Enviat per caminant el dia Novembre 30th, 2008
Aquest post es va fer el dia Diumenge, Novembre 30th, 2008 a les 14:08 dins de les categories Del que passa al món.
Pots seguir els comentaris gràcies al RSS 2.0 feed.
Pots deixar un comentari, o enllaçar el post a la teva web.
Desembre 4th, 2008 a les 12:02
De les paraules del meu silenci
només queda el baf càlid al vidre fred
que impedeix el seu so.
S’escapa la vida com l’aire del darrer alè
mentre la boca oberta
intenta acaparar el màxim volum
que li asseguri un nou instant,
una il•lusió continuada per aquesta
mort lenta que és l’existència.
La malaltia abraona els seus soldats
sobre el cos indefens
cercant nous forats per infectar
i debilitar així encara més
la voluntat de viure,
però no té en compte
que tot i perdre cada batalla,
i arraconar les defenses,
queda invencible el meu amor.
I quan només quedi sobre l’esquelet,
carcassa buida, una pell descolorida
i un embolcall de dolor,
sabràs també que en aquell moment,
pel camí brillant d’uns febrils ulls,
s’atansarà el meu missatge d’amor final.
Cloure la lluita no serà perdre,
sinó un nou pas vers tu,
tant a prop com un cos amb dues ànimes
poden restar per una eternitat
sense data de caducitat.
un homenatge per aquells que estimen tot i patir aquesta malaltia.