De Pep Coll

La veritable història de Bernadette, és una novel·la però  segurament  molt més a prop de la realitat,  que  altres històries que expliquen les aparicions, i que  ens han volgut fer creure.

El petit poble de Lourdes, gràcies a l’especulació i l’ambició,  es converteix en un un altre simbol de ”pobresa” de  pràctica diaria de l’Església Catòlica i de la que una nova vinguda de Jesucrist tornaria a fer fora com ho va fer amb els  mercaders del Temple.

“Com l’hortalà que a la tardor sacseja la pomera carregada de fruits, les aparicions de la Santíssima Verge van sacsejar les consciències, i les pomes fins llavors amagades per les fulles es van fer visibles damunt l’herba. Pomes madures i precioses com la devoció popular a la Immaculada Concepció de Maria, arrelada des de temps immemorials en els poblets de França, i que cap revolució aconseguirà arrencar de soca-rel. Al contrari,  la devoció s’enfortirà amb la conversió de milers de descreguts, gràcies a les curacions miraculoses de l’aigua de la gruta. De la pomera, però també han caigut les pomes podrides, que apareixen aquí i allà entre la gran estesa de les serenyes. Pomes podrides per l’enveja, per la cobdícia, per l’ambició del poder, per la vanitat d’esdevenir l’historiador oficial del santuari de Lourdes. Una bona estesa de pomes podrides! El comisari Jacomet vol fer mèrits davant dels seus superiors; l’alcalde Lacadé ambiciona en secret la construcció d’un balneari a Massabielha; el bisbe de Baiona acusa el bisbe de Tarbes de robar-li els pelegrins de Betharram, pontifica que Lourdes és una farsa i que ell no hi posarà mai els peus: els pares missioners de la gruta, que volen acaparar tots els negocis de Lourdes, veuen que Bernardette els fa nosa, que els pelegrins vénen a Lourdes, per ella no per la gruta i maquinen enviar-la ben lluny; les Germanes de la Caritat renuncien als seus ideals de servei als pobres i accepten emportar-se Bernardette a Nevers a canvi de les propietats de Montluzin; els botiguers santifiquen el dia del Senyor comerciant amb objectes religiosos… (pag 286)

Xavier Vendrell

D’aquest llibre en destacaré dos fragments: un que significa el passat d’Esquerra i que parla d’una senyora que per molta gent encara no hem oblidat el gran mal que fa fer al partit i aquí la deixa ben retratada

“Mentestrant, en deixar de treballar a Esquerra, amb una colla del grup depurat havíem organitzat una empresa de transports: “Amunt i avall”, es deia. Bona part de la feina era a Mercabarna i allí vaig conèixer un xicot que travessava una siruació molt difícil. Estava enganxat a l’heroïna i la seva dona, colombiana, havia retornat al seu país amb la filla de tots dos. La seva situació era desesperada i lluitava per sortir-se’n. Feia petits treballs per a nosaltres però la seva addició el condicionava. No el podíem pas posar al capdavant d’un camió. Un dia em vaig trobar la Pilar Rahola al gabinet de premsa de la seu nacional del carrer Villarroel. No vaig dubtar a exposar-li la situació, tothora que li demanava si, en la condició de tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, no podia fer gestions davant Serveis socials per ajudar-lo i que se’n pogués sortir. D’aquell dia no me n’oblidaré mai. Fins aleshores havia discrepat de la Rahola. A partir d’aquell precís instant vaig saber la classe de persona que era. Per resposta em va dir: “Ai, Vendrell, que bona persona que ets. Aquesta gent no vota”. Per a mi va ser el punt final, mentre em prometia a mi mateix que aquella dona i jo no podíem compartir el mateix projecte polític. pag.45

El segon fragment representa el present d’Esquerra i justifica de per si la meva militància en el partit.

“Si fins fa quatre dies s’ironitzava sobre el problema del canvi climàtic, avui ja tothom sap que no és cap broma. La militància ecologista de Catalunya ha estat gairebé tan dura com la de l’esquerra independentista. I als que hem defensat ambdues causes alhora se’ns ha volgut ridiculitzar i, fins i tot, criminalitzar. Se’ns ha acusat d’anar contra el desenvolupament del país i d’aturar el progrés. I el PSC, després de tants anys governant, s’ha apuntat al model econòmic de la dreta: creixement ràpid i insostenible.

