Divendres van penjar el cartell:

Dues vivendes adossades i 12 pisos de luxe.

Tothom que passava per allí se’n reia, de quants metres? es preguntaven. És impossible no hi caben!.

El solar és petitet no sé quants metres deu tenir ja què així d’ull, és difícil de saber.No en sé els metres però en sé la història perquè he nascut i he crescut al davant.

Des del balcó de casa meua es veia l’altra banda del riu. Veiem els carros com sortien de la barca i pujaven la costa i anaven a segar o a veremar. Més tard a principi dels anys setanta quan es va obrir el carrer Sant Jordi vam començar a perdre visibilitat, primer un, després un altre, fins a tres edificis davant mateix de casa, que van fer que ja no fos possible veure ni el riu, ni els veremadors, ni ningú que sortís de la barca.

Després van obrir el carrer del Colomer. Recordo molt bé que de  nenes  no hi podíem anar a jugar perquè quan ens veia el “Colomero” ens arremetia i ens feia sortir de la seva finca… i  ara es convertia en un carrer. Quin disgust!  Per allí hi hauria de passar tothom i bé que ens  anirà per baixar i pujar  de la plaça del Mercat, quan la faran  una mica més tard.

A la dreta un altre edifici, no se quants pisos, però d’alt stading, Cada vegada en som més… i fins i tot un supermercat.

Però sempre quedava un petit hortet, que mai edificarien ja  que no es podia vendre ni comprar perquè era d’un senyor que tothom li deia el Ros de l’Enyor. Quin personatge!Tota la meva vida he sentit a parlar d’ell i de les seves històries  increïbles, clar els meus iaios eren veïns dels seus pares i molt bon amics i sempre en tenien per a  contar.

A l’hort hi tenia tres o quatre ametllers i uns quants auberginers, no en treia cap profit i la majoria del temps estava brut i sense conrear, però ell sempre hi era, vigilant que ningú se hi apropes, ni li toquessin un mil·límetre de la seva terra. 

Jo no sé si va tenir una vida feliç o no, ell era feliç comptant els diners, i no gastant-los com la majoria de la gent, per tant ho devia ser, i ningú res que dir. Tothom ha de poder triar l’estil de vida que vol per viure.

Però tornant a l’hortet,  a mi (com a molta altra gent) em feia gracia, de bon gust en un altre temps m’hi hagués fet una caseta, li ho vam proposar, la seva resposta negativa: -mira noia si algun dia em decidís a vendre seria a tu, per l’amistat de fa anys que tenim en la família, però avui per avui, jo no he de  vendre res.

I mai va vendre.

I un dia es va morir sense vendre i sense fer testament per tant  els seus hereus van tardar poc a esbrinar que els hi pertocava a cadascú i s’ho van repartir llegitimament.  Tampoc en podem dir res.

I a qui li va tocar l’hortet de davant de casa, sí que volia vendre, i ho va fer, per tant no és estrany que de seguida arribés  un constructor pretenent col·locar dotze famílies, més dues més, que viuran en vivendes adossades.Això sí els pisos de luxe.

Jo m’hi hagués fet una caseta amb jardinet i piscina. Del temps que ho volia fer, ara ja la tindria pagada.

Quan sortiran al balcó la mama i  les seves veïnes no veuran els veremadors ni la barca , ni la costa des Castellons, veuran gent entrant hi sortint tot el dia perquè amb dotze pisos tots a l’hora a l’edifici de cap manera hi cabran.

Això si sempre més  recordaran, com cada dia vigilant el seu hortet passava les hores el vell Ros, sense deixar que ningú s’hi atanses.

A tots ens costa entendre que un dia tot té un final… 

Algú no sap que ja tenim Internet a les nostres cases i que a alguns ens és indiferent com ens arriba la notícia, que no cal comprar-se la revista per veure-la?. Que ja som al segle XXI i els temps de la censura ens han quedat una mica enrera.

Serà divertit veure com retiren totes les imatges de webs i blogs.

Quin país!!

És d’estúpids, han aconseguit que tothom tingui curiositat per veure la imatge.

