Ahir, en acabar el programa de TV3, va sonar el telèfon de casa, era el Roger que trucava per dir-li a la Roser que la deixava, que no volia tornar més a Flix, que li feia pànic, i que no es sentia en cor de continuar una relació amb una  persona tant exposada a productes nocius, i això ell, acostumat com està, a tractar amb pesticides de tota mena que  utilitza diàriament  en agricultura. De res li va servir, a la pobra Roser, tractar de convèncer-lo amb els arguments de sempre: la iaia té 84 anys, va néixer a Flix, va viure la guerra, es va criar a Sebes davant per davant de la fàbrica, passava el riu, cada dia, cap al mas amb una barqueta (així ho explica ella) jugant amb cosetes brillants que suraven a l’aigua… Ell va ser rotund, no Roser!, ho sento molt!, No tornaré mai més a Flix!, és massa perillós!. I avui tot el dia que la consolo, plora que ploraràs, no sé com fer-li entendre… ja li he dit que hi ha altres homes… que és jove… De sobte sembla que m’escolta: He de deixar  de plorar, i posar-me a treballar!!!Per fi ara s’ha llevat i ha anat a buscar a qui pertoca per dir-li que s’afanyi, que netegi el que ha embrutat, perquè ella, el que  vol, és recuperar el seu estimat. Ara corre cap a Barcelona, segurament al Palau de la Generalitat, algun diputat que dorm es despertarà sobresaltat,  i l’emprendran amb  algun ministre  de Madrid que diu: On és Flix?. Bé, el programa potser ens servirà per despertar-nos a tots plegats. La meva opinió, el vaig trobar rònec, no tinc cap més paraula. Només una cosa bona, com a mínim no va treure cap il·luminat  demanat un cementeri nuclear per acabar amb tots els problemes de Flix. Roger, sento haver fer servir la teua trucada com excusa, ja sé que  la teua categoria humana està molt per sobre, però a casa meua seguiràs bevent aigua de l’aixeta. Mira, la iaia encara en beu!

És desesperant  que, ens uns moments difícils com els que està vivint Flix, i podent tenir la opció d’anar  tots junts , haguéssim de reobrir un debat, ja tancat, com el de les nuclears, que només tornarà a portar l’enfrontament de dues posicions irreconciliables.

Impresentable és que, és vulgui fer una assemblea dinàmica quan el micro queda monopolitzat per una sola persona, i es vulgui crear una plataforma sense discutir si hi ha algú interessat en els punts que es defensaran.

Hauríem d’entendre que ha arribat l’hora de ser creatius. No ens vindrà a ajudar ningú de fora. Prou feina tenen a tot arreu! El nostre potencial és molt gran, i només cal ser una mica crítics, posar-nos a rumiar què fa falta,  i actuar.

No ens cal anar a Barcelona, el que necessitem és donar una volta pel Priorat.

Per damunt de tot, que no surti ni un cèntim  de Flix, invertim a Flix i per a Flix. No confiem en el pa d’avui per la gana de demà. De cap manera podem pretendre tornar a comptar amb grans empreses  que ens espremeran, escamparan les seues porqueries,  i en el futur ens tornaran a deixar amb el cul a l’aire.

El missatge cal que sigui  d’esperança: “Ens en sortirem per nosaltres mateixos, però cal que ens ho creguem”

Espero i desitjo que  no hi hagués premsa a l’assemblea d’avui, perquè tornaríem a ser la riota de tot Catalunya. És que només cal imaginar-se el titular!.

Dedicat a tots aquells que pretenen reobrir el debat nuclear

Sé que algú em podrà dir que em miro els toros des de la barrera i que en la meua situació és molt fàcil opinar. Ho accepto. Però també voldria recordar que en el seu moment, jo també ho vaig passar molt malament i que si bé, el meu lloc de treball  no va perillar, si el d’algú molt  proper a mi, que va tenir que espavilar-se i buscar-se la vida, i a Flix no la va trobar. I això sí que ho puc dir ben alt: a nosaltres no ens va ajudar ningú, més aviat al contrari.

