La meva vida
Enviat per caminant el dia Març 3rd, 2007
La meva vida, és una vida tranquil·la només alterada per coses sense importància. M’agrada llegir, i també m’agrada no fer res. M’encanten els dies que no tinc res a fer, encara que sòn molts pocs.
No tinc unes preferències molts clares, és segons el dia, a vegades necessito gent, a vegades prefereixo estar sola.
En canvi si que les tinc per saber el que no m’agrada, no m’agrada parlar de moda , no m’agrada parlar de cuina, ni m’agrada ficar-me en la vida dels altres.
M’agrada molt parlar de política, mès que parlar, escoltar parlar de política, per això m’agraden les tertúlies de ràdio i televisió, però quan els que en parlen s’escolten, no m’agraden els espectacles que ofereixen alguns politics que nomès s’escolten a ells mateixos, i que diguin el que diguin els altres sempre tenen la resposta preparada per contestar, encara que no tingui res a veure en lo que els hi han preguntat.
Març 5th, 2007 a les 14:07
És increïble això d’Internet. He buscat “pont de mar blava” al Google i m’ha dut aquí, a un bloc recentment inaugurat.
Em fa gràcia estrenar-lo en un comentari! I el primer text llarg promet. Intentaré pensar a venir de nou (amb tanta oferta blocaire costa poc despistar-se).
Felicitats per l’estrena i fins ben aviat!
Juliol 2nd, 2008 a les 15:33
El meu
no és un pont
de mar blava.
Ho és de riu,
eixut
i quasi sec,
tothom
en vol l’aigua.
De fustes velles
i corda tibant.
Amb teranyines
i boires
de molts records.
Pel pont
que creia oblidat
com pas,
m’ha vingut
a visitar,
una amiga
de les d’abans.
Amb ulls brillants,
veu trencada
em va parlar.
La veig ferida.
La noto dolguda.
Però, m’ha sabut trobar.
No se.
No se, si l’he pogut ajudar.
No se.
No se, si ha estat el silenci.
Si l’esglai de la mirada.
Si veure-li
la temor de la derrota
i de l’engany.
Avui em diu,
tranquil,
torno a lluitar.
Forta,
amb adversitats
a dominar.
Treuré les velles
teranyines
i posaré estels
que li recordin el camí.
Per si un nou dia
vol onejar amb mi
les antigues senyeres
que fan tant de temps
ens van unir.
Faré ferm el terra,
per tindre un pas tranquil.
Que recuperar
un amic,
fa que el pont
sigui tant llarg
tant blau,
tant ample
com el cel.
I si l’amic/ga
ets tu,
tant gran el cel
com un firmament
guardat tant fort
en el meu cor.
I jo sé que de tots
els teus amics
jo en sóc el més petit.
Juliol 2nd, 2008 a les 15:42
m’agrada més aquest segon que he retocat una mica.
El meu
no és un pont
de mar blava.
Ho és de riu,
eixut
i quasi sec,
tothom
en vol l’aigua.
De fustes velles
i corda tibant.
Amb teranyines
i boires
de molts records.
Pel pont
que creia oblidat
com pas,
m’ha vingut
a visitar,
una amiga
de les d’abans.
Amb ulls brillants,
veu trencada
em va parlar.
La veig ferida.
La noto dolguda.
Però, m’ha sabut trobar.
No se.
No se, si l’he pogut ajudar.
No se, si ha estat el silenci.
Si l’esglai de la mirada.
Si veure-li
la temor de la derrota
i de l’engany.
Avui em diu,
tranquil,
torno a lluitar.
Forta,
amb adversitats
a dominar.
Quasi alegre
per voler-s’hi enfrontar.
Treuré les velles
teranyines
i posaré estels
que li recordin el camí.
Per si un nou dia
vol onejar amb mi
les antigues senyeres
que fa tant de temps
ens van unir.
Faré ferm el terra,
perquè tingui un pas tranquil.
Que recuperar
un amic,
fa que el pont
sigui tant llarg
tant blau,
tant ample,
com el cel.
I si l’amic/ga
ets tu,
tant gran el cel
com un firmament
guardat molt fort
dins el meu cor.
I jo sé, que de tots
els teus amics,
jo, en sóc el més petit.
Juliol 4th, 2008 a les 7:24
Gràcies Miquel, i bones vacances