En motiu del dia Internacional Contra la violència de Gènere, l’Àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Flix, ha organitzat una taula rodona al centre d’interpretació Ca Don Ventura, amb la participació de la Sra. Lola Santacatalina, representant de l’Institut Català de les dones a les Terres de L’Ebre, laq Sra. Àngels Castellà, Coordinadora del Servei Integral d’Atenció a la dona del Montsià (SIAD), i la Sra. Mª Teresa Lletí, Directora del Centre d’Intervenció Especialitzada (CIE) de les Terres de l’Ebre.

Totes tres nhan explicat de manera clara i concisa els serveis que des de les seves respectives administracions estan donant vers l’erradicació de la violència masclista.

També han donat a conèixer que properament s’obrirà una delegació del CIE i un SIAD a la nostra comarca, fet que afavorirà l’atenció a les dones que en tinguin  menester.

En començar l’acte, Neus Guiu  Regidora de l’Ajuntament de Flix en l’àmbit de les dones, ha llegit el manifet 

Demà és el ‘Dia de no comprar res’, que crida a la moderació i a la reflexió sobre els hàbits de compra

La regidora de les Dones de l’Ajuntament de Flix, Neus Guiu (ERC), assistirà com a ponent al Congrés Acció 3 que es realitzarà els propers 21 i 22 de novembre a Castelló. Durant la ponència, Guiu presentarà la metodologia a treballar per tal de redactar el Pla d’Igualtat de Flix, els objectius plantejats, i les conclusions del treball. El projecte Equal Igualdader és un projecte pluriregional, adscrit a la iniciativa comunitària Equal cofinançada pel Fons Social Europeu, i destinada a reduir els desequilibris entre homes i dones i donar suport a l’eliminació de la segregació en el treball. La Universitat Rovira i Virgili forma part de les entitats promotores del projecte, representades per la Universitat Jaume I de Castelló, i ha escollit la metodologia de treball del Pla d’Igualtat de Flix per a representar la xarxa de Catalunya al Congrés.

(Extret de la pàgina oficial de L’Ajuntament de Flix)

Assumpta Montellà

L’autora de “la maternitat d’Elna”, investiga en aquest nou treball, l’evacuació dels tresor de la República, en un fet que ha esdevingut un mite: la perdúa d’un dels set camions carregats d’or i de valuoses obres d’art que no va aconseguir travessar la frontera.

em quedo amb els següent fragment:

La política d’evacuació dels quadres del Padro després de dos anys d’èxode va portar tota l’expedició a tocar frontera i a compartir sostre amb la República, i es va convertir en tot un símbol. Allà on anava el Govern Republicà l’acompanyava sempre el seu tresor més valuós, el quadres del Prado, primer a València, després a Barcelona, i a les acaballes de la guerra a l’Alt Empordà.

Però aquest trasllat permanentment sota les bombes, mesura que molts podrien qualificar de temerària, va esdevenir de primera necessitat després de comprovar que els bombardejos sobre el Museo del Prado es feien amb tot el menyspreu vers el patrimoni de tots.

no van servir de res les grans banderes blanques que onejaven sobre l’edifici ni els informes de guerra que explicaven l’enclavament exacte del Museo del Prado per preservar-lo dels atacs aeris. L’aviació franquista va llençar un total de quaranta-vuit bombes sobre Goya, Ticià, Velázquez… i del Gover de Burgos ningú no va moure un dit.

Quan els serveis secrets de Franco es van assabentar que hi havia una evacuació del Museo cap a València, van seguir bombardejant sobre la caravana de camions mentre denun ciaven a la premsa de la zona nacional l’estratègia de salvaguarda amb un cínic titular: “El espolio de los rojos”. pag.135

Clica sobre la foto per a més informació i per llegir el manifest

Seguint fidel a l’any Bladé, avui he acabat de llegir aquest llibre, el segon que edita el CERE en motiu de l’aniversari del naixement de l’autor.

A L’exiliada, Bladé narra a manera de dietari el seu periple a l’exili francès durant els anys 1939 i 1940.

Un periple ple de nostalgia, pors i enyorances barrejades amb l’esperança d’una guerra europea que fes fora el fascisme de Catalunya.

Llegint el llibre no es pot deixar de pensar que a pesar de les dificultats i les penes que narra, uns altres catalans suportaven situacions molt pitjors en els camps d’Argeles, Saint Ciprian etc.

Ell mateix ho reconeix i així ho transcriu:

“25 de juliol de1939. Són comptats els dies en què no fa cap a Montpeller algun fugitiu dels camps de concentració (d’Argelers, del Bacarès, d’Agda…). De vegades, són dos o tres els qui es presenten. Sembla que així la fuita és més fàcil -o menys difícil- i que l’un encoratja l’altre. En arribar ací expliquen com és de trist i desesperada la situació dels qui ja fa mesos que s’arrosseguen (si és que no moren) sobre la sorra, en el clos de les barraques que s’han anat bastint, o comenten la decisió d’aquells que s’han fet repatriar, passi el que passi. Molts, la inmensa majoria, dels qui resten només tenen una esperança: que les organitzacions polítiques o sindicals a les quals pertanyen, els treguin dels camps i els facilitin un passatge per embarcar cap a Mèxic -o cap on sigui. El cas és sortir de l’infern en què es troben, un infern que, pel que expliquen, només s’aguanta en funció del nombre i del mutu encorratjament i, en darrer terme, per l’esperança d’embarcar. Dos vaixells -el Sinaia i l’Ipanema- han transportat ja a Méxic uns tres milers de refugiats arrencats, com qui diu, dels horribles camps filferrats. És prou per a mantenir la il·lusió i les forces. La magnitud del problema, però és tan evident que es fa molt difícil de creure en una solució de caràcter general. Per a poder embarcar tots els “concentracionats” caldrien centenars de vaixells i una quantitat fabulosa de diners. Una altra esperança -per estrany i horrorós que sembli- és l’esclat d’una guerra… Val més no pensar-hi. Tot plegat decanta a creure que aquest exili nostre no desentona gens de l’època que ens ha tocat de viure i del desori d’un món en que tothom, homes i pobles, sembla trobar-se en un carreró sense sortida.” (pag 186)

Si vols col·laborar amb la campanya clica sobre la foto