Avui fa 10 anys
Enviat per caminant el dia Novembre 4th, 2008
Emprengueres el camí sense retorn
no creiem possible omplir el gran buit
que la teva absència, en deixà.
Poc a poc, molt poc a poc
vam anar gosant
seure en la teua cadira
beure en el teu got.
Com podria explicar-te
que els teus néts, nens aquell dia
fan avui, feines de responsabilitat?
Com fer-te arribar
tot els llibres llegits
que no hem pogut comentar?
Com dir-te que la nostra vida
segueix amb la por,
del que ens vindrà demà?
Com detallar-te
la trista mirada de la mare
esperant des d’ aquell jorn
serà? o no serà?
Un altre en que pugui
tornar-te a abraçar.
(Al meu pare, en el desè aniversari de la seva mort)
Novembre 5th, 2008 a les 17:19
És l’absència
una boira que t’envolta.
Un fred
que et gela els ossos i l’anima.
Però el temps
ens posa sobre
un llençol ple de records
que omple el cor d’escalfor
i els ulls de llàgrimes.
És l’absència
un nus a la gola,
que no et deixa
expressar quan estimes,
i una tremolor de mans
que cerquen el cos per acaronar.
És l’absència
un defallir d’estats
que veuen com sense estralls
surten raigs de sol
entre la foscor que t’envolta,
mirant de reüll el seu retrat.
És l’absència
una mena de garbuix
entre el que és
i el que ja mai no serà,
olorant la seva olor,
escoltant el seu so
i l’esclat del somriure
quan saps
que només el teu amor
ho allargarà.
És l’absència
una recerca del passat
entre cadascun dels instants
d’un avui que ja ha marxat.
Tot això em recorda cada dia el meu pare