Avui una noticía m’ha colpit de bon matí.

Tres-centes dones de l’Afganistan han intentant cremar-se vives, en els últims dies per sortir de l’esclavatge i l’empresonament que viuen en llurs pròpies llars.

Alguna d’elles, en flama viva, encara era golpejada pel seu marit. Si aconsegueixen sortir en vida, són totalment repudiades per la seva familía.

A casa meva tenim una gosseta, la Junna, la vam comprar perquè la meva filla tenia un amor pasional pels gossos quan era petita, i jo vaig acabar cedint, encara que no era del tot del meu gust.

Fa onze anys que conviu amb nosaltres, és de la familía, li donem de menjar, la banyem i la portem al metge quan esta malalta. Ningú la maltracta a casa, ni deixem que ningú la maltracti tampoc fora de casa. L’amor passional de la meva filla s’ha convertit en un amor menys passional i ara el seu pare i jo ens en cuidem més que ella, però ja fa temps que és la nostra gosseta, i crec que puc dir que ens l’estimem moltissim.

Com és possible que un home sigui capaç de no estimar, tractar malament, i desconsideradament la seva dona, la mare dels seus fills,? Que hi té al seu cor?. Nosaltres considerem, respectem, curem i defensem els nostres gossos i altres animals i ells esclavitzen i encadenen les seves dones.

Què no fariem nosaltres per la nostra Junna? ells deixen morir joves i mares en nom de Déu que si de veritat existís es posaria tan trist en veure-ho…

Només és una mala interpretació de la religió, si totes les religions posen venes als ulls de qui les practica, la vena dels afganesos deu ser d’un gruix d’un nombre incalculable de metres que els fa cecs davant el joc de la vida, d’una vida única i irrepetible.

Sempre penso que el càstig els hi vindrà quan arribin allà dalt i se n’adonin que no hi ha res. Però renoi serà massa tard.