El meu pont de mar blava

 Divendres van penjar el cartell:

Dues vivendes adossades i 12 pisos de luxe.

Tothom que passava per allí se’n reia, de quants metres? es preguntaven. És impossible no hi caben!.

El solar és petitet no sé quants metres deu tenir ja què així d’ull, és difícil de saber.No en sé els metres però en sé la història perquè he nascut i he crescut al davant.

Des del balcó de casa meua es veia l’altra banda del riu. Veiem els carros com sortien de la barca i pujaven la costa i anaven a segar o a veremar. Més tard a principi dels anys setanta quan es va obrir el carrer Sant Jordi vam començar a perdre visibilitat, primer un, després un altre, fins a tres edificis davant mateix de casa, que van fer que ja no fos possible veure ni el riu, ni els veremadors, ni ningú que sortís de la barca.

Després van obrir el carrer del Colomer. Recordo molt bé que de  nenes  no hi podíem anar a jugar perquè quan ens veia el “Colomero” ens arremetia i ens feia sortir de la seva finca… i  ara es convertia en un carrer. Quin disgust!  Per allí hi hauria de passar tothom i bé que ens  anirà per baixar i pujar  de la plaça del Mercat, quan la faran  una mica més tard.

A la dreta un altre edifici, no se quants pisos, però d’alt stading, Cada vegada en som més… i fins i tot un supermercat.

Però sempre quedava un petit hortet, que mai edificarien ja  que no es podia vendre ni comprar perquè era d’un senyor que tothom li deia el Ros de l’Enyor. Quin personatge!Tota la meva vida he sentit a parlar d’ell i de les seves històries  increïbles, clar els meus iaios eren veïns dels seus pares i molt bon amics i sempre en tenien per a  contar.

A l’hort hi tenia tres o quatre ametllers i uns quants auberginers, no en treia cap profit i la majoria del temps estava brut i sense conrear, però ell sempre hi era, vigilant que ningú se hi apropes, ni li toquessin un mil·límetre de la seva terra. 

Jo no sé si va tenir una vida feliç o no, ell era feliç comptant els diners, i no gastant-los com la majoria de la gent, per tant ho devia ser, i ningú res que dir. Tothom ha de poder triar l’estil de vida que vol per viure.

Però tornant a l’hortet,  a mi (com a molta altra gent) em feia gracia, de bon gust en un altre temps m’hi hagués fet una caseta, li ho vam proposar, la seva resposta negativa: -mira noia si algun dia em decidís a vendre seria a tu, per l’amistat de fa anys que tenim en la família, però avui per avui, jo no he de  vendre res.

I mai va vendre.

I un dia es va morir sense vendre i sense fer testament per tant  els seus hereus van tardar poc a esbrinar que els hi pertocava a cadascú i s’ho van repartir llegitimament.  Tampoc en podem dir res.

I a qui li va tocar l’hortet de davant de casa, sí que volia vendre, i ho va fer, per tant no és estrany que de seguida arribés  un constructor pretenent col·locar dotze famílies, més dues més, que viuran en vivendes adossades.Això sí els pisos de luxe.

Jo m’hi hagués fet una caseta amb jardinet i piscina. Del temps que ho volia fer, ara ja la tindria pagada.

Quan sortiran al balcó la mama i  les seves veïnes no veuran els veremadors ni la barca , ni la costa des Castellons, veuran gent entrant hi sortint tot el dia perquè amb dotze pisos tots a l’hora a l’edifici de cap manera hi cabran.

Això si sempre més  recordaran, com cada dia vigilant el seu hortet passava les hores el vell Ros, sense deixar que ningú s’hi atanses.

A tots ens costa entendre que un dia tot té un final…