »

El falcó afganès (viatge al país dels talibans)

Enviat per caminant el dia 29th August 2010

el-falco.gifOlivier Weber

Llegeixes el llibre i et queda la sensació que  Afganistan és en mans d’uns nens-estudiants-guerrers (els talibans) ancorats  en èpoques llunyanes en el temps, i alimentats per les civilitzacions  actuals que, els hi fem arribar les armes amb les que combatre una societat, que rep indefensa, tot el que segles i segles els hi ha anat caient a sobre.

Amb una peculiar ironia l’autor ens passeja per paratges on pocs ,i tal com estan les coses cada cop menys, han pogut arribar i ens rememora la història i els personatges protagonistes d’ella , a qui no tenen res que  envejar els actuals mandataris àvids de sang i de venjança, en nom del vici i la virtut.

A partir  d’aquí tot és possible. Culpables?, tots els qui ens ho mirem com si només es tractés d’un país llunyà.

Escoltant el mul·là  ja fart, no pots estar-te de sentir un gran malestar, com si tot el seu sermó semblés fals, la moral, la gran virtut. ell mateix té tot l’aire d’un senyor sanguinari, un gran traficant convertit als bons costums. Qalamuddine continua amb empenta, vol impressionar els seus homes, parla d’amputacions i de rajem, lapidació. “És molt senzill, agafem una dona per relacions sexuals il·lícites i la posem darrere d’un camió carregat de pedres. S’aixeca el bolquet del camió. Si queda en vida, cosa poc probable, és que és innocent. si mor, és que és culpable. Ídem per als homosexuals. Només ho hem fet dues vegades, i un va sobreviure, però una mica fet malbé”.

El més empipador, precisa un conseller, és quan no hi ha cap camió, o no hi ha benzina, llavors s’envien llançador de pedres dalt d’un turó per apuntar el cap del culpable, o del presumpte culpable, exercici que de seguida es converteix en un joc, i no sols s’ha de calmar la gentada, sinó també els llançadors de pedres, botxins a foc lent i pedres petites, encara que després d’unes quantes lapidacions acaben amb uns braços ben musculosos i bastant hàbils. La traça no vol dir tocar l’objectiu, és a dir, el cap o la nuca. sinó al contrari, un cop fallit, als braços, a les cames, a la columna vertebral, de manera que la víctima expiatòria pateixi al màxim de temps possible i també per no ferir el qazi, el jutge. De tota manera, el mul·là dels grans panxells s’estima més començar aquesta pena amb vuitanta fuetades i deixar el rajem per al final. Miro l’assistència mentre escolto el mul·là docte i noto que el malestar va guanyant els servidors combatents. Alguns abaixen els ulls incòmodes, com si els hagués sorprès en falta. més tard m’assabentaré que Qalamuddine estima els seus homes, en primer lloc els joves efebs, això explica per què s’envolta d’una guàrdia tan jove, absolutament a les seves ordres, fins i tot als seus desitjos i poc inclinada a patir el test de la lapidació, dues tones de pedres per veure si un és innocent o culpable, prova de culpabilitat que no sols pot ser modulada pel qazi, sinó sobretot per qui s’ocupa de manipular el bolquet del camió.

Això vol dir que la disbauxada Babilònia, l’antimodel dels talibans, la civilització que glorificava l’amor lliure, incloent-hi el seu déu Enki, amb prostitució masculina i pràctiques homosexuals acuradament codificades, en uns rituals que veneraven la deessa de la fecunditat Ishtar i permetien que l’amo de la casa s’emportés els servidors al llit per tal de sotmetre’ls  en cos i ànima al més mínim dels seus desitjos, la disbauxada Babilònia no està totalment bandejada a Kabul i a Qandahar, on la pederàstia, pagada o no, s’ha tornat en una pràctica corrent, fins i tot per part dels mul·làs, malgrat els edictes de què se serveixen amb la hipocresia més perfecta. (pag 145)

Dins de Del que llegeixo | Sense comentaris »

Les bruixes d’Arnes

Enviat per caminant el dia 29th August 2010

                          les-bruixes.gifDavid Marti 

Un història de bruixes, en temps de la Inquisició, barrejada amb Templers,  totalment previsible.

Una novel·la per llegir a l’estiu.

Penso, que seria bo,  deixar descansar literàriament els Templers una bona temporada.