Per això avui he sentit molta vergonya, quan he escoltat algunes de les coses que s’han dit a la pista. He entés clarament el missatge: El meu lloc de treball és important, el dels altres tant se me’n fot. Hi ho és fins al punt que acceptaria i encara em faria feliç sentir que demà ens anuncien que fan una altra central nuclear o ens instal·len el cementiri, i la veritat em sembla d’un egoisme desbordant.I més si afegim que ens estimem el nostre poble, i que ho fem buscant el futur del nostres fills.

Com també  m ‘ho sembla, que algú digui, que el treball de Flix per als de Flix, sense afegir que els guanys ens els anirem a gastar a Cambrils  o al carrer Major de Lleida.

Penso que el moment per el que estem passant, ens ha de dur a una reflexió més profunda, no podem fer pagar la culpa a qui no la té. Entenc que tots necessitem desfogar-nos, però abans de parlar comptem fins a deu. Reflexionem. No ens podem equivocar d’enemic.

Sembla que els últims mesos no haguéssim estat al món, tancaven fabriques a tot arreu, llocs de treball perduts, nosaltres a Flix, segurs. Ara ens dol a l’ànima perquè ens toca a la pell i busquem culpables a tort i a dret. Però la culpa del què ens passa, a nosaltres i a la resta del món, és dels qui s’han fet desmesuradament rics amb negocis no sempre confesables i d’aquests a Flix també en tenim.

Avui dissabte, Esquerra ha fet el primer acte electoral de campanya, per les Europees a Flix.

Han parlat Pere Muñoz, qui, tot i reconèixer que el nostre poble està passant un dels pitjors moments, en la seva història recent, també s’ha mostrat esperançat per la perspectiva de futur que suposa la posada en marxa de la Residència, i els treballs de neteja del riu, totes dues activitats, pensa que, aportaran llocs de treball, que podran ser ocupats  per molts dels  qui ara s’estan quedant sense feina.

També ha parlat Xavier Vega i el representant d’Esquerra de la Ribera d’Ebre, Josep Mª Sàez,que ocupa el numero 42 en la llista.

Sembla que en aquests moments parlar d’eleccions a Europa no  té massa  sentit, i t’agafen ganes de “passar”, però com molt bé han remarcat, tots tres, a Europa ens hi juguem molt per deixar-ho en mans de segons quí.

Jo per la meva part només puc dir que amb l’Oriol Junquera al Parlament  Europeu em sento ben representada i segura.

Divendres, 22 de maig de 2009. Una altra vegada tot el poble al carrer.

Si som invisibles pels mitjans,fem-nos visibles a través d’Internet.

Que sé sàpigui!!! 

Una desgràcia, seria una riuada forta que s’ho emportés tot, un terratrèmol d’un grau elevat d’intensitat o qualsevol mala passada de la natura que ningú, per molt avenços científics que avui en dia tinguéssim, és capaç de controlar ni aturar.

Però aquesta desgracia nostra, aquestes dificultats  que ens toquen, avui, viure, no les ha creat la natura ni esdevenen d’algun fet no controlable, aquest malviure dels  nostres dies , només ve de l’avarícia d’alguns (amb noms i cognoms), que han comprat a cinc i han venut a cinc mil , de gent que s’ha enriquit a les costelles de tots aquells que, senzillament optàvem per una  millor qualitat de vida, i que entre els mitjans de comunicació i els bancs ens van fer creure que era possible.

Aventures borsàries i immobiliàries que han provocat, que caiguéssim en un pou, d’una profunditat considerable i ara ens trobéssim endeutats per sobre de les nostres possibilitats, i a més a més, alguns, sense  feina.

Qui ens havia fet la promesa, s’ha fet monstruosament ric, i tant li fa que ens toqui ara patir, ens seguirà esprémer fins que li tronéssim tot allò que en el seu dia ens va vendre com a necessitat  imperiosa i ara ens diu que hem estat nosaltres qui, pobres ignorants! hem estirat més el braç que la màniga.

