El meu pont de mar blava

Seguint fidel a l’any Bladé, avui he acabat de llegir aquest llibre, el segon que edita el CERE en motiu de l’aniversari del naixement de l’autor.

A L’exiliada, Bladé narra a manera de dietari el seu periple a l’exili francès durant els anys 1939 i 1940.

Un periple ple de nostalgia, pors i enyorances barrejades amb l’esperança d’una guerra europea que fes fora el fascisme de Catalunya.

Llegint el llibre no es pot deixar de pensar que a pesar de les dificultats i les penes que narra, uns altres catalans suportaven situacions molt pitjors en els camps d’Argeles, Saint Ciprian etc.

Ell mateix ho reconeix i així ho transcriu:

“25 de juliol de1939. Són comptats els dies en què no fa cap a Montpeller algun fugitiu dels camps de concentració (d’Argelers, del Bacarès, d’Agda…). De vegades, són dos o tres els qui es presenten. Sembla que així la fuita és més fàcil -o menys difícil- i que l’un encoratja l’altre. En arribar ací expliquen com és de trist i desesperada la situació dels qui ja fa mesos que s’arrosseguen (si és que no moren) sobre la sorra, en el clos de les barraques que s’han anat bastint, o comenten la decisió d’aquells que s’han fet repatriar, passi el que passi. Molts, la inmensa majoria, dels qui resten només tenen una esperança: que les organitzacions polítiques o sindicals a les quals pertanyen, els treguin dels camps i els facilitin un passatge per embarcar cap a Mèxic -o cap on sigui. El cas és sortir de l’infern en què es troben, un infern que, pel que expliquen, només s’aguanta en funció del nombre i del mutu encorratjament i, en darrer terme, per l’esperança d’embarcar. Dos vaixells -el Sinaia i l’Ipanema- han transportat ja a Méxic uns tres milers de refugiats arrencats, com qui diu, dels horribles camps filferrats. És prou per a mantenir la il·lusió i les forces. La magnitud del problema, però és tan evident que es fa molt difícil de creure en una solució de caràcter general. Per a poder embarcar tots els “concentracionats” caldrien centenars de vaixells i una quantitat fabulosa de diners. Una altra esperança -per estrany i horrorós que sembli- és l’esclat d’una guerra… Val més no pensar-hi. Tot plegat decanta a creure que aquest exili nostre no desentona gens de l’època que ens ha tocat de viure i del desori d’un món en que tothom, homes i pobles, sembla trobar-se en un carreró sense sortida.” (pag 186)