Esquerra, en canvi, sí que està disposada a assumir les dificultats de plantejar-se un canvi de model. Un canvi de model energètic, urbanístic, de gestió dels recursos naturals. Però també un canvi de model de relacions laborals, un canvi de model cultural o un canvi de model industrial. I encarar aquest reptes implica enfrontrar-se a persones i entitats que han viscut del model actual durant anys malgrat la seva insostenibilitat. Són, per tant, cultures polítiques diferents. La nostra, per una banda, i la de CiU i el PSC per l’altra. Governar amb el PSC és, doncs, assumir que la presa de cada decisió important que no estigui prèviament pactada fins a l’última coma ve precedida d’un debat complex.” pag 87

Oriol Dueñas

El següent fragment no té res a envejar a les històries viscudes anys més tard per milers de persones camí dels camps de concentració alemanys.

“En un vagó s’hi col·locaven trenta o quaranta presoners. Tots ells bruts pel temps que feia que no es rentaven, sense espai per moure’s, sense finestres per poder respirar, ni aigua per beure ni un lloc on poder fer les seves necessitats bàsiques. Van patir aquestes condicions pròpies d’unes infraestructures molt deficitàries durant dies de viatge i amb el neguit de no saber on els portaven. Als testimonis que van passar per aquella situació encara els tremola la veu quan ho expliquen. Recordar aquell viatge en ocasions els resulta un calvari ja que les jornades que van estar-se allà tancats es feren eternes. Així ho recorda en Francesc, que, després de superar l’interrogatori i de passar pel camp de presoners de la plaça de braus de Logronyo, el van ficar en un tren amb destí a Miranda d’Ebro (Burgos): “Uns trenta-nou homes vam ser encabits en un vagó. Les quatre finestres enlairades, encreuades amb barrots de ferro per evitar que les mercaderies que normalment s’hi transportava poguessin ser robades des de fora. A les fustes de les parets no hi havia els esvorancs que s’observava en la majoria de vagons, pels quals pogués introduir-se el vent.

Quan varen tancar les portes del vagó, barran-les per fora, ens semblà que es tractava d’un detall sense importància, però a mesura que transcorria el temps l’aire s’anà carregant d’una olor acre, barreja de suor i brutícia, i acabà fent-se insuportable. Vam provar d’obrir les finestres sense aconseguir-ho. L’atmosfera s’enrarí ràpidament i, al cap d’una estona, la pudor era tan repulsiva que de bona gana m’hauria canviat amb els homes  que ocupaven vagons estropellats.

Entre els homes del vagó n’hi havia algun que patia disenteria. Les llaunes de sardines buides, que no havíem pogut llençar a fora, feren cap al racó on un vailet afectat per la malaltia reclamava amb urgència algun altuell en el qual fer les necessitats. Com si aquell hagués estat el senyal convingut, més homes, obligats pel mal de ventre, demanaven llaunes en les quals poder evacuar. De moment les llaunes buides anaven salvant la situació. La salvaren només a mitges perquè el contingut quedava allí, entre nosaltres, saturant l’aire amb la seva pestilència.” pag.78

Khaled Hosseini

Dues dones afganeses arriben a casar-se amb  un mateix marit  que té amb elles un tracte despiatat i cruel. És una història de ficció que relata uns fets que per a moltes dones són la realitat del seu dia a dia.

Són dones com nosaltres, que senten, que pensen que estimen…

En canvi, depenen d’uns homes, no com els nostres, que poden decidir la seva vida i la seva mort.

Des d’aquí ens ho mirem com si no passés, però el fet és que cada dia vivim sota l’estigma de dones assessinades pels seus marits a casa nostra.

“L’endema els camions van entrar a Kabul. A Khair khana, a Shar-e-nau, a Karteh Parwan, a Wazir Akbar Khan  i a Taimani, els camions Toyota de color vermell van envair els carrers. Homes barbuts, armats i amb turbants negres seien als seients. Des de cada camió, un altaveu eixordava amb anuncis, primer en persa, després en paitxu. El mateix missatge se sentia als altaveus que hi havia dalt de les mesquites, i a la ràdio, que ara és coneixia com la Veu de la Xaria. El missatge també estava escrit a les postals que llançaven pels carrers. La Mariam en va trobar una al pati.

El nostre watan es coneix ara com l’Emirat Islàmic de l’Afganistan.

Aquestes són les lleis que farem complir i vosaltres obeireu:

Tots els ciutadans han de pregar cinc vegades al dia. Si es temps d’oració i se us troba fent alguna altra cosa, sereu fuetejats.

Tots els homes es deixaran créixer la barba. La llargada correcta és, com a mínim, un puny estret per sota la barbeta. Si no respecteu això, sereu fuetejats.

