El meu pont de mar blava

Per terra, no crec que  pugui sobreposar el meu optimisme vers la cultura catalana en molt de temps.Per què hem fet les coses tan malament?Per què els mestres els anys vuitanta ens barallàvem com a xinos per poder fer  les nostres classes en català convençuts que teníem la solució al problema?

No hi ha dret que ens trobéssim com ens trobem ara.

És un llibre que cal llegir.

En destaco un fragment de les últimes pàgines que encara dona lloc a l’esperança

“S’han fet campanyes ridícules per fomentar-ne l’ ús, (del català) quan l’única campanya eficaç és la que no s’ha fet i s’hauria hagut de fer durant cadascun del últims 25 anys: convidar els catalans a parlar català sempre, amb tothom, a tot arreu.

Només això, reiterat un cop i un altre, fins que s’esborrin els hàbits perniciosos de respectar el monolingüisme castellà, d’endevinar-lo en els desconeguts, de suposar-lo en els immigrants.

Aconseguir que en aquest país tothom sigui bilingüe, tothom sigui bicultural, i incorporar la nova immigració en aquest bilingüisme bicultural, que aleshores sí que serà genuïnament multicultural.” pag, 240