Dins de Del que llegeixo | Sense comentaris »

TASTANT EL CEL (una infantesa palestina)

Enviat per caminant el dia 29th August 2010

tastant.gif

Ibtisam Barakat

Va néixer a Ramallah i es va llicenciar  en Literatura anglesa a la Universitat de Birzeit, Cisjordània. Va arribar als Estats Units el 1986 per fer unes pràctiques a la revista The  Nation. Va estudiar un màster sobre desenvolupament social i familiar a la Universitat de Missouri-Columbia. Ha sigut professora d’ética lingüística a Stephens Collage i és la fundadora del seminari Write Your Life (Escriu la teva vida). Escriptora bilingüe i poeta, treballa per guarir les injustícies socials, especialment les de la gent jove. Viu a Columbia, Missoure

Un llibre adreçat especialment a adolescent, però que per la seua bellesa i la seua humanitat, arriba, també, a impactar el  cor  dels qui  tenim una mica més  d’edat.

El nostre grup va córrer per atrapar el grup del davant i els meus peus entumits van volar. Els llums del cel anaven i venien, però jo mantenia els ulls en la trena. Vaig caure repetidament, però m’aixecava de pressa. Els ulls no em flaquejaven. Estava determinada a encalçar la mare.  Em vaig acostar més i més al lloc on pensava que l’havia vista fins que ja només estava a unes passes darrere la seva trena. Quan finalment els meus dits van tocar el seu vestit, va semblar que la guerra s’aturava.

Pensant que estava amb la mare un altre cop, em vaig adonar que havia perdut l’única sabata sense lligar que portava. Vaig començar a notar una sensació febril als peus. Em vaig permetre plorar una mica, esperant que la mare em sentiria. Llavors vaig estirar el seu vestit i li vaig deixar portar el meu pes. Tanmateix, el descans va durar només uns segons. Quan van llampegar noves flamarades, una cara estranya es va girar per renyar-me.

-Qui ets tu? -em va preguntar mentre sacsejava el seu vestit alliberant-lo de la meva mà.

Ara ho veia. Aquella dona no era la meva mare.

Amb una incredulitat estupefacta, vaig deixar caure les mans als costats, arrapant-me al meu vestit, sense poder sentir ni terror ni dolor. Els meus ulls no buscaven ningú i amb prou feines importava si caminava sola o amb gent al voltant.  només podia posar un peu davant de l’altre.

Quan ens vam acostar a la zona de les coves, vaig descobrir que hi havia moltes coves en llocs diferents. Veus angoixades penetraven en l’aire: hauríem d’amagar-nos o seguir endavant? Alguns van optar per amagar-se. Però jo em vaig trobar caminant amb els que van escollir continuar fins que arribéssim a la carretera que ens portaria a Jordània. Aquí la foscor era profunda, com a tot arreu. I sí, vam haver d’esperar molt perquè la nit acabés.

Quan finalment l’alba va il·luminar el món, vaig veure que estava voltada d’una gran multitud. Ningú no em parlava i jo em mirava els nens que anaven aferrats als seus pares. Envejava que tinguessin una mà on agafar-se. Jo no en tenia cap.

La gent fitava el cel com si d’ell pengessin una llarga filera de precs sense resposta. Anaven renegant a mesura que maldaven per empassar-se la seva pena. Se suplicaven els uns als altres un glop d’aigua i imploraven misericòrdia a Déu.

Jo caminava sense rumb, mirant una cara estranya darrera l’altra. I aleshores, de cop i volta, em va semblar veure el meu pare.

-Yaba! -vaig cridar en veu baixa, esperant que no fos altre cop un error. Però es va girar. Li regalimaven llàgrimes galtes avall. Ara n’estava segura.

Al seu costat hi havia la mare, aferrant la meva germana al pit. El pare i els meus germans van venir corrents cap a mi amb els braços estesos. El Muhammad que va ser qui primer es va adonar que jo faltava i em va oferir les seves sabates.

El cor em feia mal, els peus em cremaven, i alguna cosa dins meu encara em feia sentir confusa i perduda. Però ja no estava sola. Estava un altre cop amb la meva família. Junts vam entrar al segon dia de la guerra. (pag. 41)

Dins de Del que llegeixo | Sense comentaris »

Independentisme català

Enviat per caminant el dia 3rd August 2010

lindependentisme.gifOriol Illa

L’autor, ens explica en aquest breu  assaig, que es llegeix amb  facilitat, com l’independentisme és avui una alternativa versemblant, capaç d’integrar un espectre prou plural de la societat catalana i de sobrepassar el llindar de la utopia per ser una proposta absolutament realitzable. I ho fa desgranant les dificultats, però també les oportunitats i fortalesa de que gaudeix Catalunya per esdevenir un nou estat reconegut per la resta del món (de la contraportada)

