Els seguidors del Madrid, han cremat unes senyeres tot celebrant el trionf del seu èquip a la lliga.

A mi el futbol no m’agrada.

Diumenge a la nit pensava que pot ser en quatre lligues perdudes i uns quants anys més de govern de majoria absoluta sigui del PP o del PSOE, amb aquest aspecte (i amb altres) són iguals, pot ser  aconseguiriem que a molts catalans se’ls despertés el nacionalisme adormit d’una vegada.

Ho vaig comentar davant d’un socialista que politicament correcte (com sempre) em va contestar que no s’havia de confondre el futbol i la politica.

Ja ho veieu no s’ha de confondre, així  que m’expliqui per què es van cremar les senyeres a Reus.

Posats a explicar que m’expliqui també per què la policia no va actuar i per què no se’ls hi ha aplicat la llei antiterrorista que s’hagués aplicat a qui hagués gossat a cremar una bandera de les altres. 

Avui una noticía m’ha colpit de bon matí.

Tres-centes dones de l’Afganistan han intentant cremar-se vives, en els últims dies per sortir de l’esclavatge i l’empresonament que viuen en llurs pròpies llars.

Alguna d’elles, en flama viva, encara era golpejada pel seu marit. Si aconsegueixen sortir en vida, són totalment repudiades per la seva familía.

A casa meva tenim una gosseta, la Junna, la vam comprar perquè la meva filla tenia un amor pasional pels gossos quan era petita, i jo vaig acabar cedint, encara que no era del tot del meu gust.

Fa onze anys que conviu amb nosaltres, és de la familía, li donem de menjar, la banyem i la portem al metge quan esta malalta. Ningú la maltracta a casa, ni deixem que ningú la maltracti tampoc fora de casa. L’amor passional de la meva filla s’ha convertit en un amor menys passional i ara el seu pare i jo ens en cuidem més que ella, però ja fa temps que és la nostra gosseta, i crec que puc dir que ens l’estimem moltissim.

Com és possible que un home sigui capaç de no estimar, tractar malament, i desconsideradament la seva dona, la mare dels seus fills,? Que hi té al seu cor?. Nosaltres considerem, respectem, curem i defensem els nostres gossos i altres animals i ells esclavitzen i encadenen les seves dones.

Què no fariem nosaltres per la nostra Junna? ells deixen morir joves i mares en nom de Déu que si de veritat existís es posaria tan trist en veure-ho…

Només és una mala interpretació de la religió, si totes les religions posen venes als ulls de qui les practica, la vena dels afganesos deu ser d’un gruix d’un nombre incalculable de metres que els fa cecs davant el joc de la vida, d’una vida única i irrepetible.

Sempre penso que el càstig els hi vindrà quan arribin allà dalt i se n’adonin que no hi ha res. Però renoi serà massa tard.

Ha estat un cop dur i difícil de pair, cada dia em penso que demà em trobaré millor i ho acabaré superant, però demà em trobo igual que avui i una estranya tristesa em neguiteja tot el dia i no em deixa .

Ho reconec, tinc un sentiment d’amor cap a les meves coses que em fa ser posesiva i em fa que sempre les vulgui tenir prop meu.

I per aixó em sap greu veure com es malbaratent, com  no se les pren seriosament, o com algú pot menysprear-les.

Deu ser per aixó que no m’agrada ensenyar ni explicar algunes coses que tinc o que faig, es la por de que els altres els hi treguin la importància que jo els hi dono. D’aixó ni hi ha que en diuen ser una persona tancada, hi hauria molt que discutir.

Una de  les coses que estimo més d’aquest món, és el meu poble, m’hi vaig fer gran i hi porto treballant al voltant ja de trenta anys.

És una llarga història d’amor i odi la que ens demostrem, car són ja molt anys junts.

Peró m’encanta anar per tot arreu dient que visc en el millor lloc del món, sobretot quan em diuen “i la central nuclear? i la fàbrica…?”, és llavor quan els hi solto el meu mitting, assejat i après de tota la vida,  de que nosaltres ja fabricavem clor quan ells encara, etc. etc…

Potser és perquè aquí hi tinc la gent que més estimo.

