Orhan Pamuk

Naturalment no es dóna un premi Nobel perquè si, es clar que el mèrit queda més que demostrat llegint aquest llibre.

He escollit un fragment a l’atzar ja que tot el llibre em sembla destacable

“Els detalls d’algunes pintures de Melling em fan venir esgarrifances. El pintor va veure i reproduir els mateixos turons d’Istanbul on es construiren els carrers, els camins, les cases, i els barris on jo he passat tota la meva infància, tota la meva vida, abans que ningú s’hi instal·lés i que s’hi aixequés ni un sol edifici. Veure en els racons dels paisatges de Melling, amb la lupa a la mà, aquells turons buits coberts d’horts, pollancres i plàtans, que més tard es dirien Yildiz, Maçka o TesviKiye, em produeix un dolor semblant al que sentiren els habitants d’Istanbul d’aquell temps si els veiessin ara, és la mateixa sensació que noto quan miro els llocs on hi havia hagut un incendi, els jardins de les mansions cremades, els murs i els aqüeductes enfonsats i les ruïnes. Veure que els llocs que des de la infància has assumit com el centre de la teva vida i del teu món, i que, per tant, són el punt de partida de tot el teu saber, en realitat no existien fa poc (cent anys abans del meu naixement), com aquell que contempla el món que ha deixat enrere després de morir, és tan curiós i sorprenent que es fa insuportable. És l’esgarrifança que ressegueix davant del temps que passa les experiències vitals, les relacions personals i els objectes pacientment acumulats.” pag.257

Més de 6000 euros, exactament 6661,95 s’han recollit aquesta tarda a  benefici de la Marató de TV3. En un fred que feia que pelava, tots hem sortit al carrer a fi de contribuir a la investigació de les malaltíes del cor.

Clicant  aquí podreu veure més fotos

Anna Rosselló, ens ha fet emocionar aquest matí amb les seves paraules: Vençuda si,doblegada mai! 

Nascuda a Flix el 3 de desembre de 1923, ha tornat avui invitada per l’Ajuntament de Flix, i ha explicat algunes de les seves vivències a la Biblioteca Artur Bladé Desumvila.

Així s’ha presentat:

Sóc inconformista amb les injusticíes.

Ferma amb els meus ideals.

Cosmogònicament humanista.

Nacionalment insubornable

Llegir el seu llibre  serà tot un plaer 

Angela Jackson, historiadora britànica, va venir al Priorat per primera vegada investigant per al seu llibre “Dones britàniques i la Guerra Civil espanyola”. D’aquí va sortir el seu interès per la història de la cova hospital, prop del poble de la Bisbal de Falset, que va  portar-la a continuar la recerca i a escriure aquest llibre.

Ara viu al Priorat, on continua en el tema de la memòria històrica i el record de la guerra amb la seva tasca en l’associació No Jubilem la Memòria

Jaume Fabre

Durant els  anys quaranta i cinquanta es van viure els anys més crus del franquisme. Uns eren a l’exili, uns altres a la presó.  Per a moltes dones que havien de patir la separació de marits i havien de tirar endavant els seus fills, el dia a dia era com viure en una autèntica presó, humiliades pels qui havien guanyat la guerra i amb un únic objectiu: donar de menjar als seus fills.

Una cortina de silenci

“Les dificultats que passaven les dones amb el marit empresonat eren aprofitades per guanyadors sense escrúpols. De la mateixa manera que hi va haver actuacions generoses per part de veïnes o familiars, també hi va haver d’abusos del quals és molt difícil seguir el rastre, perquè lògicament, no n’han quedat testimonis escrits, i perquè les víctimes van preferir callar.

Altres països que han passat per la vergonya de les violacions per les tropes d’ocupació han sabut, amb els anys, superar el trauma a base de treure-ho a la llum. Alemanya, per exemple, no amaga les violacions sistemàtiques de la seva població femenina en la part ocupada per l’exèrcit soviètic. Hi ha un llibre magnífic sobre aquesta qüestió, que és un testimoni en primera persona, fred fins a un extrem que posa la pell de gallina: Una mujer en Berlin. L’autora que s’ha mantingut en l’anonimat, hi explica que va optar per aparellar-se amb un soldat rus perquè així no seria violada cada dia per un de diferent.

La Xina manté un contenciós amb el Japó perquè reconegui l’explotació sexual duta a terme durant l’ocupació del país. I el Parlament de Bòsnia Hercegovina va reconèixer l’any 2006 que les dones violades entre el 1990 i el 1992 pels militars serbis també eren víctimes de guerra. Una pel·licula sobre el tema va guanyar l’Ós d’Or al festival de Berlin aquell mateix any. El títol Grbavica, fa referència al nom d’un barri en el qual hi va haver camps de tortura de dones durant la guerra entre els dos països.

Però aquí som d’una altra manera, i la cortina de silenci que es va córrer, per raons òbvies, durant els anys del franquisme, es va mantenir durant la transició, i encara continua. Per això són comptadíssims els testimonis escrits que hi ha d’abusos sexuals sobre dones per part d’autoritats militars i civils franquistes.” pag.64