El caçador d’estels
Enviat per caminant el dia Juny 1st, 2008
Després de llegir “Mil sols esplèndids” en van quedar moltes ganes de llegir “El caçador d’estels”, del mateix autor i anterior, en el temps de publicació.
Aquesta segona novel·la tracta sobre l’amistat entre dos nois i la traïció d’aquesta amistat. No és tan colpidora com la primera que vaig llegir, però és igualment una novel·la preciosa que enganxa a partir de les primeres línies.
Voldria destacar la feina feta per l’autor en fer-nos obrir els ulls i descobrir el patiment de les persones que viuen a l’Afganistan.
Si ens fixem en les imatges que ens arriben tot es terra i runes, però poques vegades ens parem a pensar que allí hi ha gent que conviu diàriament amb aquesta runa i ho fa amb la més pura misèria. Tot per una malentesa creença i una mala interpretació de la mateixa, que sumada a que el país és troba en un encreuament de camins entre dos maneres d’entendre la vida molt diferents, dona que l’Aganistan sigui el camp de prova de tota mena d’armament, restant les seues terres, en el moment actual, uns camps on la vida es limita a la supervivència diària, al menys per a una gran majoria de la seva població, i entre aquesta la que ho passa més malament: dones i nens.
Aquí ens posem les mans al cap quan sentim a parlar (i amb raó) d’un pederasta, o de la violació d’una dona. Allí són fets diaris. Les dones segueixen creient en un deu totpoderós, que les alliberarà de tot mal en una vida que trobaran després de la mort i això fa que li perdonin haver-les comdenat a l’infern en la vida que els hi tocat viure, que és en la que realment haurien de creure, perquè malauradament serà la seva única vida.
A mi m’entristeix molt que tant, aquí com allà, hi hagi gent que passa la seua vida preparant-se per a una vida futura i aquest fet els limiti per viure plenament la seua única vida.
Anava descalç, vaig notar el terra fred sota els peus i, de sobte, per primer cop des que havia creuat la frontera, vaig sentir que havia tornat. Després de tots aquells anys, tornava a ser a casa, trepitjava la terra dels meus avanpassats. Aquella era la terra on el meu besavi s’havia casat amb la seva tercera dona abans de morir en una epidèmia de còlera que va assotar Kabul el 1915. Ella li va donar el que les seves dues primeres esposes no li havien pogut donar, el fill que tant desitjava. Va ser en aquella terra on el meu avi havia anat de cacera amb el rei Nadir Xah i havia matat un cérvol. La meva mare havia mort en aquella terra. I en aquella terra jo havia lluitat per l’amor del meu pare.
Vaig seure amb l’esquena repenjada e una de les parets de fang de la casa. Els lligams que de cop sentia amb la vella pàtria… em van agafar per sospresa. Havia estat fora prou temps per haver oblidat i haver estat oblidat. Tenia una nova llar en una terra que per a la gent que dormia a l’altra banda de la paret de fang era com una altra galàxia. Em pensava que havia oblidat aquesta terra. Però no. I embolcallat per la resplendor pàl·lida de la mitja lluna vaig sentir que l’Afganistan murmurava sota els meus peus. Potser l’Afganistan tampoc m’havia oblidat.
Vaig mirar cap a l’oest i em vaig sorprendre de pensar que, en algun lloc més enllà d’aquelles muntanyes, Kabul encara existia. Existia de veritat, no era només un vell record, o el titular d’un article de l’Associated Pressde la pàgina 15 del San Francisco Chronicle. En algun lloc darrere d’aquelles muntanyes, a l’oest, dormia la ciutat on el meu germà del llavi leporí i jo havíem caçat estels. En algun lloc, l’home dels ulls embenats del meu somni havia mort injustament. Un cop, darrere aquelles muntanyes, havia pres una decisió. Ara, un quart de segle després, aquella mateixa decisió m’havia fet tornar a aquesta terra. (pag.234)