Si en totes les eleccions la demagògia és present, sens dubte, en les municipals es fa la protagonista principal.

En un govern de concens, com el de Barcelona, per exemple, on el tripartit, ha estat governant els últims quatre anys, qui pot entendre que ara s’acusin, entre ells, de coses que s’han fet o s’han deixat de fer?

Potser en una ciutat com Barcelona, on la gent no pot sentir el seu alcalde a prop això no té tanta importància, però que passa quan la situació es dona al meu poble?

Ningú no ho entèn, erem superamics els hem ajudat a aprovar-ho tot, i en arribar les municipals resulta , que amb els nostre consentiment,  tot ho han fet malament, però, compte, nosaltres teniem les idees, ben guardadetes, aixó si, fins que arribi la pròxima legislatura.

A això se li diu treballar pel poble, estimar el poble i voler estar més a prop de poble, encara que el poble no ho entengui.

Dona goig llegir els programes electorals d’alguns partits que han estat governant, sembla mentida que estant a l’ajuntament com han estat no sapiguin que al nostre poble una piscina coberta es inviable, desprès d’un estudi fet per tots ells, que no sapiguin que el casal del jove programa les seves actuacions anualment, o que quan es va intentar donar pas a una gent jove que volia crear una empresa de monitoratge per donar feina a gent que havia fet el curs de monitors  i no haver d’anar-la a buscar a fora, es va ficar pals a les rodes a les seves promotores, es veu que no ho sabien, clar que també cal preguntar-se si han estat tant a l’ajuntament com ells i elles diuen que han estat.

Això només es una mostra, busqueu els programes de cada una de les formacions que es presenten, veureu com moltes de les coses que diuen que volen fer o ja estan fent-se o saben perfectament que no es poden fer.

Penseu, rumieu i analitzeu i diumenge no deixeu d’anar a votar i voteu a consciència.

El passat divendres dia 27 d’abril la  professora de la Universitat de Barcelona Carme Junyent,  a ca don Ventura va fer una xerrada sobre “L’us social del català”, molt interessant.

Em feia una mica de por anar a escoltar-la, ja que em semblava que diria que tot esta perdut, peró no, va donar moltes esperances i sobretot va insistir en que tot està a les nostres mans  i a les dels emigrants que arriben.

Es clar si no parlen ni català ni castellà per què ens hem de dirigir a ells parlant-los-hi en castellà, sembla que els excloguessim i no els vulguessim integrar.

Estan a casa nostra i per tant els hem de rebre amb la nostra llengua.

Els últims dies han estat durs, continuament canviant de cadena o de dial cada vegada que enganxava una emisora que intentava informar-me del naixement d’una nova infanta.

Semblava que me’n sortia prou bé.

Fins ahir, que anant cap a Lleida, escoltava el programa del Clapés a RAC1 i mig en broma mig en serio, informava de la noticía.

Vaig seguir escoltant, era el Clapés, i la veritat és que és el meu programa preferit, fins que va connectar en directe en Madrid per entrevistar un dels periodistes que durant dies havia fet guàrdia davant l’hospital per informar de la noticía.

Indignació majúscula quan li va preguntar, on dinaven o sopaven mentre feien guàrdia.

“Con esto  hemos tenido suerte, pues el restaurante màs pròximo està a un kilometro, gràcias que los reyes son muy comprensivos i nos han instalado un catering”, va ser la resposta textual.

Ja no vaig poder més, vaig tancar la ràdio, ni el Clapés puc escoltar…

Peró el més trist de tot és que hem pagat, fins i tot, el menjar que s’han cruspit els periodistes, per a després fer hores i hores de tele basura informant del naixement d’una nena que és la segona i que al pas que anem, pot ser la segona de sis o set infants més, que viuran com a reis en nom d’una corona que hauria d’estar ubicada com totes les altres als contes de fades.

A  més a més de la publicació de les balances fiscals, també m’ agradaria que algun dia es publiqués quant em costa a mi, diariament la familía reial.

Pot ser, si ho sabessim, tots aquells, que estan tan contents quan es casen o porten un nou fill al món, pensarien d’una altra manera i se sumarien als qui constanment  i de fa anys demanem una República.

En primer lloc felicitar a Carranza i companyia pel llibre.

Es difícil destacar-ne un fragment però de tots em quedo amb aquest.

-Vull creure’t però.. em sembla tot tan absurd! El cristianisme, Roma, l’expansió de l’Evangeli, el poder… Tot això sobre els fonaments del no-res… Un imperi sobre el no-res?Guerra, mort, calamitats, segles de matances entre religions… Entre cristians , mahometans i jueus.. El poder dels homes, la corrupció. Aquesta no podia, no pot ser la veritable Església de Crist, el seu missatge d’amor i  humilitat. Com es poden matar milers d’homes i dones en nom d’un Déu que predica l’amor, la pau, la comprensió entre els homes?                                                                                                                                     (pàgina 329)