Ahir, a la biblioteca, Andreu Carranza, va presentar el llibre de Miquel Esteve:
Heydrich i les agents del saló Kitty,


Coincidint amb la presentació, del que és el primer llibre de l’autor, jo vaig acabar de llegir el segon: “El Baphomet i la taula esmaragda”, guanyador del XX premi literari Vila D’Ascó
Aquí en deixo un tast
Institut Químic de Sarrià, Barcelona, novembre de 1999
L’existència és d’un contingut tan immmens i inabastable! Aquesta és una opinió molt personal i no escau gaire bé a un racionalista i escèptic. Al cap i a la fi, són la pau interior i la felicitat el que compten. Conec tan poques persones felices! Les que ho semblen, les titllem molts cops d’ignorants i afirmem que és més fàcil ser feliç amb el desconeixement. Però el cert és que la felicitat és una actitud de vida.
La mare, l’Èlia, sempre em posava d’exemple, quan parlàvem de felicitat, el Quico, el Boles. aquest personatge, de qui tothom es fotia en un poble de dos mil veïns, després de la postguerra, segur que ha estat molt més feliç -en el cas que això es pogués mesurar- que molts prohoms. La felicitat no pot ser mesurada, això és cert, però quan penso en aquell individuo i el comparo amb un Nietszche, per exemple, o amb un Sèneca, sense extremar tant, no dubtaria a jugar-me el mas de Montbaix assegurant que el primer va viure més feliç que els altres. El Quico va trobar la pedra filosofal amb l’acceptació dels fets i sabent prescindir dels béns materials. hom podria pensar que es tractava d’una espècie híbrida de cínic a l’estil Diògenes. No, per Déu, si al Quico el convidaven a baldanes d’arros, se’n menjava totes les que podia, mentre que en Diògenes s’hauria limitat a abstenir-se, sense emocions.
El quico, el Boles, era el paradigma del pària feliç. “Quico, per què t’atures al mig? Cap de ruc”, li cridaven els bèsties del poble. “Sóc un cap de ruc, molt ruc de cap”, se’n reia ell traient-los motius de discòrdia. Quan la CNT i la FAI van arrabassar el poder i muntaren un sistema de col·lectivitats, li confiscaren les vinyes, com a la majoria, i l’obligaren a veremar. “És millor treballar al teu sabent que és d’un altre”, els explicava. “Com pots afirmar-ho?”, li recriminava un terratinent en veu baixa. “Treballes content a les vinyes de sempre, però no has de fer números ni preocupar-te de quant s’apujarà el raïm, quant valen els jornals ni t’amoïnes per si pedrega”, li raonava.
Un any, per Sant Miquel, va caure una pedregada i va fer malbé tota la collita de la comarca. Tothom s’estirava els cabells. “I a tu, Quico, que no t’ha fet mal?”, li preguntà un veí en trobar-lo cantant pel camí de la finca. “M’ha arrasat tota la collita, però m’ha anat bé perquè volia comprar un quants porcs amb els diners del raïm i tu saps la feina que m’he estalviat!”, li contestà el bo del Quico.
Retardat? No en tenia un pèl. L’haguéssiu vist jugar a escacs, ningú no el gunayà mai, ni el metge, el senyor Penya, que presumia d’haver quedat primer en un certamen del Centre de Lectura de Reus.
Conformista? Poc esperit? El Quico va morir ric, era molt dinàmic i a punta de sol ja treballava, però tenia el do diví de la serenor i l’acceptació de la realitat. una bonança espiritual tan gran que el menava a no rebelar-se contra res. Fins i tot, quan va morir, el vespre de Reis, envoltat dels seus nebots, ja que no va arribar a casar-se, malalt d’un càncer, les seves darreres paraules van ser: “El meu regal dels mags ha estat viure com ho he fet i envoltat de tots vosaltres.”
Tots aquests pensaments m’entretenien mentre esperava l’Artur Puiggròs i el Tobi. Havien anat a obrir l’Institut per una porta lateral. Era diumenge. Tot estava barrat (pag.176-177)