Poc a poc, uns noms que jo recordava de petita, de quan estudiava geografia, allà al casino, i que em semblaven  ja fora del mapa, van anar tornant a entrar a les nostres vides. Fernando Poo, (avui  Malabo), capital Santa Isabel, Rio Muni capital…

I avui ha arribat el gran dia, després de molts altres dies de preparació i nervis, avui l’hem deixada a l’aeroport a Barcelona, via Madrid i amb destinació Malabo, (un pal que no es pugui anar directe), a hores d’ara ja està  volant cap al seu destí.

Que tinguis molta sort, Neus, que el viatge sigui enriquidor i et faci crèixer com a persona, quan tornis, nosaltres aquí, estarem dies escoltant tot el que ens vulguis explicar.

El teu somni d’Africa és ja una realitat.

Si voleu  seguir-la en la seua aventura cliqueu aquí

Josep Gironès
XIX premi literari Vila d’Ascó
Seguint llegint llibres sobre  els Fets de la Fatarella, “la cabana” explica, en veu de dona, la vida d’una família de la Fatarella, des de començament de segle fins als dies dels  Fets. Com era el seu dia a dia, quines preocupacions tenien,  què els feia feliços i  quines coses els entristienLlegint el llibre no pots deixar de pensar, que era la mateixa vida que portaren els meus avis, i del tot diferent a la que portem nosaltres avui en dia.  Ni millor ni pitjor, però si, molt diferent i només han passat cent anys! El llibre es llegeix molt bé i encara que no deixa de ser una novel·la, és  molt enriquidor i ajuda a entendre molt bé uns Fets que, esperem no tornin a passar mai més.
“De sempre, a casa hem tingut un gran respecte a les autoritats, de les quals mai hem esperat cap altra cosa que protecció i justicía. Ara, de sobte, ens hem topat amb un reguitzell de delegats d’una o altra conselleria -alguns enviats directament des de la presidència de la Generalitat- que no han estat a l’altura de la seva responsabilitat. També és possible que els hagi faltat l’empenta necessària per a tallar de soca-rel les malifetes que els anarquistes han fet arreu, però més aquí, al poble.

Per això, em pregunto: per què en volem, d’autoritats i de guàrdies, si quan els necessitem no hi són?.

En el decurs dels darrers mesos, quan estàvem a punt de deslliurar-nos dels amos de sempre a força de comprar finques i desermar-les, ens venien uns descamisats a dir-nos que les finques havien de ser de tots. I resultava que els col·lectivitzadors eren pitjors que els pitjors dels amos.

Si entraves a la Col·lectivitat havies de renunciar a la teva terra i, si no ho feies, venien i et robaven a punta de pistola les collites del camp o tot el que tinguessis a casa. Com s’entenia tot allò?.

M’eixugava una vegada i una altra les llàgrimes, mentre que em preguntava d’on havia sortit aquella morralla de gent que interpretaven les lleis a la seva manera.” (pag. 212-213).

Una vegada més i des d’aquí, reconeixem per a tots els que van patir tant i demanar que, qui ho tingui a les seves mans,  faci tot el que pugui per la recuperació de la memòria històrica.

La xarxa associativa de la immigració, formada per vint-i-tres associacions han presentat l’edició del manifest “El català, llengua comuna” i del vídeo que difon aquest missatge.

Josep Termes

Després de llegir “El secret del brigadista”, no queda  més remei que fer cap al professor Termes, que fa un estudi rigoròs dels Fets de la Fatarella, per tal de conèixer una mica més, que va passar en aquest poble els dies 24, 25 i 26 de gener del 1937 i d’aquesta manera seguir refrescant la memòria històrica.

“De les denúncies, en sortiren implicats una quarentena de persones, una veintena de les quals apareixeran posteriorment en l’acta judicial del 13 de juliol de 1937 com a autors d’assessinats o inducció i col·laboració en aquest. Tot plegat, en aquesta llista de denúncies, hi veiem un poble en què, els acusats de “facciosos”, “quinta columna” i “feixixtes”, els són expropiats, robats a punta de pistola, uns béns tan escassos, tan minsos, en definitiva, tan de pobre, que posen en relleu l’humil estat social de la població de la Fatarella, a anys llum no ja dels latifundistes, empresaris o rendistes, sinó dels menestrals i treballadors industrials de les ciutats, que en aquell fatídic 1937 gaudien de béns materials infinitament més substancionsos. Coneixent, com coneixia i per constància pròpia, com era de socialment humil la gent de la Fatarella, només va faltar-me la lectura d’aquestes denúncies que tan cruament palesen la humilitat dels protagonistes per decidirme a donar a aquest llibre el títol de “Misèria contra pobresa”. Un altre no s’escau: aquest títol és el que millor dóna la visió de la realitat dels Fets de la Fatarella” (pag. 159)

A la vista de la pobra resposta que ha obtingut entre la nostra classe política i intel·lectual el Manifiesto por la Lengua Común en Toni Cucarella ha redactat aquest “contramanifest”, val la pena llegir-lo i difondre´l.

MANIFEST CONTRA EL CINISME DELS BOTXINS

Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins francesos de l’/Académie/ no poden suportar l’existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.

El Manifiesto i la declaració de l’Académie són diàfans exemples d’un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades en la superioritat racial com ara el nazisme i l’apartheid. Totes dues inciatives són exemple d’un nacionalisme exterminacionista que no dubta a subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició –encara!– dels detestables drets de conquesta.

És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.

Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto i de l’Académie és posar-se al costat del dret a l’extermini, i per tant acceptar com a germans ideològics el nazisme i l’apatheid criminals. Els intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat, i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi Goebbels, han donat proves irrefutables d’una profunda misèria intel·lectual.

I val a dir ja estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia en català puga ser considerat delicte. Farts d’intel·lectuals pseudodemocràtics al servei de la mentida.

Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans, defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d’antidemocràtics per voler-ho i defensar-ho.

No caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions hipòcrites de dos estats que s’han fonamentat i construït sobre la destrucció i l’extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.

Pel dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins espanyols i francesos.

/Països Catalans, 29 de juny de 2008/

Andreu Claret

Uns fets tan traumàtics  com van ser els “Fets de la Fatarella”,  no es mereixen un tracte tan poc rigorós, ni ser narrats amb la  superficialitat  d’arribar a entroncar-los en altres èpoques de la nostra història.

A la novel·la històrica actual, tot li va bé, sense miraments, no cal esperar que les coses casin o no, ni  tan sols cal fer coincidir el  temps ni el lloc.

Queda constància que l’he llegida, però no en vull destacar res.

John Boyne

Feia molt de temps que no llegia un llibre que demostrés tanta sensibilitat. És un conte, no és possible, que res semblant es pogués donar en la realitat. La inocencia del Bruno recorda a la del Petit Princep, el desenllaç el millor per a una persona que classifica els altres en raó del seu origen. He disfrutat molt llegint-lo

“mentre s’examinava els cabells, Gretel havia trobat un ou diminut, no més gran que el cap d’una agulla. El va ensenyar a la Mare, que li va examinar tot el cap, apartant-li ràpidament flocs de cabells, abans d’afanyar-se cap a Bruno per fer el mateix amb ell.

-Ah, no m’ho puc creure- va dir la mare irritada-.

Ja sabia jo que en un lloc com aquest acabaria passant una cosa així.

Va resultar que tant Gretel com Bruno tenien polls als cabells i Gretel se’ls va haver de tractar amb un xampú especial que feia una pudor terrible i després es quedava asseguda dins la seva habitació durant hores sense fi, plorant desconsoladament.
Bruno també tenia el mateix xampú però llavors el Pare va decidir que el millor que podia fer Bruno era començar de cap i nou i va anar a buscar una navalla i li va afaitar el cap al zero, cosa que va fer plorar Bruno. El Pare no va trigar gaire estona però detestava veure els cabells voleiant des del cap i aterrant-li vora els peus, però el Pare va dir que era necessari.
Desprès es va mirar al mirall del bany i es va marejar. Se li veia tot el cap deformat, sense cabells, i els ulls semblaven massa grans per a aquella cara. Gairebé li feia por la seva pròpia imatge.
No et preocupis -el va consolar el Pare-. Et tornaran a créixer. Només trigaran unes setmanes.
Tot ve de la porqueria que hi ha aquí -va dir la Mare-. Si almenys determinades persones s’adonessin de com ens està afectant a tots aquest lloc.
Quan es va contemplar al mirall, Bruno no va poder evitar dir-se que ara s’assemblava molt a Shmuel i es va preguntar si tota la gent de l’altre costat de la tanca també tenien polls i per això duien el cap afaitat com ell.
Quan l’endemà va trobar el seu amic, Shmuel va començar a riure en veure la pinta que feia Bruno, cosa que no li va millorar gaire la confiança en si mateix, que ja era més aviat feble.
-Ara faig la mateixa pinta que tu -va dir Bruno en to trist, com si admetre-ho fos cosa terrible.
-Però més gras- va concedir-li Shmuel. (pag.174)

Greg Mortenson i David Oliver Relin

Tres tasses de te, explica la història real de Greg Mortenson, que, superant tota mena d’adversitats, ha construït 55 escoles a les àrees més perilloses, remotes i antiamericanes del món.

“En Mortenson va esperar neguitós mitja hora mentre la Sakina bullia el paiyu cha. L’Haji Ali va passar els dits pel text de l’Alcorà, que apreciava per sobre de la resta de les seves pertinences, passant pàgines a l’atzar i pronunciant en una veu molt baixa una pregària en àrab mentre mirava l’habitació amb aire distret.

Quan les tasses de porcellana de te de mantega bullint fumejaven a les seves mans, l’Haji Ali  va parlar: -Si vols prosperar al Baltistan, has de respectar els nostres costums- va dir l’Haji Ali mentre bufava el seu te-. La primera vegada que comparteixes el te amb un balti ets un estrany. La segona vegada ets un convidat d’honor. La tercera vegada et converteixes en un més de la família, i per la nostra família estem disposats a fer qualsevol cosa, fins i tot morir -digué, posant afablement la seva mà sobre la d’en Mortenson-. Doctor Greg, has de tenir temps per compartir tres tasses de te. Potser no tenim educació. Però no som estúpids. Hem viscut i sobreviscut aquí durant molt de temps.

-Aquell dia, l’Haji Ali em va ensenyar la lliçó més important que he après en la meva vida -explica en Mortenson-. Nosaltres, els nord-americans, creiem que hem d’aconseguir-ho tot ràpidament. Som el país dels dinars de negocis de mitja hora i dels resums de futbol americà de dos minuts. Els nostres líders van pensar que la seva campanya d’ “arribar i vèncer” acabaria amb la guerra de l’Iraq abans de començar. L’haji Ali em va ensenyar a compartir tres tasses de te, a anar amb calma i donar tanta importància a construir relacions com a construir projectes. Em va ensenyar que tenia més per aprendre de la gent amb la qual treballava del que jo els podria arribar a ensenyar a ells.” parg. 182