El meu pont de mar blava

Sé que algú em podrà dir que em miro els toros des de la barrera i que en la meua situació és molt fàcil opinar. Ho accepto. Però també voldria recordar que en el seu moment, jo també ho vaig passar molt malament i que si bé, el meu lloc de treball  no va perillar, si el d’algú molt  proper a mi, que va tenir que espavilar-se i buscar-se la vida, i a Flix no la va trobar. I això sí que ho puc dir ben alt: a nosaltres no ens va ajudar ningú, més aviat al contrari.

Per això avui he sentit molta vergonya, quan he escoltat algunes de les coses que s’han dit a la pista. He entés clarament el missatge: El meu lloc de treball és important, el dels altres tant se me’n fot. Hi ho és fins al punt que acceptaria i encara em faria feliç sentir que demà ens anuncien que fan una altra central nuclear o ens instal·len el cementiri, i la veritat em sembla d’un egoisme desbordant.I més si afegim que ens estimem el nostre poble, i que ho fem buscant el futur del nostres fills.

Com també  m ‘ho sembla, que algú digui, que el treball de Flix per als de Flix, sense afegir que els guanys ens els anirem a gastar a Cambrils  o al carrer Major de Lleida.

Penso que el moment per el que estem passant, ens ha de dur a una reflexió més profunda, no podem fer pagar la culpa a qui no la té. Entenc que tots necessitem desfogar-nos, però abans de parlar comptem fins a deu. Reflexionem. No ens podem equivocar d’enemic.

Sembla que els últims mesos no haguéssim estat al món, tancaven fabriques a tot arreu, llocs de treball perduts, nosaltres a Flix, segurs. Ara ens dol a l’ànima perquè ens toca a la pell i busquem culpables a tort i a dret. Però la culpa del què ens passa, a nosaltres i a la resta del món, és dels qui s’han fet desmesuradament rics amb negocis no sempre confesables i d’aquests a Flix també en tenim.