De Joan Sans Sicart

El llibre explica la sublevació dels anarquistes a Barcelona contra l’intent de cop d’Estat dels franquistes, amb l’avantatge d’haver-lo viscut en  persona.

És un llibre molt interessant, que cal tenir en compte en temps de recuperació de la memòria històrica.

En acabar de narrar els fets l’autor escriu un epíleg personal en que diu:

“Arribats al final, és lícit preguntar-se si aquelles jornades heroiques de juliol de 1936 serviren  realment per a alguna cosa de profit. Jo penso que sí. En primer lloc, perquè algú havia de frenar el feixisme en aquells moments, just quan semblava que triomfava a mig Europa. I aquest algú havia de ser el poble, els obrers els desheretats de sempre, que eren els qui més havien patit les agressions de burgesos i capitalistes i ara, per fi, podien tornar-s’hi contra els seus esbirros.

Aquells dies el poble de Barcelona demostrà al món sencer que sí, es podia vèncer l’Exèrcit, com proclamava orgullós García Oliver. Sí, es podia vèncer les forces reaccionàries si s’actuava amb unitat i disciplina, amb ràbia i amb la fortalesa que dóna la raó. Tant se val si els polítics ens van abandonar, com sempre, si la Guàrdia Civil intervingué tard i malament, o si la contrarevolució ja va començar el mateix dia de la nostra victòria. Havíem demostrat que la lluita per la llibertat no és un abstracte. Nosaltres vam sentir el seu crit per la boca de les sirenes, i la vam palpar pels carrers, a les barricades, a les finestres, i als balcons disparant contra l’enemic. La llibertat era nostra, i vam lluitar per guanynar-la pagant un preu altíssim.

I què vam fer després? Doncs, encara vam ser prou generosos per donar la mà i compartir el nostre triomf amb els polítics que ens havien traït, i amb els que no pensaven com nosaltres. Sabíem que calia guanyar aquella guerra. Sabíem el que ens hi jugàvem. Vam perdre finalment, és cert. Però el ressó de la nostre gesta, dels tres anys plantant cara a un enemic superior, seguirà escolant-se encara durant molt de temps.

Nosaltres lluitàvem per una idea. La idea que tot és possible, que la humanitat pot tenir un futur millor. Que la tirania i les dictadures sempre són dolentes, tant se val de què es disfressin. Que l’ésser humà només pot progressar a partir del treball, el coneixement i la solidaritat. D’això se’n diu civisme, i vet aquí que ens han arribat a acusar de voler una guerra civil. Quant odi vam patir aleshores, i quanta incomprensió hem patit sempre. Per això no m’he cansat mai de proclamar la veritat, i per això dedicaré el meu darrer alé a cridar que nosaltres, anarquistes, llibertaris, confederals, només volíem una cosa: la llibertat de l’individu.” (pag.151-152)