Potser perquè hi tinc casa meva.

I m’agradava com anava el meu poble amb el Pere al capdavant, semblava que ens en haviem sortit, semblava que Flix ressucitava del seu ensopiment de setze anys de govern socialista, bassat en “tu em votes perque jo et dono”.

Ja no es sentia aquella famosa frase de “a tu això no t’ho donaran que no ets dels seus”.

No ho puc entendre teniem un govern de concens i de progrès, i les urnes han donat la raó a una gent que del molí d’ Oriol en volien fer un parquing.

Ha estat un cop dur i difícil de pair.

Crec que tots tenim el nostre temps i ara era el temps de Pere.

Quatre anys més de govern de Pere i Flix podia haver consolidat tot els projectes començats i dur a terme els que encara només són un esborrany.

Després? segurament després seria el temps d’un altre…

Ho diuen fins els estan fora i no van venir a votar “no calia estava tan clar que guanyava Pere”.

Ja ho veieu, es veu que no estava tan clar i el vostre vot era necessari.

Sempre el vot de tots és necessari.

“Catalunya sota Espanya”

                          Alfons López Tena

Diu moltes coses interessants i crec que no pot haver cap català que llegint aquest llibre encara dubti en quedar-se a Espanya.

Indepèndencia ja!!!!

“L’error català de la transició va ser confiar en l’entesa, confiar que els espanyols havien canviat també en les qüestions nacionals, i que a poc a poc la plurinacionalitat de l’Estat seria assumida cordialment com un actiu per promoure, i no com una molèstia per eleminar; i sobre la base d’aquesta confiança acceptar un disseny institucional que manté tots els poders en una de les parts, l’espanyola, i no estableix garanties de cap mena que protegeixi l’altra part, la catalana, en el cas de mala actuació i incomplimentn de l’acord. Això podia funcionar només si la pedagogia i l’entesa funcionaven, i en cas contrari duria, com ha estat el cas, a l’incompliment impune per la part que es reserva tots els drets reals.(…)

És inevitable, mentre siguin els espanyols els amos de l’Estat i tinguin la capacitat de concedir, de negar, i de desdir-se de la concessió; i mentre els espanyols siguin com són. Ja no és pedagogia el que cal, s’ha revelat una via morta: ja no és l’entesa pel convenciment, sinó  la garantia que només dóna el poder propi. ” pag.71-72

   Me’n vaig, llibre de l’actor Pepe Rubianes, on explica la seva vida  i també la polèmica sorgida de la seva entrevista amb l’Albert Om.  

“Per entendre aquesta situació que ja començava a ser dantesca, cal rebobinar unes dècades. A Itàlia, després del feixisme, es van demanar responsabilitats. A Alemanya es continua perseguint els nazis. A espanya, en canvi, no va passar res. Es va arribar a un acord per no molestar els criminals i traïdors a la voluntat popular que haven usurpat el poder durant quaranta anys. I aquí els tenim, amb la faxanderia de sempre. Els qui van sembrar el terror, sempre tan xulos i pedants en les seves amenaces, van morir tranquil·lament en la apu del seu Déu de l’horror. Tant de bo que s’estiguin podrint a l’infern!

Com que no es van demanar responsabilitats en el seu moment, aquest feixistes continuen fent el que volen. Entre cent i cent cinquanta individus de la seva espècie, alguns mitjans val parlar de Mil cinc-cents!, es van congregar el 29 de setembre a la porta del teatre per insultar-me i amenaçar-me de mort i fins i tot amenaçar els espectadors que anavena a veure Lorca eran todos. Volien sortir a la foto i van anar directes a la portada dels seus diaris.

Era el mateix “esperit valent” amb que, armats fins a les dents, es van endur pres García Lorca i el van rebentar a trets als afores de Granada perquè tenia una ploma a la mà. Un grup de “valents” (pag. 100)