De Joan Sans Sicart

El llibre explica la sublevació dels anarquistes a Barcelona contra l’intent de cop d’Estat dels franquistes, amb l’avantatge d’haver-lo viscut en  persona.

És un llibre molt interessant, que cal tenir en compte en temps de recuperació de la memòria històrica.

En acabar de narrar els fets l’autor escriu un epíleg personal en que diu:

“Arribats al final, és lícit preguntar-se si aquelles jornades heroiques de juliol de 1936 serviren  realment per a alguna cosa de profit. Jo penso que sí. En primer lloc, perquè algú havia de frenar el feixisme en aquells moments, just quan semblava que triomfava a mig Europa. I aquest algú havia de ser el poble, els obrers els desheretats de sempre, que eren els qui més havien patit les agressions de burgesos i capitalistes i ara, per fi, podien tornar-s’hi contra els seus esbirros.

Aquells dies el poble de Barcelona demostrà al món sencer que sí, es podia vèncer l’Exèrcit, com proclamava orgullós García Oliver. Sí, es podia vèncer les forces reaccionàries si s’actuava amb unitat i disciplina, amb ràbia i amb la fortalesa que dóna la raó. Tant se val si els polítics ens van abandonar, com sempre, si la Guàrdia Civil intervingué tard i malament, o si la contrarevolució ja va començar el mateix dia de la nostra victòria. Havíem demostrat que la lluita per la llibertat no és un abstracte. Nosaltres vam sentir el seu crit per la boca de les sirenes, i la vam palpar pels carrers, a les barricades, a les finestres, i als balcons disparant contra l’enemic. La llibertat era nostra, i vam lluitar per guanynar-la pagant un preu altíssim.

I què vam fer després? Doncs, encara vam ser prou generosos per donar la mà i compartir el nostre triomf amb els polítics que ens havien traït, i amb els que no pensaven com nosaltres. Sabíem que calia guanyar aquella guerra. Sabíem el que ens hi jugàvem. Vam perdre finalment, és cert. Però el ressó de la nostre gesta, dels tres anys plantant cara a un enemic superior, seguirà escolant-se encara durant molt de temps.

Nosaltres lluitàvem per una idea. La idea que tot és possible, que la humanitat pot tenir un futur millor. Que la tirania i les dictadures sempre són dolentes, tant se val de què es disfressin. Que l’ésser humà només pot progressar a partir del treball, el coneixement i la solidaritat. D’això se’n diu civisme, i vet aquí que ens han arribat a acusar de voler una guerra civil. Quant odi vam patir aleshores, i quanta incomprensió hem patit sempre. Per això no m’he cansat mai de proclamar la veritat, i per això dedicaré el meu darrer alé a cridar que nosaltres, anarquistes, llibertaris, confederals, només volíem una cosa: la llibertat de l’individu.” (pag.151-152)

Des d’aquest lloc web es pot llegir el manifest i  adherir-se a la campanya “jo també sóc antimonarquic/a” creada a favor del jove Jaume Roure, i arran dels esdeveniments ocorreguts a Girona, el 13 de setembre amb motiu de la visita del rei del país veí.

Com cap altre mitjà de comunicació en farà reso deixo al meu bloc la noticia publicada a directe.cat

De Jordi Albertí

Un llibre que ajuda a entendre la persecució religiosa que es va donar a Catalunya durant la guerra civil.  

En destaco:

“En el procés de decantació que posava la qüestió religiosa en la cresta de l’onada, en el fet que ni la constitució ni les lleis haurien pogut fer minvar el nervi anticlerical que el pensament d’esquerres duia incorporat a la seva doctrina, també hi tenia una influència molt important el fet que les dretes en genral, i els sectors integristes, tradicionalistes i filofeixistes, continuessin reivindicant la religió com a monopoli de les doctrines no liberals i continuessin enarborant el seu catolicisme com si fos senyal d’identitat.

En aquest sentit, en general, L’Església oficial espanyola -a exepció del sector encapçalat pel cardenal Vidal i Barraquer- no va saber ni va voler evitar la manipulació, que aquest fet representava. Amb l’argument -cert, però que no hauria hagut de ser suficient- que la República havia transgredit els límits tolerables, no tan sols va consentir continuar essent una icona d’involucionisme, sinó que, a més, es va negar a qualsevol mena de col·laboració amb les autoritats governatives. Una decisió que va contribuir encara més a la polarització de la societat en dos corrents d’opinió enfrontats” pag.158-159

Vull felicitar la iniciativa dels  joves de Flix, membres de grup Ateneu Popular Independentista,  per la pintada del mural al carrer Escoles, així com pel manifest llegit el dia 11 a la placa Major.

La Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes manifesta el seu més enèrgic rebuig a la decisió presa per la Real Federación Española de Fútbol de prohibir el partit que havia de disputar la Selecció Catalana de Futbol, el proper 14 d’octubre, contra la selecció dels EUA.

 Davant d’aquesta actitud intolerable de la RFEF, convida a manifestar la nostra indignació enviant correus de protesta al President de la RFEF i màxim responsable de la decisió, Ángel María Villar Llona. També  demana que fem la màxima difusió possible d’aquesta campanya entre els nostres amics i coneguts.

Si vols enviar un correu clica sobre la imatge 

De Martí Gironell

Anant a Besalú aquest estiu, no vaig poder resistir la tentació de comprar el llibre, era per tot arreu.

Es llegeix bé, però no deixa de ser una novel·la i al meu parer ja fa molt temps que s’està abussant de la novel·la històrica, on els persotnatges són tractats com fossin persotnages del segle XX o XXI