El meu pont de mar blava

Virginia Woolf

No està malament, de quant en quant,  rellegir Virginia Wolf, per tal que algunes dones que troben  estrany el que els toca viure  a altres dones vingudes de països africans, rememorin d’on venim les dones europees.

Així haurien anat les coses, crec jo, si al temps de Shakespeare una dona hagués tingut el talent de Shakespeare. Però jo personalment estic d’acord amb el bisbe difunt, suposant que ho fos: és inimaginable que a l’época de Shakespeare cap dona hagués tingut el talent d’un Shakespeare. un geni com el de Shakespeare no sorgeix entre gent que es mata doblegant la carcanada, entre gent sense educació i servil. no es va donar a Anglaterra a l’època dels saxons i els bretons. Actualment no es dóna tampoc entre la classe obrera. Com s’hauria pogut donar, doncs, entre unes dones que es posaven a treballar, segons el professor Trevelyan, gairebé abans de la pubertat, forçades pels mateixos pares i sotmeses per la força de la llei i dels costums? Tanmateix, de talent n’hi hagué, entre les dones, com n’hi degué haver entre la classe obrera.  De tant en tant esclata una Emily Brontë o un robert Burns, i tots ens adonem de la seva existència. Però és evident que mai no en deixa cap prova escrita. Quan, de totes maneres, llegim que una bruixa ha estat perseguida, una dona posseïda pel dimoni, una dona que venia herbes i hi entenia, o fins i tot que hi ha hagut un home extraordinari que tenia una mare, estic segura que som a la pista d’una novel·lista malaguanyada, d’una postessa feta callar, d’una emmudida i desconeguda Jane Austen, d’una Emily Brontë que es desfogà la intel·ligència corrent per l’erm o s’arrossegà perdudament pels camins, embogida i torturada pel seu do. Confesso que jo m’inclino a suposar que l’anònim personatge que escrigué els nombrosos poemes sense firma, fou sovint una dona. Fou una dona, crec que diu Edward Fitzgerald, qui va crear les balades i cançons populars tot adormint les criatures, fent anar la filosa o entretenint-se les llargues nits d’hivern, (pag 87)