Ara l’amo tanca la fàbrica, i el banc ens nega el crèdit, és el mateix de sempre, els pobres no tenim dret a res. Però ells, que han estat jugant  amb nosaltres, segueixen vivint tant còmodament, pensen: Ja hem tornat a trobar  qui pagarà els plats trencats!.

I així estem, ens han dut a un carreró sense sortida, i ens han fotut al carrer. Ara pactaran amb els sindicats  l’abaratiment dels acomiadaments i ja no els caldrà anar cap al Tercer Món  a buscar mà  d’obra barata, la tindran molt més a prop. Qualsevol dia (encara en falta uns quants) ens anunciaran que ja ens en sortim. Si, ells seran els que  se’n sortiran, nosaltres haurem perdut,en el camí,  molts dels drets adquirits, durant dos segle de lluites laborals.

Mentrestant ens ho quedem mirant, esperant que sigui el veí qui vagi al carrer, mira, mentre a mi no em toqui!.

Què esperem per tallar carreteres el diumenge quan tothom torna de la platja?, què esperem per no anar a treballar en lloc  del que es posa malalt?. Si cal tancar l’obra aquell dia que es tanqui o és que l’amo tindrà  miraments amb nosaltres en el moment de posar-nos a la llista? Què esperem per sortir TOTS al carrer reivindicant uns drets que de cap manera podem acceptar perdre?No serà  que optem pel camí  fàcil  de donar la culpa als polítics per no haver sabut  solucionar-nos  la papereta?

Aquest maldecap que ens ha vingut, no ens l’ha proporcionat la natura, contra natura no es pot lluitar, contra els homes i les dones, sí. Els bancs i les grans empreses capitalistes, estan dirigides per dones i homes amb noms i cognoms. No podem pagar tots per la culpa d’uns quants!

Sincerament volia passar-ho  per alt i no fer-ne cap comentari, al fi i al cap en això encara potser aconseguiré que se’n parli més del que cal fer-ho, però en sentir tantes veus (unes a favor, moltes en contra), no puc més que deixar un escrit, senzillament opinant del que passa al meu poble.

Quan m’ho van dir, immediatament vaig argumentar: algú  ho evitarà, però, sorpresa!, en aquests cas qui jo pensava que  era, qui ho havia d’evitar, n’era un dels organitzadors.

No m’ho podia creure, es veu que ja li està passant allò que fa anys li feia tanta ràbia, és a dir,  veure com la gent es fa gran i en lloc de patir pels interessos comunitaris, de repent, només comença a patir pels interessos de la seua butxaca.

I aquest any ens han montat “la feria d’abril”. Malauradament ja hem fet tard per les falles, però encara hi som a temps per les corrides  de sant Isidro, per muntar un encierro per sant Fermin, o instal·lar un botafumeiro el dia de Santiago apòstol, patró de les espanyes, que per això si que ens agafa amb molt temps per davant , i a l’avinguda Catalunya, quedaria d’allò més representatiu del que és  la idiosincràsia cultural de nostre  poble.

Només voldria afegir, que tot no s’hi val, i que si volem ser peculiars hauríem de fer un esforç i fer-ho amb  una mica de gràcia, no en tenim prou encara, que quan anem pel món i diem Flix, ens hem de justificar com a poble  dels fangs?, ara a més a més ens donarem a conèixer arreu de Catalunya com el poble que organitza una feria d’abril.

Cada vegada  crec més  en el desert cultural en que vivim, i que si ens hi endinsem cada dia una mica més, és única i exclusivament  culpa nostra.

Aquest any, la festa de Sant Jordi, ha estat molt lluïda, amb un dia esplèndid i uns actes

molt adients a la diada

Al matí els llibres i les roses van ser els  protagonistes

Per la tarda:

2ona Mostra de llibres d’autors ebrens

Lectura, per part d’alunes del CEIP, del conte “la cova del silur” de Laura Mur

Concert del  grup Túrnez i Sesé, amb “Romanços i estampes del 21”, que musica, entre altres, el poeta Josep de Flix.