Seguint en la lectura de l’obra completa de Artur Bladé i Desumvila, el volum numero 4  Cicle de biografies I, recull els titols “El meu Rovira i Virgili” i “La vida d’un català excepcional: Antonio Terré, de Móra d’Ebre.

Sempre és un plaer llegir Bladé que és tant proper a tot lo nostre, però aquesta vegada el plaer ha estat encara més gran descobrint la figura de Rovira i Virgili, un home humil que estimava, per sobre de tot, la seva terra i la seva llengua i que per les circumstancies per tots conegudes, va haver de deixar-la i morí a l’exili.

D’Antoni Terré, definit per Bladé com un català excepcional, podriem afegir-li, que va ser també, un personatge molt singular.

El meu Rovira i Virgili

<El meu amic em parla també de les decepcions i els desenganys que li ha proporcionat la política, sobretot en el curs dels darrers dies passats a Catalunya i de la part dels homes que amb la ventada de la desfeta i amb la perspectiva de l’exili, perdien tota la personalitat juntament amb el maquillatge del càrrec. Era aquest maquillatge allò que els donava una personalitat que en el fons no tenien, i perduda la careta es veia ben clar que no eren gaire cosa.>

“-Curiosa psicologia la de molts en aquelles hores quan ningú no pensava sinó a fugir i quan l’única preocupació de tothom era que l’altre no fugis abans… Si algun  dia podeu llegir  “Els darrers dies de la Catalunya republicana”, que en part ja conexeiu, trobareu un capítol, “l’ànima a la faç”, que també l’hauria pogut titular “Quan cauen les caretes”. L’observació vaif fer-la a Can Perxes, una masia a pocs quilòmetres de la frontera, el 26 de gener, el dia que va caure Barcelona a mans dels franquistes, justament el dia que es complia el 298è aniversari de la batalla de Montjuïc, en que l’exèrcit castellà del Marquès de los Vèlez fou derrotat pels catalans… Però abans de Can Perxes moltes caretes ja havien caiugut al Mas Bell-lloc de Cantallops, un lloc que no era bell ni gairebé mas, on vam anar per consell d’un diputat català, que ens va parlar com d’una gran masia i on només vam trobar pols. I moltes maletes del diputat en qüestió i d’altres com ell diguem-ne amb un eufemisme, previsors. Però la principal careta va caure, abans de l’èxode, a la Institució de les Lletres Catalanes de Barcelona, quan es començava a dir que ens caldria abandonar el cap i casal. “Jo no abandonaré el meu lloc i els franquistes em trobaran assegut a la cadira del meu despatx”, digué el personatge al qual al·ludeixo. I fou ell el primer d’anar-se’n. pag 112