Les Oblates 1939-1941, presó de dones de Tarragona
Enviat per caminant el dia Novembre 8th, 2009
Les llàgrimes s’esgotaren
La tr`gedia anunciada arrib“a i els dies 15,16, i 17 afusellaren 116 presos, a un ritme de gairebé 40 cada dia. Entre aquests, el marit d’Enriqueta Baubí i germà de Maria Cinta, Tomàs Nivera Borràs. Les dues dones, per molt que tot el grup de Teresa Fatsini mirés de consolar-les, no acabaven d’assumir una realitat tan cruel, la mort del seu estimat. Ben segur que ningú no anà al cementiri a recollir el cadàver de Tomàs. Quan les dones de la família estaven també empresonades, qui se n’havia d’ocupar?
També afusellaren Ramon Nebot Alabart, el marit de Rosa Roig Boqué, condemnada a reclusió perpètua, a qui miraven de consolar sobretot les preses de Reus, que giraven entorn d’Antonia Abelló, la qual -com hem vist- havia estat secretària de Bonaventura Gassol. Amb Rosa empresonada, el cadàver de Ramon es degué quedar al taüt i a l’ossera.
El grup de dones de solivella hagué de plorar l’assassinat de 8 veïns del seu poble, el que més afusellats tingué aquell mes, com succeïa sovint. Les dones de Tarragona en perderen 7; de Tortosa, 6; de Reus, 5; d’Ulldecona i de Montblanc, 4 i del Vendrell, Santa coloma de Queralt, Falset, Ginestar, Corbera d’Ebre i Amposta, 3 cadascun. Per cert, els tres de Corbera eren germans: Ramon, Daniel i Josep Galià Álvarez. N’hi havia de molts altres pobles amb 2 i 1 afusellats, com ara Riudoms, d’on afusellaren l’alcalde, Eduard Clergàs Folch. Gairebé totes les preses de les Oblates tenien algú per recordar amb tristesa. semblava com si fessinb un inventari de cadàvers.
L’afusellament que mès sotragà les preses tarragonines -i els ciutadans de Tarragona- fou el de Josep Floresví Garreta, líder carismàtic dels socialistes de la província i tinent d’alcalde de la ciutat. Estava prop meu a Pilats, amb dos fills també empresonats, que no sabien com deixar d’abraçar-lo quan se l’emportaren. Recordo el silenci melancòlic posterior dels dos nois.
Joaquinet, informat pel tio Pepe, va haver de comunicar a les preses la massacre que es produí cadascun d’aquells tres dies de novembre. Les preses “madrilenyes” ho veien més de lluny, però els retornava als moments de les tragèdies personalsque havien viscut. Per a Carmen Gómez i Joaquinet no fou un mes propici per a l’apropament.
Hi afegia dramatisme el fe que l’edifici de les Oblates, per darrere, s’obria a l’Oliva, i les preses sentien les descàrregues de fuselleria i els trets de gràcia dels afusellaments. Entre els assassinats cadascuna hi tenia algun ésser per plorar-lo (pag.128, 129)