Sempre he pensat que votar és un dret que tinc. L’utilitzo cada vegada que hi ha eleccions, i de totes, les que sempre he sentit més meues i amb més dret d’ anar a votar són les municipals.

Estem a punt d’arribar-hi.

Aquest dies sentim molt a parlar de gent que es baralla per aconseguir el vot, i alguns no importent d’on venen.

Per les municipals es fa votar  tothom: els iaios que fa mesos que no surten de casa, i en alguns casos, aquest dies, fins i tot sentim a parlar  de municipis que tenen dins el seu cens,  gent que fa dos o mès anys que ens ha deixat.

Total un fàstic.

Total, tots els politics sòn iguals.

No ens cal anar a votar.

Greu error, hi ha politics i politics, alguns fan politica perque no saben fer res més, en canvi uns altres fan politica perque creuen que així fan un veritable servei als ciutadants.

Jo des d’aquí vull retre un homenatge a aquests últims, als politics que pleguen de treballar i es tanquen als seus respectius ajuntaments, reunió rera reunió, fins que es fa de nit tard. Potser sòn pocs, però existeixen i aquests sòn els que fan els pobles grans, els que per damunt de tot, el seu compromis és el benestar dels seus convilatans, els que en lloc de anar  a veure, què en puc treure, arriben a l’ajuntament i regulen els seus sous a la baixa o hi estan, a vegades, fins i tot sense cobrar res, i unes altres, perdent o posant ells diners.

Creieu-me existeixen!!

Per això, no puc entendre els que no van a votar, nomès cal no votar als mals governants, als que sabem que hi van per a beneficiar-se, cal llegir-se els programes de govern i cal demanar responsabilitats si no s’han complert.

 El que no hauriem de fer mai com a dret i deure que tenim es deixar d’anar a votar. Vigilem i entre tots triem els que sabem que no hi van per benefici propi, entre tots fem  fora els mals governants.

Per terres d’ Al·là de Gabriel Pernau, periodista nascut a Barcelona el 1964.

Em quedo amb aquest fragment.

“L’occidental que s’apropa als països musulmants sovint percep només submissió i una resignada espera d’un món millor

Però existeix també un sector de la població, molt més ampli del que tendim a suposar, que desitja canvis. Però no canvis que els portin a Europa i els Estats Units, sinó al benestar del qual allà nosaltres gaudim. En canvi, tot el que reben d’Occident és més opressió, la negació reiterada del seu ser. Llavors, si els països desenvolupats deceben, qui és que promet canvis, la revolució fins i tot, com a manera de posar fi a règims corruptes que sols persegueixen perpetuar-se al poder? Els islamistes radicals, aquells que inciten al retorn al passat, a l’essència, al tants cops reiterar glioriós passat de l’islam.”