Tots els nois portaran turbants negres, els graus més alts el portaran blanc.

Tots els nois portaran roba islàmica. Es cordaran els colls de les camises.

Cantar queda prohibit.

Ballar queda prohibit.

Els jocs de cartes, els escacs, les apostes i el vol d’estels queden prohibits.

És prohibeix escriure llibres, mirar pel·licules i pintar quadres.

Si teniu periquitos, sereu fuetejats. Els vostres ocells seran sacrificats.

Si robeu, se us tallarà la mà a l’alçada del canell, Si reincidiu, se us tallarà un peu.

Si no sou musulmà, no reseu on pugueu ser vistos per musulmans. Si ho feu, sereu fuetejats i se us empresonarà. Si se us troba intentant convertir un musulmà a la vostra fe, se us executarà.

Atenció dones:

Romandreu a casa vostra en tot moment. No és correcte que les dones vaguin sense objecte pels carrers. Si sortiu, ha de ser acompanyades d’un mahram, un parent mascle. Si se us enxampa soles al carrer, se us fuetejarà i sereu enviades a casa.

Sota cap circumstància podeu ensenyar la cara. Us cobrireu amb el burca quan sortiu. Si no ho feu, se us fuetejarà severament.

Es prohibeix la cosmètica.

Es prohibeixen les joies.

No portareu roba provocadora.

No parlareu llevat que se us parli.

No establireu contacte visual amb els homes.

No riureu en públic. Si ho feu, se us fuetejarà

No us pintareu les ungles. Si ho feu perdreu el dit.

Es prohibeix a les noies anar a escola. Totes les escoles per a noies quedaran tancades immediatament. Si intenteu obrir una escola per a noies, se us fuetejarà i la vostra escola serà clausurada.

Es prohibeix que les dones treballin.

Si se us declara culpables d’adulteri., se us lapidarà fins a la mort.

Escolteu. Escolteu bé. Obeïu. Allah-u-akbar (pag.243-244)

Tot això passava a les acaballes del segle XX, sort en van tenir que el president Bush va veure com patia el poble agfanès i els va anar a ajudar amb un invent que es deia terrorisme islàmic i que poc a poc va tancant més les llibertats de tots plegats.

Voldria destacar que la edició del llibre, que jo he llegit, és plena de errades ortogràfiques.

de Henning ManKell

Fredrik Welin, un metge retirat, viu sol en una illa de la costa sueca fins que l’arribada d’un antic amor irromp en el seu monòtom i voluntari aïllament. És Harriet, greument malalta, a qui ell va abandonar i que ara ha vingut a demanar-li que acompleixi una antiga promesa de joventud: dur-la a un estany del nord del país.

No m’ha desagradat, però tampoc la triaria per emportar-me-la a una illa desertica. Cada vegada tinc menys interès en llegir novel·la.

Jordi Llaonart Larios                           

Crònica d’un arabista català que viu a Kuwait

MERCATS D’ARMES

On aconsegueix la insurgència iraquiana les armes i els vehicles blindats amb els que perpetra els seus sagnants atacs? On compren els paramilitars els uniformes i les granades? La resposta és ben simple: al mercat. En els darrers compassos de l’ocupació, la primavera de 2006, sorgeixen com a bolets en mercats populars de ciutats com Bagdad paradetes que ofereixen a preus molt raonables tot el que cal per vestir i armar un esquadró de la mort o una milícia il·legal. L’uniforme de la policia val aleshores 12 euros i les insígnies i estrelles de capità estan disponibles a partir d’1 euro i mig..

Només al mercat de Bab al Xarji de la capital hi ha més de quinze paradetes especialitzades en articles per a la policia i l’exèrcit i que sobretot venen uniformes militars i passamuntanyes. no cal conèixer a fons la situació iraquiana per adonar-se que els compradors pretenen formar els seus propis grups de paramilitars amb l’objectiu de protegir empresaris o polítics, de perpetrar venjances personals o neteges ètniques a nivell local, o bé d’aprofitar el desconcert i el buit de poder per enriquir-se a base d’una campanya de segrestos. (pag.186)

Fins quan?

