El grup d’ERC de la secció local de Flix com cada any, i ja van molts, ha fet aquest matí la seva tradicional botifarra a la hispanitat, acte que ha comptat amb un bon numero de militants i simpatitzants.

Atenció: la secció local d’Esquerra de Flix, inagura avui mateix la seva pròpia web. Estem en periode de proves, per tant disculpeu si alguna cosa no surt del tot bé.

Per accedir-hi cliqueu aquí

Vull felicitar la iniciativa dels  joves de Flix, membres de grup Ateneu Popular Independentista,  per la pintada del mural al carrer Escoles, així com pel manifest llegit el dia 11 a la placa Major.

Aquesta disfressa del carnaval d’estiu sensacional. Si la gent comença a sortir mudada al carnaval d’estiu, s’acabarà.

Què  tal les festes?  Ves, … mira…sosses les he trobat sosses.Aquesta era la pregunta que vaig fer a molta gent l’última nit de festes i la resposta solia coincidir: soses, sense ritme, molt lluny del que havien estat els últims dos anys…

I no deixa de sobtar-me, ja que aquest any estrenàvem Regidor  de festes i el nou Regidor és membre d’un partit que en el seu programa hi tenia un apartat dedicat a donar un sentit nou a les festes. Fàcil de dir però, pel que es veu, sense cap idea, al menys nova, no oblidéssim que les festes van estar a les  mans del seu partit durant setze anys.

Donar un nou sentit a les festes per a ells deu voler dir tornar a ressuscitar la mascletà que per cert ja que són tan tossuts i la volen tornar a fer, no podrien dir mascletada que es com es diu en català normalitzat?. A mi la mascletada, de veritat que no m’agrada gens. Mai he entès com algú  pot gaudir fent soroll i fum, encara que aquest any en vam tenir per partida doble de fum, ja que més tard uns petards mal apagats van incendiar la màquina que escombra els carrers i de retruc el magatzem municipal. L’any que ve tornem-hi!.

Vull recordar un article de la Veu de Flix de fa quatre anys (agost 2003 nº262) molt crític en l’organització de les festes (eren les primeres que organitzava la Regidora d’ERC), deia que els acompanyats de les pubilles anaven amb mànigues de camisa i sense corbata, segurament tenia  raó i  segurament també era quelcom que havia passat inadvertit, ja se sap la gent d’esquerres no li dona molta importància a la forma.

Jo vull ser igual de crítica dient que a les festes d’enguany s’ha obviat la presencia del senyor Acalde a l’acte de presentació  i la del Coordinador de Cultura de la Generalitat de Catalunya a les Terres de L’Ebre, a l’acte d’entrega de premis de “Lo Flix d’abans”, aquí no es qüestió de forma sinó de fons i molt de fons.

Un altre article molt crític (La Veu de Flix , agost de 2004, nº294) deixava a parir el carnaval d’estiu, que no diría aquest any de la matinal d’atletisme o de la globada? .Clar es que era el primer any i no sabíem molt bé com anaven les coses. Això només es una excusa, ho torno a repetir algú que es presenta a unes eleccions fent bandera de les festes en un punt del programa ha de tenir alternatives, no val a escudar-se en la falta de temps.

Hem deixo el més bo de les festes el guateque de la placa del mercat, quinze vegades em van preguntar aquella nit: que no vas al guateque dels socialistes?

A m’agradaria que algú m’expliques per què durant uns anys la plaça del Mercat no servia per a casi res, i aquest any s’hi han fet mes del 50 per cent dels actes, no serà per què…

En fi m’ha fet molta gracia sentir l’entrevista que li han fet a la ràdio al Regidor de Festes, no li han parlat de res que el pogués posar en entredit,  com per exemple de per què va haver de variar el preu de l’entrada a la pista, o de  per què el ball de vermut era sense vermut (si el volies havies de  pagar).

Crec que amb humilitat ha reconegut que havien estat unes festes fluixetes i que per a les pròximes esperava la col·laboració de tothom. Si, m’ha fet molta gracia perquè quan d’altres anys es demanava la col·laboració de tothom, ell es limitava a criticar a través de la Veu de Flix.

Es difícil acontentar a tothom per festes, ho reconec. Amb aquest escrit voldria fer entendre que costa tot molt d’organitzar, que hi ha molta gent que hi deixa moltes hores, però  que parlant la gent s’entén, i si no mos agraden intentem millorar-les des de dintre no nomes criticant, perquè això es lo fàcil.

A Flix les festes a més a més  porten un llast que és la pista de la Social i últimament “Nueva Etapa”, massa diners dedicats a la Social que en gaudeixen només una part cada vegada més petita de la població. Si les festes que volem han de ser de pista com ara, sigui qui sigui que les organitzi mai aconseguirà que siguin populars.

