El proper dijous dia 10 d’abril i, Assumpta Montellà autora de la “Maternitat d’Elna” i el “Setè camió” oferirà una xerrada  a la biblioteca municipal.

Xavier Vendrell

D’aquest llibre en destacaré dos fragments: un que significa el passat d’Esquerra i que parla d’una senyora que per molta gent encara no hem oblidat el gran mal que fa fer al partit i aquí la deixa ben retratada

“Mentestrant, en deixar de treballar a Esquerra, amb una colla del grup depurat havíem organitzat una empresa de transports: “Amunt i avall”, es deia. Bona part de la feina era a Mercabarna i allí vaig conèixer un xicot que travessava una siruació molt difícil. Estava enganxat a l’heroïna i la seva dona, colombiana, havia retornat al seu país amb la filla de tots dos. La seva situació era desesperada i lluitava per sortir-se’n. Feia petits treballs per a nosaltres però la seva addició el condicionava. No el podíem pas posar al capdavant d’un camió. Un dia em vaig trobar la Pilar Rahola al gabinet de premsa de la seu nacional del carrer Villarroel. No vaig dubtar a exposar-li la situació, tothora que li demanava si, en la condició de tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, no podia fer gestions davant Serveis socials per ajudar-lo i que se’n pogués sortir. D’aquell dia no me n’oblidaré mai. Fins aleshores havia discrepat de la Rahola. A partir d’aquell precís instant vaig saber la classe de persona que era. Per resposta em va dir: “Ai, Vendrell, que bona persona que ets. Aquesta gent no vota”. Per a mi va ser el punt final, mentre em prometia a mi mateix que aquella dona i jo no podíem compartir el mateix projecte polític. pag.45

El segon fragment representa el present d’Esquerra i justifica de per si la meva militància en el partit.

“Si fins fa quatre dies s’ironitzava sobre el problema del canvi climàtic, avui ja tothom sap que no és cap broma. La militància ecologista de Catalunya ha estat gairebé tan dura com la de l’esquerra independentista. I als que hem defensat ambdues causes alhora se’ns ha volgut ridiculitzar i, fins i tot, criminalitzar. Se’ns ha acusat d’anar contra el desenvolupament del país i d’aturar el progrés. I el PSC, després de tants anys governant, s’ha apuntat al model econòmic de la dreta: creixement ràpid i insostenible.

Esquerra, en canvi, sí que està disposada a assumir les dificultats de plantejar-se un canvi de model. Un canvi de model energètic, urbanístic, de gestió dels recursos naturals. Però també un canvi de model de relacions laborals, un canvi de model cultural o un canvi de model industrial. I encarar aquest reptes implica enfrontrar-se a persones i entitats que han viscut del model actual durant anys malgrat la seva insostenibilitat. Són, per tant, cultures polítiques diferents. La nostra, per una banda, i la de CiU i el PSC per l’altra. Governar amb el PSC és, doncs, assumir que la presa de cada decisió important que no estigui prèviament pactada fins a l’última coma ve precedida d’un debat complex.” pag 87

Oriol Dueñas

El següent fragment no té res a envejar a les històries viscudes anys més tard per milers de persones camí dels camps de concentració alemanys.

“En un vagó s’hi col·locaven trenta o quaranta presoners. Tots ells bruts pel temps que feia que no es rentaven, sense espai per moure’s, sense finestres per poder respirar, ni aigua per beure ni un lloc on poder fer les seves necessitats bàsiques. Van patir aquestes condicions pròpies d’unes infraestructures molt deficitàries durant dies de viatge i amb el neguit de no saber on els portaven. Als testimonis que van passar per aquella situació encara els tremola la veu quan ho expliquen. Recordar aquell viatge en ocasions els resulta un calvari ja que les jornades que van estar-se allà tancats es feren eternes. Així ho recorda en Francesc, que, després de superar l’interrogatori i de passar pel camp de presoners de la plaça de braus de Logronyo, el van ficar en un tren amb destí a Miranda d’Ebro (Burgos): “Uns trenta-nou homes vam ser encabits en un vagó. Les quatre finestres enlairades, encreuades amb barrots de ferro per evitar que les mercaderies que normalment s’hi transportava poguessin ser robades des de fora. A les fustes de les parets no hi havia els esvorancs que s’observava en la majoria de vagons, pels quals pogués introduir-se el vent.

Quan varen tancar les portes del vagó, barran-les per fora, ens semblà que es tractava d’un detall sense importància, però a mesura que transcorria el temps l’aire s’anà carregant d’una olor acre, barreja de suor i brutícia, i acabà fent-se insuportable. Vam provar d’obrir les finestres sense aconseguir-ho. L’atmosfera s’enrarí ràpidament i, al cap d’una estona, la pudor era tan repulsiva que de bona gana m’hauria canviat amb els homes  que ocupaven vagons estropellats.

Entre els homes del vagó n’hi havia algun que patia disenteria. Les llaunes de sardines buides, que no havíem pogut llençar a fora, feren cap al racó on un vailet afectat per la malaltia reclamava amb urgència algun altuell en el qual fer les necessitats. Com si aquell hagués estat el senyal convingut, més homes, obligats pel mal de ventre, demanaven llaunes en les quals poder evacuar. De moment les llaunes buides anaven salvant la situació. La salvaren només a mitges perquè el contingut quedava allí, entre nosaltres, saturant l’aire amb la seva pestilència.” pag.78