El meu pont de mar blava

Orhan Pamuk

Naturalment no es dóna un premi Nobel perquè si, es clar que el mèrit queda més que demostrat llegint aquest llibre.

He escollit un fragment a l’atzar ja que tot el llibre em sembla destacable

“Els detalls d’algunes pintures de Melling em fan venir esgarrifances. El pintor va veure i reproduir els mateixos turons d’Istanbul on es construiren els carrers, els camins, les cases, i els barris on jo he passat tota la meva infància, tota la meva vida, abans que ningú s’hi instal·lés i que s’hi aixequés ni un sol edifici. Veure en els racons dels paisatges de Melling, amb la lupa a la mà, aquells turons buits coberts d’horts, pollancres i plàtans, que més tard es dirien Yildiz, Maçka o TesviKiye, em produeix un dolor semblant al que sentiren els habitants d’Istanbul d’aquell temps si els veiessin ara, és la mateixa sensació que noto quan miro els llocs on hi havia hagut un incendi, els jardins de les mansions cremades, els murs i els aqüeductes enfonsats i les ruïnes. Veure que els llocs que des de la infància has assumit com el centre de la teva vida i del teu món, i que, per tant, són el punt de partida de tot el teu saber, en realitat no existien fa poc (cent anys abans del meu naixement), com aquell que contempla el món que ha deixat enrere després de morir, és tan curiós i sorprenent que es fa insuportable. És l’esgarrifança que ressegueix davant del temps que passa les experiències vitals, les relacions personals i els objectes pacientment acumulats.” pag.257