Per cert el millor de les festes el pregó, Andreu va estar molt i molt bé, “Gra Fort” va fer una molt bona actuació, del Gospel, que diuen que també va agradar molt, no en puc parlar perquè no hi vaig anar, aquella nit teníem sopar al carrer.

 Divendres van penjar el cartell:

Dues vivendes adossades i 12 pisos de luxe.

Tothom que passava per allí se’n reia, de quants metres? es preguntaven. És impossible no hi caben!.

El solar és petitet no sé quants metres deu tenir ja què així d’ull, és difícil de saber.No en sé els metres però en sé la història perquè he nascut i he crescut al davant.

Des del balcó de casa meua es veia l’altra banda del riu. Veiem els carros com sortien de la barca i pujaven la costa i anaven a segar o a veremar. Més tard a principi dels anys setanta quan es va obrir el carrer Sant Jordi vam començar a perdre visibilitat, primer un, després un altre, fins a tres edificis davant mateix de casa, que van fer que ja no fos possible veure ni el riu, ni els veremadors, ni ningú que sortís de la barca.

Després van obrir el carrer del Colomer. Recordo molt bé que de  nenes  no hi podíem anar a jugar perquè quan ens veia el “Colomero” ens arremetia i ens feia sortir de la seva finca… i  ara es convertia en un carrer. Quin disgust!  Per allí hi hauria de passar tothom i bé que ens  anirà per baixar i pujar  de la plaça del Mercat, quan la faran  una mica més tard.

A la dreta un altre edifici, no se quants pisos, però d’alt stading, Cada vegada en som més… i fins i tot un supermercat.

Però sempre quedava un petit hortet, que mai edificarien ja  que no es podia vendre ni comprar perquè era d’un senyor que tothom li deia el Ros de l’Enyor. Quin personatge!Tota la meva vida he sentit a parlar d’ell i de les seves històries  increïbles, clar els meus iaios eren veïns dels seus pares i molt bon amics i sempre en tenien per a  contar.

A l’hort hi tenia tres o quatre ametllers i uns quants auberginers, no en treia cap profit i la majoria del temps estava brut i sense conrear, però ell sempre hi era, vigilant que ningú se hi apropes, ni li toquessin un mil·límetre de la seva terra. 

Jo no sé si va tenir una vida feliç o no, ell era feliç comptant els diners, i no gastant-los com la majoria de la gent, per tant ho devia ser, i ningú res que dir. Tothom ha de poder triar l’estil de vida que vol per viure.

Però tornant a l’hortet,  a mi (com a molta altra gent) em feia gracia, de bon gust en un altre temps m’hi hagués fet una caseta, li ho vam proposar, la seva resposta negativa: -mira noia si algun dia em decidís a vendre seria a tu, per l’amistat de fa anys que tenim en la família, però avui per avui, jo no he de  vendre res.

I mai va vendre.

I un dia es va morir sense vendre i sense fer testament per tant  els seus hereus van tardar poc a esbrinar que els hi pertocava a cadascú i s’ho van repartir llegitimament.  Tampoc en podem dir res.

I a qui li va tocar l’hortet de davant de casa, sí que volia vendre, i ho va fer, per tant no és estrany que de seguida arribés  un constructor pretenent col·locar dotze famílies, més dues més, que viuran en vivendes adossades.Això sí els pisos de luxe.

Jo m’hi hagués fet una caseta amb jardinet i piscina. Del temps que ho volia fer, ara ja la tindria pagada.

Quan sortiran al balcó la mama i  les seves veïnes no veuran els veremadors ni la barca , ni la costa des Castellons, veuran gent entrant hi sortint tot el dia perquè amb dotze pisos tots a l’hora a l’edifici de cap manera hi cabran.

Això si sempre més  recordaran, com cada dia vigilant el seu hortet passava les hores el vell Ros, sense deixar que ningú s’hi atanses.

A tots ens costa entendre que un dia tot té un final… 

El divendres dia 29 de juny es va celebrar la festa del carrer Sant Pere, coincidint (de manera purament anecdòtica) amb el dia del sant de qui porta el nom el carrer.

La festa, que els que som més grans recordem que es celebrava quan erem jovenets, va sorgir l’estiu passat per iniciativa dels veïns del carrer i sense cap més pretensió que fer un sopar al carrer, ja que era el dia de Sant Pere.

Clar les coses es compliquen i aquests any s’hi ha afegit algun veí més i els propis veïns han convidat familiars i amics. Total una gentada.

