El Estado español, mediante la ley 21/2005, de 17 de noviembre, “de restitución a la Generalitat de Catalunya de los documentos incautados cono motivo de la Guerra Civil custodiados en el Archivo General de la Guerra Civil Española y de creación del Centro Documental de la Memoria Histórica”; legisló sobre las condiciones, requisitos y temporalidades para proceder al regreso de la documentación expoliada por la fuerza de las armas a las instituciones, partidos, entidades y particulares, y depositadas en Salamanca, donde continúan después de más de 30 años de democracia tras una de las dictaduras fascistas más largas y sangrientas de la historia moderna europea.

Frente al incumplimiento de la ley por parte del gobierno español y dada la naturaleza de la documentación, ¿no cree la Comisión Europea que se están vulnerando los derechos de los ciudadanos, especialmente con temas referentes a la dignidad humana y la preservación de la memoria democrática? ¿Cuál es la opinión y la posición de la Comisión en torno este asunto? ¿Piensa la Comisión Europea exigir al Estado español el cumplimiento estricto de la ley y por tanto la convocatoria inmediata de la comisión mixta Estado-Generalitat para proceder con la máxima celeridad al regreso sus legítimos propietarios de la documentación incautada, tal y como fija la ley 21/2005?’

Ahir a la tarda i al teatre la Llanterna del Mora d’Ebre es va representar l’obra “Eric i l’exèrcit del Fenix”.

L’obra comptava amb la presència del propi Eric qui en primera persona anava explicant el seu calvari i el de la seua família en el seu pericle per l’Audiència  Nacional.

Eric tenia 14 anys quan va viure tot aquest embolic, igual que li va passar a ell li podia haver passat a altres familíes catalanes. Una acusació de terrorisme  captada a través d’ Internet sense parar-se a pensar que darrera de tot hi havia només un nen: Un ridícul espantós.

Eric ho diu al començament de l’obra a la seva mare: Avui han matat una dona i la policia no hi ha arribat a temps, això que hi havia una denúncia. A mi m’han enviat 30 policies des de Madrid.

Els pitjors moments ja no els hi treu ningú. 

De Victor  Alexandre

Un llibre per reflexionar sobre les relacions que tenim amb el país veí.

Comença així:

“Fa tres segles que la paraula catalana s’estavella sistemàticament contra el mur espanyol. Tres segles en el decurs dels quals homes i dones dels Països Catalans, vinculats a la política, les arts, les ciències o el pensament, han fracassat en l’intent d’explicar a Espanya la irrenunciable voluntat de ser del poble català. Tots els esforços en aquest sentit, plens de bona voluntat, han resultat fallits i han trobat sempre una única resposta: cerrazón. Cerrazón contra la llengua, la identitat i les llibertats nacionals catalanes; cerrazón contra la realització, la progressió i la projecció d’una nació que només ha aportat benestar secular a Espanya; cerrazón  per admetre que els drets dels pobles no prescriuen i que Catalunya ja era una nació molt abans que Espanya ho esdevingués, cerrazón interessada, en definitiva, per recordar que en el segle X va ser Castella qui, trencant la seva unitat nacional, es va separar del regne de Lleó i Astúries i es va declarar independent.

Però què és la cerrazón? el mot cerrazón no té equivalent en la nostra llengua. En podem dir entossudiment, entestament, pertinàcia o obstinació, però no és el mateix. No ho és perquè el seu significat és molt més ampli. Parlar de cerrazón és parlar de la foscor que acostuma a precedir les tempestes, és parlar de la boira espesa que impedeix la visibilitat, és parlar de la incapacitat per comprendre quelcom per ignorància o prejudici, és parlar de la qualitat que adquireix un so quan es tanquen els òrgans que fem servir quan produïm els sons de la parla. La cerrazón és enemiga de la llum, de la tranparència, del seny, de la comunicació, de la reflexió, de la comprensió, de la saviesa. No hi ha lloc per al sentit comú ni és possible l’entesa allà on regna la cerrazon”

El grup d’ERC de la secció local de Flix com cada any, i ja van molts, ha fet aquest matí la seva tradicional botifarra a la hispanitat, acte que ha comptat amb un bon numero de militants i simpatitzants.

Atenció: la secció local d’Esquerra de Flix, inagura avui mateix la seva pròpia web. Estem en periode de proves, per tant disculpeu si alguna cosa no surt del tot bé.

Per accedir-hi cliqueu aquí

de Jordi Creus

 La vida d’aquestes dones és només un botó de mostra de la de milers de dones que van lluitar contra el franquisme, històries que no per conegudes deixen d’impressionar.

María Rodriguez, “la Goyerias”

Va néixer en una família de jornalers pobres a Alía (Càceres) l’any 1920. Des de jove, com la resta de la seva  família,  va simpatitzar amb la causa republicana. Acabada la guerra civil, va començar a col·laborar, com a enllaç, amb la guerrilla antifranquista que es va formar a les muntanyes properes al seu poble.

 Neus Català

Va néixer als Guiamets el 6 d’octubre de 1915 en el sí d’una família de pagesos d’esquerres. Després d’anar a l’escola del poble fins als catorze anys, va estudiar infermeria. Poc abans d’esclatar la guerra civil, va ser fundadora de les Joventuts Socialistes Unificades(JSUC).

 Teresa Rebull

Va néixer amb el nom de Teresa Soler el setembre de 1919, a Sabadell. La seva infància va estar marcada pels constants canvis de domicili i per les periòdiques detencions dels seus pares, actius militants anarquistes.

 Enriqueta Gallinat

Va néixer a Bercelona el juliol de 1909, pocs dies abans de l’esclat de la Setmana Tràgica. Fundadora d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), va estudiar mecanografia i taquigrafia, coneixements que li van permetre esdevenir, l’any 1933, secretària del futur alcalde de Barcelona, Hilari Salvadó

Conxa Pérez

Filla d’un actiu militant anarquista, va néixer el 17 d’octubre de 1915 al barri de les Corts de Barcelona, llavors un nucli obrer de casetes baixes. Durant la seva infantesa va estar més hores a les portes de les presons, per visitar el seu pare, que no pas a l’escola. Als tretze anys, va començar a treballar en una fàbrica. Amb la proclamació de la República, es va sindicar a la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Remedios Montero

Va néixer l’any 1926 en una casa isolada de la província de Conca. De família republicana, van patir molt directament la repressió franquista després de la guerra civil. Es va integrar a la resistència armada contra la dictadura al sector V de l’Agrupació Guerrilllera del Llevant i Aragó (AGLA)

Des d’aquí s’emplaça a tota la gent que creu que una selecció catalana es necessària a donar a conèixer i donar suport aquesta iniciativa. No es tracta d’una iniciativa d’una entitat sinó de catalans que a títol personal volem reclamar aquest dret.