Per això cal sortir de la tenalla que suposa el marc legal, constitucional o normatiu amb persistència, continuïtat i perseverança. els defensors de l’imperi de la llei -normalment instal·lats en les estructures de l’administració de l’estat central- no poden sobreposar-se, ni per la via dels fets, ni per la via de la imposició, a la profunda voluntat democràtica d’una societat. Les lleis són les normes, el marc i el terreny sobre el qual es basa la nostra convivència. Per sobre de religions, creeences i ideologies. Cert. Però la voluntat del poble està per sobre de tota llei, perquè les lleis són fetes per a l’individu, i no pas l’individu ha d’estar sotmès a la llei. I les lleis, en definitiva, han de respondre a les necessitats de cada societat, que canvia en la composició, però també en llurs necessitats.En règims democràtics, les lleis són fetes per individus, però aquests, alhora, ostenten la legitimitat i el suport d’una força derivada de la delegació que el poble -demós- fa cap als legisladors. Tanmateix, en aquest esperit del legislador es produeix una perversió gairebé universal de la llei, la qual acaba sent el dogma. quan això passa, en comptes de garantir la justicía, la llei es converteix en una arma invencible de la injustícia.La llei és l’esquelet de la nostra organització social. Amb ella substituïm la voluntat individual per la voluntat col·lectiva. I aquesta voluntat col·lectiva té l’obligació de protegir les persones, les seves llibertats, mantenir el dret i fer que la justícia sigui, com a mínim, justa. Quan la llei defensa un estat o una idea com la unitat territorial -és el cas de la Constitució Espanyola o del mateix Tribunal Constitucional-, deixa de defensar les persones per defensar i protegir un immobilisme que suposa un fre per a les legítimes aspiracions de les comunitats nacionals, però, també, un fre per al progrés i el benestar del conjunt d’individus. (pag 81)

Dins de Del que llegeixo | Sense comentaris »

Històries d’una guerra invisible

Enviat per caminant el dia 1st August 2010

histories.jpg

Toni Arbonès

(periodista fa dinou anys que exerceix la seva professió a Catalunya ràdio)

Enviat especial de Catalunya ràdio al Pakistan i a Afganistan durant la tardor de 2001, ens fa assistir a una guerra “invisible”, explicant-nos el dia a dia d’un corresponsal a la recerca de la notícia, viatjant per escenaris insòlits com les valls frontereres on viuen étnies com els kalash, les poblacions paixtus de mentalitat medieval o la ciutat de Kandahar en plena desbandada  talibana.

Entre les cròniques  i relats  del viatge l’autor deixa anar les seues reflexions sobre una guerra justificada per alguns, injustificada per molts, on la població   ignorant, muda  i perplexa  viu una religiositat profunda capaç de  paralitzar qualsevol esdeveniment quotidià.

 Vam anar fins al camp de trànsit de Kili Faizo, on els fugitius afganesos acabats d’arribar s’hi estaven el temps just perquè els identifiquessin i els fessin un breu reconeixement mèdic abans d’assignar-los un camp per instal·lar-se definitivament. Després vam recórrer els deu quilòmetres de buit absolut, fins al de Roghani, autèntica ciutat de tendes de campanya, al mig del desert, amb un cens d’uns vint mil afganesos, que intentaven refer la vida que la guerra els havia malmès. Potser per la desesperació, no suportaven gaire els reporters que, periòdicament, apareixien per allà a la recerca d’alguna història humana. al capdavall, devien pensar que érem persones que vivíem de la  seva desgràcia, igual que els voltors viuen de la carronya. En canvi, del que potser no se n’adonaven era que gracies a la difusió que fèiem de la seva situació, ells i el seu problema existien al món, i això, poc o molt, era una de les úniques eines que teníem  per sensibilitzar l’opinió pública perquè ajudés. Una altra cosa era plantejar-nos si aquell ajut, per important que fos, servia d’alguna cosa més que per posar un pedaç en una situació de pobresa i d’ignorància que es remuntava a uns quants decennis enrere. Per atacar de debò el problema de fons, potser no feien falta ni sacs d’arròs ni, per descomptat, míssils intel·ligents, sinó intel·ligència per acabar amb els míssils i substituir-los per cultura i coneixement. Però hi havia algú interessat, de debò, a resoldre la situació dels afganesos?. (pag 248)

Dins de Del que llegeixo | Sense comentaris »

Els plats trencats

Enviat per caminant el dia 12th May 2010

plats.gif

En un intent per desvetllar els culpables de la crisi economica, Francesc Sanuy, analitza males practiques i abusos per part  de polítics i banquers, especuladors en general.

Una lectura obligatòria en els dies que estem vivint, per comprendre, encara que sigui poquet, tot el que està passant i que ens afecta de forma directa. Per altra banda una lectura poc aconsellable per a persones sensibles, ja que  així com vas llegint et va bullint la sang, i tot i que d’entrada ja saps qui pagarà ELS PLATS TRENCATS, amb les mesures preses avui pel govern central, només queda afegir: ENS ROBEN ALS POBRES PER DONAR-HO ALS RICS.