El conjunt de treballs que confegeixen aquest volum és el resultat de les jornades que, sota el títol “Història i memòria: el franquisme i els seus efectes als Països Catalans” van tenir lloc a Banyoles la tardor de 2005, en concret els dies 11,12 i 13 de novembre. Les jornades es van celebrar en el marc dels “Col·loquis de Tardor” que cada any organitzen el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles (CECB) i la Universitat de Girona (UdG). En aquesta ocasió, van comptar amb el suport del Centre d’Estudis de l’Època Franquista i Democràtica (CEFID), adscrit a la Universitat Autònoma

Orhan Pamuk

Naturalment no es dóna un premi Nobel perquè si, es clar que el mèrit queda més que demostrat llegint aquest llibre.

He escollit un fragment a l’atzar ja que tot el llibre em sembla destacable

“Els detalls d’algunes pintures de Melling em fan venir esgarrifances. El pintor va veure i reproduir els mateixos turons d’Istanbul on es construiren els carrers, els camins, les cases, i els barris on jo he passat tota la meva infància, tota la meva vida, abans que ningú s’hi instal·lés i que s’hi aixequés ni un sol edifici. Veure en els racons dels paisatges de Melling, amb la lupa a la mà, aquells turons buits coberts d’horts, pollancres i plàtans, que més tard es dirien Yildiz, Maçka o TesviKiye, em produeix un dolor semblant al que sentiren els habitants d’Istanbul d’aquell temps si els veiessin ara, és la mateixa sensació que noto quan miro els llocs on hi havia hagut un incendi, els jardins de les mansions cremades, els murs i els aqüeductes enfonsats i les ruïnes. Veure que els llocs que des de la infància has assumit com el centre de la teva vida i del teu món, i que, per tant, són el punt de partida de tot el teu saber, en realitat no existien fa poc (cent anys abans del meu naixement), com aquell que contempla el món que ha deixat enrere després de morir, és tan curiós i sorprenent que es fa insuportable. És l’esgarrifança que ressegueix davant del temps que passa les experiències vitals, les relacions personals i els objectes pacientment acumulats.” pag.257

Angela Jackson, historiadora britànica, va venir al Priorat per primera vegada investigant per al seu llibre “Dones britàniques i la Guerra Civil espanyola”. D’aquí va sortir el seu interès per la història de la cova hospital, prop del poble de la Bisbal de Falset, que va  portar-la a continuar la recerca i a escriure aquest llibre.

Ara viu al Priorat, on continua en el tema de la memòria històrica i el record de la guerra amb la seva tasca en l’associació No Jubilem la Memòria

Jaume Fabre

Durant els  anys quaranta i cinquanta es van viure els anys més crus del franquisme. Uns eren a l’exili, uns altres a la presó.  Per a moltes dones que havien de patir la separació de marits i havien de tirar endavant els seus fills, el dia a dia era com viure en una autèntica presó, humiliades pels qui havien guanyat la guerra i amb un únic objectiu: donar de menjar als seus fills.

Una cortina de silenci

“Les dificultats que passaven les dones amb el marit empresonat eren aprofitades per guanyadors sense escrúpols. De la mateixa manera que hi va haver actuacions generoses per part de veïnes o familiars, també hi va haver d’abusos del quals és molt difícil seguir el rastre, perquè lògicament, no n’han quedat testimonis escrits, i perquè les víctimes van preferir callar.

Altres països que han passat per la vergonya de les violacions per les tropes d’ocupació han sabut, amb els anys, superar el trauma a base de treure-ho a la llum. Alemanya, per exemple, no amaga les violacions sistemàtiques de la seva població femenina en la part ocupada per l’exèrcit soviètic. Hi ha un llibre magnífic sobre aquesta qüestió, que és un testimoni en primera persona, fred fins a un extrem que posa la pell de gallina: Una mujer en Berlin. L’autora que s’ha mantingut en l’anonimat, hi explica que va optar per aparellar-se amb un soldat rus perquè així no seria violada cada dia per un de diferent.

La Xina manté un contenciós amb el Japó perquè reconegui l’explotació sexual duta a terme durant l’ocupació del país. I el Parlament de Bòsnia Hercegovina va reconèixer l’any 2006 que les dones violades entre el 1990 i el 1992 pels militars serbis també eren víctimes de guerra. Una pel·licula sobre el tema va guanyar l’Ós d’Or al festival de Berlin aquell mateix any. El títol Grbavica, fa referència al nom d’un barri en el qual hi va haver camps de tortura de dones durant la guerra entre els dos països.

Però aquí som d’una altra manera, i la cortina de silenci que es va córrer, per raons òbvies, durant els anys del franquisme, es va mantenir durant la transició, i encara continua. Per això són comptadíssims els testimonis escrits que hi ha d’abusos sexuals sobre dones per part d’autoritats militars i civils franquistes.” pag.64