Els esclaus de Franco
Enviat per caminant el dia Abril 4th, 2008
El següent fragment no té res a envejar a les històries viscudes anys més tard per milers de persones camí dels camps de concentració alemanys.
“En un vagó s’hi col·locaven trenta o quaranta presoners. Tots ells bruts pel temps que feia que no es rentaven, sense espai per moure’s, sense finestres per poder respirar, ni aigua per beure ni un lloc on poder fer les seves necessitats bàsiques. Van patir aquestes condicions pròpies d’unes infraestructures molt deficitàries durant dies de viatge i amb el neguit de no saber on els portaven. Als testimonis que van passar per aquella situació encara els tremola la veu quan ho expliquen. Recordar aquell viatge en ocasions els resulta un calvari ja que les jornades que van estar-se allà tancats es feren eternes. Així ho recorda en Francesc, que, després de superar l’interrogatori i de passar pel camp de presoners de la plaça de braus de Logronyo, el van ficar en un tren amb destí a Miranda d’Ebro (Burgos): “Uns trenta-nou homes vam ser encabits en un vagó. Les quatre finestres enlairades, encreuades amb barrots de ferro per evitar que les mercaderies que normalment s’hi transportava poguessin ser robades des de fora. A les fustes de les parets no hi havia els esvorancs que s’observava en la majoria de vagons, pels quals pogués introduir-se el vent.
Quan varen tancar les portes del vagó, barran-les per fora, ens semblà que es tractava d’un detall sense importància, però a mesura que transcorria el temps l’aire s’anà carregant d’una olor acre, barreja de suor i brutícia, i acabà fent-se insuportable. Vam provar d’obrir les finestres sense aconseguir-ho. L’atmosfera s’enrarí ràpidament i, al cap d’una estona, la pudor era tan repulsiva que de bona gana m’hauria canviat amb els homes que ocupaven vagons estropellats.
Entre els homes del vagó n’hi havia algun que patia disenteria. Les llaunes de sardines buides, que no havíem pogut llençar a fora, feren cap al racó on un vailet afectat per la malaltia reclamava amb urgència algun altuell en el qual fer les necessitats. Com si aquell hagués estat el senyal convingut, més homes, obligats pel mal de ventre, demanaven llaunes en les quals poder evacuar. De moment les llaunes buides anaven salvant la situació. La salvaren només a mitges perquè el contingut quedava allí, entre nosaltres, saturant l’aire amb la seva pestilència.” pag.78