Però vull deixar constància, no sigui cosa que ara que les festes les organitzen aquells que només pensen en posar-se medalles, que la iniciativa és de la gent del carrer, que desde la Comissió de Festes ens van proporcionar única i exclusivament els paperets del carrer, que llums, focs, beguda i menjar tot va sortir de la nostra butxaca pagat amb una mòdica quota en la que tots vam colaborar.

Crec que la festa va ser un èxit, i segur que l’any que bé encara serà molt millor.

Ha estat un cop dur i difícil de pair, cada dia em penso que demà em trobaré millor i ho acabaré superant, però demà em trobo igual que avui i una estranya tristesa em neguiteja tot el dia i no em deixa .

Ho reconec, tinc un sentiment d’amor cap a les meves coses que em fa ser posesiva i em fa que sempre les vulgui tenir prop meu.

I per aixó em sap greu veure com es malbaratent, com  no se les pren seriosament, o com algú pot menysprear-les.

Deu ser per aixó que no m’agrada ensenyar ni explicar algunes coses que tinc o que faig, es la por de que els altres els hi treguin la importància que jo els hi dono. D’aixó ni hi ha que en diuen ser una persona tancada, hi hauria molt que discutir.

Una de  les coses que estimo més d’aquest món, és el meu poble, m’hi vaig fer gran i hi porto treballant al voltant ja de trenta anys.

És una llarga història d’amor i odi la que ens demostrem, car són ja molt anys junts.

Peró m’encanta anar per tot arreu dient que visc en el millor lloc del món, sobretot quan em diuen “i la central nuclear? i la fàbrica…?”, és llavor quan els hi solto el meu mitting, assejat i après de tota la vida,  de que nosaltres ja fabricavem clor quan ells encara, etc. etc…

Potser és perquè aquí hi tinc la gent que més estimo.

Potser perquè hi tinc casa meva.

I m’agradava com anava el meu poble amb el Pere al capdavant, semblava que ens en haviem sortit, semblava que Flix ressucitava del seu ensopiment de setze anys de govern socialista, bassat en “tu em votes perque jo et dono”.

Ja no es sentia aquella famosa frase de “a tu això no t’ho donaran que no ets dels seus”.

No ho puc entendre teniem un govern de concens i de progrès, i les urnes han donat la raó a una gent que del molí d’ Oriol en volien fer un parquing.

Ha estat un cop dur i difícil de pair.

Crec que tots tenim el nostre temps i ara era el temps de Pere.

Quatre anys més de govern de Pere i Flix podia haver consolidat tot els projectes començats i dur a terme els que encara només són un esborrany.

Després? segurament després seria el temps d’un altre…

Ho diuen fins els estan fora i no van venir a votar “no calia estava tan clar que guanyava Pere”.

Ja ho veieu, es veu que no estava tan clar i el vostre vot era necessari.

Sempre el vot de tots és necessari.

Si en totes les eleccions la demagògia és present, sens dubte, en les municipals es fa la protagonista principal.

En un govern de concens, com el de Barcelona, per exemple, on el tripartit, ha estat governant els últims quatre anys, qui pot entendre que ara s’acusin, entre ells, de coses que s’han fet o s’han deixat de fer?

Potser en una ciutat com Barcelona, on la gent no pot sentir el seu alcalde a prop això no té tanta importància, però que passa quan la situació es dona al meu poble?

Ningú no ho entèn, erem superamics els hem ajudat a aprovar-ho tot, i en arribar les municipals resulta , que amb els nostre consentiment,  tot ho han fet malament, però, compte, nosaltres teniem les idees, ben guardadetes, aixó si, fins que arribi la pròxima legislatura.

A això se li diu treballar pel poble, estimar el poble i voler estar més a prop de poble, encara que el poble no ho entengui.

Dona goig llegir els programes electorals d’alguns partits que han estat governant, sembla mentida que estant a l’ajuntament com han estat no sapiguin que al nostre poble una piscina coberta es inviable, desprès d’un estudi fet per tots ells, que no sapiguin que el casal del jove programa les seves actuacions anualment, o que quan es va intentar donar pas a una gent jove que volia crear una empresa de monitoratge per donar feina a gent que havia fet el curs de monitors  i no haver d’anar-la a buscar a fora, es va ficar pals a les rodes a les seves promotores, es veu que no ho sabien, clar que també cal preguntar-se si han estat tant a l’ajuntament com ells i elles diuen que han estat.

Això només es una mostra, busqueu els programes de cada una de les formacions que es presenten, veureu com moltes de les coses que diuen que volen fer o ja estan fent-se o saben perfectament que no es poden fer.

Penseu, rumieu i analitzeu i diumenge no deixeu d’anar a votar i voteu a consciència.