A la foto Antonio Guiu Biosca

Article extret del diari AVUI del 25 d’agost
Bon vent…
HEROIS DESCONEGUTS
Oriol Junqueras
El 25 d’agost de 1944, dos mesos i mig després del desembarcament de Normandia, una columna alemanya es retira des de Tolosa cap a París, per reforçar la resistència nazi a la capital francesa davant l’ofensiva aliada. Aquell migdia, a la Madeleine, prop d’Albi, un grup de 35 maquis dinamita el pont entre Lézan i Anduze; i col•loquen mines cada deu metres al tram de carretera, on uns 1.500 enemics queden bloquejats.
El combat s’inicia a les dues del migdia i es perllonga aproximadament durant 5 hores, en les quals els resistents reben setanta homes de reforç. A les 7 de la tarda hi ha un intent negociador; però els oficials es neguen a rendir-se davant d’uns simples guerrillers. La batalla es reprèn fins que, passades les 8 del vespre, després de la mort de més d’un centenar de soldats i del suïcidi del seu comandant (Konrad Nietzsche), uns 1.300 alemanys es rendeixen amb tot el seu material de guerra.
Entre els maquis que han iniciat l’acció sota el comandament de Cristino García, hi ha els germans Guiu Biosca. Ambdós, l’Antoni i el Guillem, són militants del PSUC, han combatut a la Batalla de l’Ebre, han viscut “els darrers dies de la Catalunya republicana”, han estat als camps d’Argelers i encara participaran en l’intent d’ocupar la Vall d’Aran. Gràcies a la seva contribució en l’alliberament de França, tant ells com la dona del primer, Beneita Bagés Masip, seran condecorats amb la Creu de Guerra amb estrella d’argent de la República francesa.
Malauradament, cap d’ells no va poder alliberar el seu país del feixisme. Encara que, probablement, la més dolorosa i innecessària de les seves derrotes és que no ocupen cap lloc en la memòria dels seus compatriotes. I, sens dubte, aquesta derrota també és nostra; i, a més, la nostra vergonya. De fet, la seva constància en la lluita -més enllà de totes les adversitats- hauria de ser un exemple per a tothom.

De Toni Orensanz

 Ara llibres, continua editant i treballant per la recuperació de la memòria històrica. En aquest llibre del periodista del Priorat, ens torna a invitar a la reflexió sobre uns fets que uns i altres sempre ens han explicat de forma molt confusa.

La meva família no és cap excepció. O això penso. De la guerra s’ha parlat poc, molt poc, gairebé gens, més enllà de quatre anècdotes, de quatre històries repetides fins a l’avorriment. I així ha estat a gairebé totes les cases. S’havia passat pàgina. Per oblidar millor. I els protagonistes de la guerra o bé havien callat per sempre o bé havien explicat tan sols mitges veritats o mitges mentides, en les quals ningú no matava mai ningú, i encara molt menys ells. Resulta, ves per on, que a la Guerra Civil espanyola mai no trobes ningú que disparés contra un altre. Sempre eren altres els que mataven a sang fred o cop calent. Però, és clar, ben pensat: qui és el guapo que els explica als seus fills que, un dia qualsevol, va descarregar la pistola al cap d’algú per por, per odi, per terror, per obligació, per convenciment o per plaer. ¿Qui ho faria? Ben pocs.

Així, donc, Catalunya i Espanya són plenes de versions familiars sobre la Guerra Civil més falses que Judes. No hi ha res pitjor per saber la veritat que entrevistar algun vellet venerable de bracet amb els seus fills o néts. Quins corderets!

Però els violents, els miserables o els sanguinaris també es an vells. Les canes no són garantia d’absolutament res, i encara menys d’honorabilitat. Estic convençut que si volguéssim saber la veritat sobre la guerra, hauríem de desprendre’ns, pel cap baix, del noranta per cent de les històries familiars que ens anem explicant, sense qüestionar-les. Perquè són mentida. O així ho crec… (pag.194)

El monestir Poscrit de Maria Carmen Roca

Al principi del segle XI, una noia arriba al monestir de Sant Joan de Ripoll (avui dia conegut com a Sant Joan de les Abadesses). Vol fer-se monja per fugir d’un matrimoni imposat.

És llegeix molt bé i és força interessant

Emma de Maria Barbal

El diari d’una mare a la seva filla i la història d’una dona que busca la felicitat.

El vaig agafar amb moltes ganes, ja que la Maria Barbal és una escriptora de la que he llegit varies obres i sempre m’ha agradat molt però aquesta vegada he de dir que m’ha decepcionat una mica.

El meu ofici de Josep M. Espinàs

En destaco:

PLAGI

No m”he plagiat a mi mateix, escrivint. Peró si que m’he plagiat, pensant. He tingut alguna idea, sempre amb minúscula, o alguna opinió, que m’ha semblat discretament raonable, i l’he repetit més d’una vegada. És natural. Si he arribat a alguna reflexió i m’ha semblat vàlida, estic segur que un dia o altre l’he tornat a ormular. Senzillament perquè continuo estant-hi d’acord. Jo sóc incapaç de reinventar-me, qualitat que admiro en aquelles persones que s’han adaptat perfectament a ocupar noves posicions, i no han donat importància al fet que fossin contradictòries.

A vegades llegeixo una entrevista que algú m’ha fet fa molts anys, i em sorprèn comprovar que ja responia aproximadament el mateix que respondria ara. La meva trajectòria, doncs, és més aviat avorrida per a l’espectador. Si un no vol repetir-se, i a més li agrada desconcertar, les possibilitats de ser brillant són més altes.

Em pregunto, doncs, si ja he pensat tot el que havia de pensar. No és gaire animador. Però al mateix temps la reiteració em tranquil·litza. Mentre conservi unes quantes idees com a columnes, la teulada aguantarà. (pa.60-61) 

Ahir a la tarda, amb puntualitat europea, i sense perdre cap maleta, els últims integrants del grup ELLS, van arribar a l’aeroport de Barcelona.

Ja són tots a casa.