El meu pont de mar blava

De Toni Orensanz

 Ara llibres, continua editant i treballant per la recuperació de la memòria històrica. En aquest llibre del periodista del Priorat, ens torna a invitar a la reflexió sobre uns fets que uns i altres sempre ens han explicat de forma molt confusa.

La meva família no és cap excepció. O això penso. De la guerra s’ha parlat poc, molt poc, gairebé gens, més enllà de quatre anècdotes, de quatre històries repetides fins a l’avorriment. I així ha estat a gairebé totes les cases. S’havia passat pàgina. Per oblidar millor. I els protagonistes de la guerra o bé havien callat per sempre o bé havien explicat tan sols mitges veritats o mitges mentides, en les quals ningú no matava mai ningú, i encara molt menys ells. Resulta, ves per on, que a la Guerra Civil espanyola mai no trobes ningú que disparés contra un altre. Sempre eren altres els que mataven a sang fred o cop calent. Però, és clar, ben pensat: qui és el guapo que els explica als seus fills que, un dia qualsevol, va descarregar la pistola al cap d’algú per por, per odi, per terror, per obligació, per convenciment o per plaer. ¿Qui ho faria? Ben pocs.

Així, donc, Catalunya i Espanya són plenes de versions familiars sobre la Guerra Civil més falses que Judes. No hi ha res pitjor per saber la veritat que entrevistar algun vellet venerable de bracet amb els seus fills o néts. Quins corderets!

Però els violents, els miserables o els sanguinaris també es an vells. Les canes no són garantia d’absolutament res, i encara menys d’honorabilitat. Estic convençut que si volguéssim saber la veritat sobre la guerra, hauríem de desprendre’ns, pel cap baix, del noranta per cent de les històries familiars que ens anem explicant, sense qüestionar-les. Perquè són mentida. O així ho crec… (pag.194)