Dissabte, 25 de novembre i organitzat pel CERE, vam fer una sortida a Barcelona.

Al matí vam visitar el Parlament, i  a la tarda, i al TNC vam assistir a la representació d’ Aloma basada en la novel·la de  Mercé Rodoreda i posada en escena per Dagoll Dagom.

D’ entrada sembla que una novel·la tant amarga  com Aloma, no casi gaire amb un musical, però penso que han aconseguit fer-ho sense allunyar-se massa de l’original, i encara que alguns moments semblin una mica festius, l’amargor del personatge segueix ben viva, tot i envoltada de música.

La posada en escena, és magnífica i aconsegueix amb molt pocs elements els efectes buscats.

 Una obra bastant aconsellable i molt allunyada de tots els musicals, americanitzats i “populacheros” que ara abunden tant. 

Dins els actes organitzats amb motiu del pas del Correllengua per Flix, el divendres 24 d’octubre,  membres de la  Plataforma Decideixo Decidir, van continuar recollint signatures sota el lema: “Som una Nació i tenim el Dret de Decidir”.La campanya segueix en actiu i si algú encara no ha signat, i vol fer-ho, es pot adreçar a qualsevol  membre de la plataforma

De Miquel Mir

En català “Diari d’un pistoler de la FAI”.

A l’Abacus, on el vaig comprar, em van assegurar que no existia en català i jo m’ho vaig creure, ara veig que no són molt de fiar.

A partir de le pàgines d’un diari personal escrit per José S., membre de la FAI, Miquel Mir estudia les circumstàncies que van definir la violència a  Barcelona durant  la guerra civil.

Em quedo amb:

“Con la llegada a la presidencia del gobierno de Madrid del socialista Largo Caballero, se concedieron cuatro ministerios a los anarquistas, uno de ellos a Juan García Oliver, que fue nombrado ministro de Justicia, lo que no le gustó mucho a José.

Se confirmó entonces la pérdida de los principios básicos del anarquismo, porque lo que pasava realmente era que muchos dirigentes querían conservar el poder que habían conseguido. Se entró en un período en el cual la CNT-FAI abandonaba los planteamientos iniciales de reestructuración revolucionaria y federal del Estado por una actitud defensiva con la cual, aceptando cierto grado de centralización, esperaba poder mantener su condición de fuerza hegemónica en zonas como Aragón y Cataluña.

Esta falta absoluta de ideas claras i de prespectiva històrica fue la que impidió al anarquismo emprender el sendero revolucionario, lo que le llevó, primero, a tolerar el estado capitalista y, después, a colaborar con él, junto a los politicastros estalinistas y republicanos. (pag 126)

Avui, i en homenatge a Lluís Companys, recordant-lo en  el 68è aniversari de la seva mort, la secció local d’ERC de Flix ha organitzat l’acte de presentació del llibre Roc Llop i Convalida, un poeta miravetà a l’exili, de Josep Mª Sàez  i Emigdi Subirats, guanyadors del XIIIè premi Artur Bladé Desumvila que organitza el CERE.

La presentació ha anat a càrrec de Xavier Vega.

Emigdi Subirats i Josep Mª Sàez  ens ha fet emocionar amb les seves paraules dedicades a qui fou President de la Generalitat i a tots aquells a qui l’Emigdi anomena “homenots i donasses” que han fet de la cultura catalana una eina de vida.

Homes i dones, molts de les nostres terres, que han estat oblidats per les cicumstàncies històriques de tots conegudes i a qui en un país normalitzat s’hauria de fer memòria en tots els llibres de text.

Seguint en la lectura de l’obra completa de Artur Bladé i Desumvila, el volum numero 4  Cicle de biografies I, recull els titols “El meu Rovira i Virgili” i “La vida d’un català excepcional: Antonio Terré, de Móra d’Ebre.

Sempre és un plaer llegir Bladé que és tant proper a tot lo nostre, però aquesta vegada el plaer ha estat encara més gran descobrint la figura de Rovira i Virgili, un home humil que estimava, per sobre de tot, la seva terra i la seva llengua i que per les circumstancies per tots conegudes, va haver de deixar-la i morí a l’exili.

D’Antoni Terré, definit per Bladé com un català excepcional, podriem afegir-li, que va ser també, un personatge molt singular.

El meu Rovira i Virgili

<El meu amic em parla també de les decepcions i els desenganys que li ha proporcionat la política, sobretot en el curs dels darrers dies passats a Catalunya i de la part dels homes que amb la ventada de la desfeta i amb la perspectiva de l’exili, perdien tota la personalitat juntament amb el maquillatge del càrrec. Era aquest maquillatge allò que els donava una personalitat que en el fons no tenien, i perduda la careta es veia ben clar que no eren gaire cosa.>

“-Curiosa psicologia la de molts en aquelles hores quan ningú no pensava sinó a fugir i quan l’única preocupació de tothom era que l’altre no fugis abans… Si algun  dia podeu llegir  “Els darrers dies de la Catalunya republicana”, que en part ja conexeiu, trobareu un capítol, “l’ànima a la faç”, que també l’hauria pogut titular “Quan cauen les caretes”. L’observació vaif fer-la a Can Perxes, una masia a pocs quilòmetres de la frontera, el 26 de gener, el dia que va caure Barcelona a mans dels franquistes, justament el dia que es complia el 298è aniversari de la batalla de Montjuïc, en que l’exèrcit castellà del Marquès de los Vèlez fou derrotat pels catalans… Però abans de Can Perxes moltes caretes ja havien caiugut al Mas Bell-lloc de Cantallops, un lloc que no era bell ni gairebé mas, on vam anar per consell d’un diputat català, que ens va parlar com d’una gran masia i on només vam trobar pols. I moltes maletes del diputat en qüestió i d’altres com ell diguem-ne amb un eufemisme, previsors. Però la principal careta va caure, abans de l’èxode, a la Institució de les Lletres Catalanes de Barcelona, quan es començava a dir que ens caldria abandonar el cap i casal. “Jo no abandonaré el meu lloc i els franquistes em trobaran assegut a la cadira del meu despatx”, digué el personatge al qual al·ludeixo. I fou ell el primer d’anar-se’n. pag 112