Els últims dies han estat durs, continuament canviant de cadena o de dial cada vegada que enganxava una emisora que intentava informar-me del naixement d’una nova infanta.
Semblava que me’n sortia prou bé.
Fins ahir, que anant cap a Lleida, escoltava el programa del Clapés a RAC1 i mig en broma mig en serio, informava de la noticía.
Vaig seguir escoltant, era el Clapés, i la veritat és que és el meu programa preferit, fins que va connectar en directe en Madrid per entrevistar un dels periodistes que durant dies havia fet guàrdia davant l’hospital per informar de la noticía.
Indignació majúscula quan li va preguntar, on dinaven o sopaven mentre feien guàrdia.
“Con esto hemos tenido suerte, pues el restaurante màs pròximo està a un kilometro, gràcias que los reyes son muy comprensivos i nos han instalado un catering”, va ser la resposta textual.
Ja no vaig poder més, vaig tancar la ràdio, ni el Clapés puc escoltar…
Peró el més trist de tot és que hem pagat, fins i tot, el menjar que s’han cruspit els periodistes, per a després fer hores i hores de tele basura informant del naixement d’una nena que és la segona i que al pas que anem, pot ser la segona de sis o set infants més, que viuran com a reis en nom d’una corona que hauria d’estar ubicada com totes les altres als contes de fades.
A més a més de la publicació de les balances fiscals, també m’ agradaria que algun dia es publiqués quant em costa a mi, diariament la familía reial.
Pot ser, si ho sabessim, tots aquells, que estan tan contents quan es casen o porten un nou fill al món, pensarien d’una altra manera i se sumarien als qui constanment i de fa anys demanem una República.