En conjunt el nostre sistema financer té el  dubtós honor de ser el segon més car de tota la Unió Europea pel que fa al cost de tenir un compte corrent i d’ haver augmentat, espectacularment en un moment de crisi, les comissions pel manteniment de les targetes de crèdit i dèbit. Els grans bancs i les grans caixes també tenen la llàntia d’haver col·locat al mercat  unes participacions preferents que ni eren accions ni tenien, en cas d’insolvència, cap mena de preferència. Ans al contrari, en contra del que suggeria la publicitat enganyosa anaven a la cua dels creditors. Era tan gran la discrepància entre l’oferta i la lletra menuda, que fins i tot l’emasculada, servil i parcial CNMV es va sentir obligada a exigir un termini addicional de recuperació dels diners invertits després d’haver puntualitzat quines eren les condicions reals. Un cop desemmascarats, els grans banquers i caixers han reconegut que s’ha acabat el tracte privilegiat als bons clients i usuaris que, a Catalunya, paguen de mitjana 242,90 euros a l’any en comissions. Tot això sense baixar de l’autocar.

Un any després de la fallida de Lehman Brothers el setembre de 2008, si comparem la Gran Depressió de 1929 amb la recessió actual, podríem dir que fa vuitanta anys l’economia es va encongir, que va perdre la quarta part del PIB i que l’atur va arribar al 25 per cent, mentre que aquesta vegada els bancs han estat tractats amb cotó fluix, tipus d’interès molt baixos i grans paquets d’estímuls fiscals i despesa pública. De totes maneres, la patacada ha estat molt dolorosa i ha deixat en l’opinió pública un sentiment de còlera contra caixers i banquers, perquè, a part de no acusar-se dels seus pecats, no mostren cap dolor ni propòsit d’esmena. (pag 81)

Dins de Del que llegeixo | Sense comentaris »

Se sabrà tot

Enviat per caminant el dia 4th May 2010

 Xavier Bosch   sesabratot.gif 

Aquest “tot”, que ha intrigat tanta gent i que ha fet  possible que la novel·la hagi estat el llibre més venut del Sant Jordi d’enguany, tot i que en Xavier Bosch ha reiterat que no es tracta d’una novel·la on explica la seua pròpia experiència, també m’ha captivat a mi que, en saber-la guanyadora del Premi Sant Jordi, ja la volia tenir a les mans i llegir-la.

Se sabrà tot, parla  de periodisme,  de terrorisme de bombolla immobiliària, de política… conté tots els ingredients que, avui per avui, fan que ens sentíssim insegurs i que no ens creguéssim res del que esta passant, donat que tot, a la curta o a la llarga, resulta que esta comprat i amanerat i respon als interessos d’uns quants (pocs) en detriment de la col·lectivitat (molts).

Una novel·la entretinguda  que es llegeix d’una tirada i que ens deixa amb el regust de que el “tot”, desgraciadament ja el coneixíem.

Per fer-ne un tastet:

“El Santi Muñoz havia pronunciat les paraules màgiques. Fets aïllats. La resposta de manual de primer curs de Dircom que em treia de polleguera. Negar-ho tot, minimitzar-ho i, quan ja no hi ha més pebrots que admetre l’evidència, assegurar que només són “fets aïllats”. Cadascun dels vuitanta detinguts en els tres últims anys per presumpta vinculació amb el terrorisme islamista devien ser, als ulls del Santi Muñoz, vuitanta fets aïllats. El finançament d’AL-Qaida a través dels venedors ambulants de cerveses era un altre fet aïllat al qual, esclar, tampoc no s’havia de buscar cap més lligam. Que una de cada tres persones condemnades per la seva pertinença a grups radicals haguessin estat detingudes a Barcelona i rodalia era un altre fet aïllat. Semblava evident que, sumats tots aquests fets, obteníem un esbós més precís de la realitat. El conseller, però maldava per convence’m que sumar pomes amb peres era un error infantil propi dels periodistes. Amb tot, feia l’efecte que ell mateix havia d’esforçar-se per creure’s les seves paraules. Va abaixar la veu, com si no volgués que ens sentissin el xòfer i l’escorta que anaven al davant.

-Escolta’m bé, t’ho dic amb confiança. Us equivoqueu si continueu per aquesta línia. No feu cap favor a la gent i a la policia si creeu pànic a cops de titulars. Que sàpigues, com a director de diari, que et pouc assegurar que no hi ha objectius definits ni indicis d’un atemptat imminent a Barcelona  (poag. 233)

Dins de Del que llegeixo | Sense comentaris »