John Boyne

Feia molt de temps que no llegia un llibre que demostrés tanta sensibilitat. És un conte, no és possible, que res semblant es pogués donar en la realitat. La inocencia del Bruno recorda a la del Petit Princep, el desenllaç el millor per a una persona que classifica els altres en raó del seu origen. He disfrutat molt llegint-lo

“mentre s’examinava els cabells, Gretel havia trobat un ou diminut, no més gran que el cap d’una agulla. El va ensenyar a la Mare, que li va examinar tot el cap, apartant-li ràpidament flocs de cabells, abans d’afanyar-se cap a Bruno per fer el mateix amb ell.

-Ah, no m’ho puc creure- va dir la mare irritada-.

Ja sabia jo que en un lloc com aquest acabaria passant una cosa així.

Va resultar que tant Gretel com Bruno tenien polls als cabells i Gretel se’ls va haver de tractar amb un xampú especial que feia una pudor terrible i després es quedava asseguda dins la seva habitació durant hores sense fi, plorant desconsoladament.
Bruno també tenia el mateix xampú però llavors el Pare va decidir que el millor que podia fer Bruno era començar de cap i nou i va anar a buscar una navalla i li va afaitar el cap al zero, cosa que va fer plorar Bruno. El Pare no va trigar gaire estona però detestava veure els cabells voleiant des del cap i aterrant-li vora els peus, però el Pare va dir que era necessari.
Desprès es va mirar al mirall del bany i es va marejar. Se li veia tot el cap deformat, sense cabells, i els ulls semblaven massa grans per a aquella cara. Gairebé li feia por la seva pròpia imatge.
No et preocupis -el va consolar el Pare-. Et tornaran a créixer. Només trigaran unes setmanes.
Tot ve de la porqueria que hi ha aquí -va dir la Mare-. Si almenys determinades persones s’adonessin de com ens està afectant a tots aquest lloc.
Quan es va contemplar al mirall, Bruno no va poder evitar dir-se que ara s’assemblava molt a Shmuel i es va preguntar si tota la gent de l’altre costat de la tanca també tenien polls i per això duien el cap afaitat com ell.
Quan l’endemà va trobar el seu amic, Shmuel va començar a riure en veure la pinta que feia Bruno, cosa que no li va millorar gaire la confiança en si mateix, que ja era més aviat feble.
-Ara faig la mateixa pinta que tu -va dir Bruno en to trist, com si admetre-ho fos cosa terrible.
-Però més gras- va concedir-li Shmuel. (pag.174)