Noticia del dia: el lloc on es fan els millor entrepans del món segons el “NY Times” és Catalunya, i es refereix a l’entrepà de tomata i pernil.Com si no ho sapiguéssim si els catalans no haguéssim inventat un dia el “pa amb tomata”, caldria inventar-lo. Com es pot viure sense el costum de sucar la tomata al pa?, es una cosa que no he entès mai

El CERE esta editant l’obra completa d’Artur Blade i Desumvila.

Aquest primer volum porta els títols:

Benissanet Els treballs i els dies d’un poble de l’Ebre català

Gent de la Ribera d’Ebre, artesans, pagesos, rodaires…

Un plaer llegir l’Artur Bladé parlant de coses tan properes a nosaltres, peró  molta tristessa pensant que les va escriure quan era tan lluny i com la seva enyorança el feia recordar fins a detalls que semblem insignificants.

Qualsevol fragment es bo per destacar, per tan… un a l’atzar que parla del riu.

“De Mequinensa a Tortosa, l’Ebre era un riu navegable. A Mequinensa els llaguts carregaven olives, quan n’era el temps, i carbó de les mines tot l’any. El carbó el deixaven a Flix, centre fabril des de fa més de mig segle, i les olives a Móra. Aci els molins i els premsots transformaven les olives en oli i aquest oli era baixat pels llaguts a Tortosa, dins unes grans bótes emblanquinades amb calç..

L’emblanquinat no era pas per fer bonic, sinó per raons de conveniència. L’oli val una fortuna -l’oli de la Ribera és finíssim i conegut arreu del món-, i una taca d’oli sobre el blanc de la calç, quan una bóta se’n va, es veu de seguida. (pag. 89) 

Un grup de gent que s’ha dedicat a indagar en la vida sentimental dels últims reis del pais veí.

“La salsa rosa” dels últims segles.

Res que no sapiguessim, un entreteniment d’estiu, si més no, només per agafar encara més ràbia cap a  la monarquia.

Parlant de l’actual princep Felip diu:

“Crees que debes tener todas las ventajas de ser principe d’Asturias i ninguno de los inconvenientes”, li va etzibar en diverses ocasions el seu avi, el compte de Barcelona. Sembla que el noi pensa que sí. Tots els avantatges i cap inconvenient. (pag. 116)

Per terra, no crec que  pugui sobreposar el meu optimisme vers la cultura catalana en molt de temps.Per què hem fet les coses tan malament?Per què els mestres els anys vuitanta ens barallàvem com a xinos per poder fer  les nostres classes en català convençuts que teníem la solució al problema?

No hi ha dret que ens trobéssim com ens trobem ara.

És un llibre que cal llegir.

En destaco un fragment de les últimes pàgines que encara dona lloc a l’esperança

“S’han fet campanyes ridícules per fomentar-ne l’ ús, (del català) quan l’única campanya eficaç és la que no s’ha fet i s’hauria hagut de fer durant cadascun del últims 25 anys: convidar els catalans a parlar català sempre, amb tothom, a tot arreu.

Només això, reiterat un cop i un altre, fins que s’esborrin els hàbits perniciosos de respectar el monolingüisme castellà, d’endevinar-lo en els desconeguts, de suposar-lo en els immigrants.

Aconseguir que en aquest país tothom sigui bilingüe, tothom sigui bicultural, i incorporar la nova immigració en aquest bilingüisme bicultural, que aleshores sí que serà genuïnament multicultural.” pag, 240

El divendres dia 29 de juny es va celebrar la festa del carrer Sant Pere, coincidint (de manera purament anecdòtica) amb el dia del sant de qui porta el nom el carrer.

La festa, que els que som més grans recordem que es celebrava quan erem jovenets, va sorgir l’estiu passat per iniciativa dels veïns del carrer i sense cap més pretensió que fer un sopar al carrer, ja que era el dia de Sant Pere.

Clar les coses es compliquen i aquests any s’hi ha afegit algun veí més i els propis veïns han convidat familiars i amics. Total una gentada.

Però vull deixar constància, no sigui cosa que ara que les festes les organitzen aquells que només pensen en posar-se medalles, que la iniciativa és de la gent del carrer, que desde la Comissió de Festes ens van proporcionar única i exclusivament els paperets del carrer, que llums, focs, beguda i menjar tot va sortir de la nostra butxaca pagat amb una mòdica quota en la que tots vam colaborar.

Crec que la festa va ser un èxit, i segur que l’any que bé encara serà molt millor.