25 de novembre, dia Internacional per l’eliminació de la violència contra les dones                                                                             Llegir el manifest

El proper dissabte, 28 de novembre, es celebrarà a Gandesa i de la mà de l’Assemblea Territorial de dones, el segon Congrés de  Dones de les Terres de l’Ebre, sota el lema “Dones gestores de desenvolupament”.

Ahir, a la Bilioteca pública, es va fer la presentació del llibre d’Albert Guiu “La gatera del temps”, el va presentar Andreu Carranza, i en van llegir fragments, tots dos escriptors locals.

En acabar Ramir va interpretar unes cançons,de les quals és l’autor i un poema que  ha musicat de l’Albert.

L’acte,  que va reunir un bon grup de gent, va resultar molt encertat.  

Avui, a les set de la tarda i  a Ca don Ventura l’ Arcadi Oliveres éns ha tornar a fer reflexionar sobre el nostre món injust i quin hauria de ser el nostre paper, si de veritat tenim ganes de canviar-lo

COMBATRE LA POBRESA. ALTERNATIVES PER A UN MÓN MÉS SOLIDARI

“La pobresa no és un mal sense remei. Però vivim en un sistema que perpetua inèrcies injustes i en un món on la vida pot no tenir preu si el que hi ha en joc és un conjunt d’interessos, sobretot interessos econòmics i de poder. Els mecanismes “perversos” que han generat l’estat de pobresa i de desigualtat es poden rebatre i combatre, perquè ni són els únics camins a emprendre ni són les úniques vies per créixer i prosperaqr. Un conjunt d’alternatives, aplicades a escala mundial o a nivell personal, ens permeten desmuntar teories anteriors i veure algunes solucions”

Del seu llibre “Contra la fam i la guerra“

Primera jornada del  II curs Coneguem la Ribera d’Ebre  organitzat pel CERE.

Julio Antonio, un artista de la Ribera d’Ebre

Antonio Salcedo (URV)

L’arc del Triomf

La manifestació d’Esquerra

Dinar amb la gent d’ Esquerra

Matí al Fossar de les Moreres

Òmnium Cultural i la seva delegació funcional Memorial 1714, fan un homenatge als defensors de les llibertats de Catalunya que acaba en  una Marxa de Torxes fins al Fossar de les Moreres,  la vigília de la Diada.

Ahir, a la biblioteca, Andreu Carranza, va presentar el llibre de Miquel Esteve:

Heydrich i les agents del saló Kitty,

Coincidint amb la presentació, del que és el primer llibre de l’autor, jo vaig acabar de llegir el segon: “El Baphomet i la taula esmaragda”, guanyador del XX premi literari Vila D’Ascó

Aquí en deixo un tast

Institut Químic de Sarrià, Barcelona, novembre de 1999

L’existència és d’un contingut tan immmens i inabastable! Aquesta és una opinió molt personal i no escau gaire bé a un racionalista i escèptic. Al cap i a la fi, són la pau interior i la felicitat el que compten. Conec tan poques persones felices! Les que ho semblen, les titllem molts cops d’ignorants i afirmem que és més fàcil ser feliç amb el desconeixement. Però el cert és que la felicitat és una actitud de vida.

La mare, l’Èlia, sempre em posava d’exemple, quan parlàvem de felicitat, el Quico, el Boles. aquest personatge, de qui tothom es fotia en un poble de dos mil veïns, després de la postguerra, segur que ha estat molt més feliç -en el cas que això es pogués mesurar- que molts prohoms. La felicitat no pot ser mesurada, això  és cert, però quan penso en aquell individuo i el comparo amb un  Nietszche, per exemple, o amb un Sèneca, sense extremar tant, no dubtaria a jugar-me el mas de Montbaix assegurant que el primer va viure més feliç que els altres. El Quico va trobar la pedra filosofal amb l’acceptació dels fets i sabent prescindir dels béns materials. hom podria pensar que es tractava d’una espècie híbrida de cínic a l’estil Diògenes. No, per Déu, si al Quico el convidaven a baldanes d’arros, se’n menjava totes les que podia, mentre que en Diògenes s’hauria limitat a abstenir-se, sense emocions.

El quico, el Boles, era el paradigma del pària feliç. “Quico, per què t’atures al mig? Cap de ruc”, li cridaven els bèsties del poble. “Sóc un cap de ruc, molt ruc de cap”, se’n reia ell traient-los motius de discòrdia. Quan la CNT i la FAI van arrabassar el poder i muntaren un sistema de col·lectivitats, li confiscaren les vinyes, com a la majoria, i l’obligaren a veremar. “És millor treballar al teu sabent que és d’un altre”, els explicava. “Com pots afirmar-ho?”, li recriminava un terratinent en veu baixa. “Treballes content a les vinyes de sempre, però no has de fer números ni preocupar-te de quant s’apujarà el raïm, quant valen els jornals ni t’amoïnes per si pedrega”, li raonava.

Un any, per Sant Miquel, va caure una pedregada i va fer malbé tota la collita de la comarca. Tothom s’estirava els cabells. “I a tu, Quico, que no t’ha fet mal?”, li preguntà un veí en trobar-lo cantant pel camí de la finca. “M’ha arrasat tota la collita, però m’ha anat bé perquè volia comprar un quants porcs amb els diners del raïm i tu saps la feina que m’he estalviat!”, li contestà el bo del Quico.

Retardat? No en tenia un pèl. L’haguéssiu vist jugar a escacs, ningú no el gunayà mai, ni el metge, el senyor Penya, que presumia d’haver quedat primer en un certamen del Centre de Lectura de Reus.

Conformista? Poc esperit? El Quico va morir ric, era molt dinàmic i a punta de sol ja treballava, però tenia el do diví de la serenor i l’acceptació de la realitat. una bonança espiritual tan gran que el menava a no rebelar-se contra res. Fins i tot, quan va morir, el vespre de Reis, envoltat dels seus nebots, ja que no va arribar a casar-se, malalt d’un càncer, les seves darreres paraules van ser: “El meu regal dels mags ha estat viure com ho he fet i envoltat de tots vosaltres.”

Tots aquests pensaments m’entretenien mentre esperava l’Artur Puiggròs i el Tobi. Havien anat a obrir l’Institut per una porta lateral. Era diumenge. Tot estava barrat (pag.176-177)

Dijous 26, es va inagurar a Flix l’exposició de la quarta edició d’ART JOVE Terres de l’Ebre

Dissabte 21, a Argeles, unes 1500 persones, vam recordar fent una marxa simbòlica, el 70 aniversari de la sortida de milers de persones, camí de l’exili i que van ser internades en el camp  d’aquesta població i en d’altres del sud de França.

Hi havia espanyols, catalans i francesos cridats per l’associació FFREEE (Fills et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l’Exode).

L’arribada a la platja d’Argeles va ser molt emotiva i m’agradaria destacar el fred que hi feia a les 12 de migdia, bufava la Tramuntana i tots els allí presents no deixavem de pensar en un hivern semblant, sense aliments i amb unes condicions infrahumanes.

Després de la inaguració d’una placa que senyalitza la part nord del camp, i de diversos parlaments vam dinar “un pique-nique tiré du sac” i a la tarda es va projectar el film “Contes de L’Exil ordinaire” de René Grando.

Ja cap al tard i per acabar el dia hi va haver un recital de Paco Ibañez.

El dia 22 a Colliure es va celebrar el 70è aniversari de la mort d’Antonio Machado amb un acte al cementeri que va ser també molt emotiu.

Per acabar i ja tornant cap a casa vam fer una visita a la maternitat d’Elna,