El meu pont de mar blava

Marcel Guiu, campió de Catalunya aleví en els 60 m. tanques

És desesperant  que, ens uns moments difícils com els que està vivint Flix, i podent tenir la opció d’anar  tots junts , haguéssim de reobrir un debat, ja tancat, com el de les nuclears, que només tornarà a portar l’enfrontament de dues posicions irreconciliables.

Impresentable és que, és vulgui fer una assemblea dinàmica quan el micro queda monopolitzat per una sola persona, i es vulgui crear una plataforma sense discutir si hi ha algú interessat en els punts que es defensaran.

Hauríem d’entendre que ha arribat l’hora de ser creatius. No ens vindrà a ajudar ningú de fora. Prou feina tenen a tot arreu! El nostre potencial és molt gran, i només cal ser una mica crítics, posar-nos a rumiar què fa falta,  i actuar.

No ens cal anar a Barcelona, el que necessitem és donar una volta pel Priorat.

Per damunt de tot, que no surti ni un cèntim  de Flix, invertim a Flix i per a Flix. No confiem en el pa d’avui per la gana de demà. De cap manera podem pretendre tornar a comptar amb grans empreses  que ens espremeran, escamparan les seues porqueries,  i en el futur ens tornaran a deixar amb el cul a l’aire.

El missatge cal que sigui  d’esperança: “Ens en sortirem per nosaltres mateixos, però cal que ens ho creguem”

Espero i desitjo que  no hi hagués premsa a l’assemblea d’avui, perquè tornaríem a ser la riota de tot Catalunya. És que només cal imaginar-se el titular!.

Dedicat a tots aquells que pretenen reobrir el debat nuclear

Neus avui fa 28 anys

Felicitats!!!!

Sé que algú em podrà dir que em miro els toros des de la barrera i que en la meua situació és molt fàcil opinar. Ho accepto. Però també voldria recordar que en el seu moment, jo també ho vaig passar molt malament i que si bé, el meu lloc de treball  no va perillar, si el d’algú molt  proper a mi, que va tenir que espavilar-se i buscar-se la vida, i a Flix no la va trobar. I això sí que ho puc dir ben alt: a nosaltres no ens va ajudar ningú, més aviat al contrari.

Per això avui he sentit molta vergonya, quan he escoltat algunes de les coses que s’han dit a la pista. He entés clarament el missatge: El meu lloc de treball és important, el dels altres tant se me’n fot. Hi ho és fins al punt que acceptaria i encara em faria feliç sentir que demà ens anuncien que fan una altra central nuclear o ens instal·len el cementiri, i la veritat em sembla d’un egoisme desbordant.I més si afegim que ens estimem el nostre poble, i que ho fem buscant el futur del nostres fills.

Com també  m ‘ho sembla, que algú digui, que el treball de Flix per als de Flix, sense afegir que els guanys ens els anirem a gastar a Cambrils  o al carrer Major de Lleida.

Penso que el moment per el que estem passant, ens ha de dur a una reflexió més profunda, no podem fer pagar la culpa a qui no la té. Entenc que tots necessitem desfogar-nos, però abans de parlar comptem fins a deu. Reflexionem. No ens podem equivocar d’enemic.

Sembla que els últims mesos no haguéssim estat al món, tancaven fabriques a tot arreu, llocs de treball perduts, nosaltres a Flix, segurs. Ara ens dol a l’ànima perquè ens toca a la pell i busquem culpables a tort i a dret. Però la culpa del què ens passa, a nosaltres i a la resta del món, és dels qui s’han fet desmesuradament rics amb negocis no sempre confesables i d’aquests a Flix també en tenim.

Carme Riera

“Puigdevall va confesar-me aquella mateixa tarda que, encara que ell havia volgut començar per ensenyar-me Montserrat, perquè li semblava el símbol religiós de més gran cohesió nacional-a banda, és clar, d’un referent importantíssim amb relació a la seva pròpia vida personal-potser s’havia equivocat. Tal vegada el veritable símbol de la cohesió catalana, en els temps laics que corrien, era el seu equip de futbol, el Barça, l’eslògan del qual, “més que un club”, resultava d’una evidència incontestable. Certament. A mi, cosa rara essent nord-americà, els esports m’interessen poc. No obstant això, havia sentit a parlar molt del famós equip català amb seguidors d’arreu del món. I encara que el meu nòvio no era massa de futbol, va creure convenient dur-me a l’estadi, a més d’ensenyar-me el museu del Barça, el més visitat de Barcelona, molt més que el d’art romànic que és a Montjuïc, o el Picasso del carrer de Moncada. Alguna cosa important vol dir això, crec jo.” (pag 77)

És una novel·la sense massa pretensions i escrita com un divertiment. Jo n’esperava més. Encara que es curta m’ha costat molt de llegir-la.

Avui dissabte, Esquerra ha fet el primer acte electoral de campanya, per les Europees a Flix.

Han parlat Pere Muñoz, qui, tot i reconèixer que el nostre poble està passant un dels pitjors moments, en la seva història recent, també s’ha mostrat esperançat per la perspectiva de futur que suposa la posada en marxa de la Residència, i els treballs de neteja del riu, totes dues activitats, pensa que, aportaran llocs de treball, que podran ser ocupats  per molts dels  qui ara s’estan quedant sense feina.

També ha parlat Xavier Vega i el representant d’Esquerra de la Ribera d’Ebre, Josep Mª Sàez,que ocupa el numero 42 en la llista.

Sembla que en aquests moments parlar d’eleccions a Europa no  té massa  sentit, i t’agafen ganes de “passar”, però com molt bé han remarcat, tots tres, a Europa ens hi juguem molt per deixar-ho en mans de segons quí.

Jo per la meva part només puc dir que amb l’Oriol Junquera al Parlament  Europeu em sento ben representada i segura.

Divendres, 22 de maig de 2009. Una altra vegada tot el poble al carrer.

Si som invisibles pels mitjans,fem-nos visibles a través d’Internet.

Que sé sàpigui!!! 

Una desgràcia, seria una riuada forta que s’ho emportés tot, un terratrèmol d’un grau elevat d’intensitat o qualsevol mala passada de la natura que ningú, per molt avenços científics que avui en dia tinguéssim, és capaç de controlar ni aturar.

Però aquesta desgracia nostra, aquestes dificultats  que ens toquen, avui, viure, no les ha creat la natura ni esdevenen d’algun fet no controlable, aquest malviure dels  nostres dies , només ve de l’avarícia d’alguns (amb noms i cognoms), que han comprat a cinc i han venut a cinc mil , de gent que s’ha enriquit a les costelles de tots aquells que, senzillament optàvem per una  millor qualitat de vida, i que entre els mitjans de comunicació i els bancs ens van fer creure que era possible.

Aventures borsàries i immobiliàries que han provocat, que caiguéssim en un pou, d’una profunditat considerable i ara ens trobéssim endeutats per sobre de les nostres possibilitats, i a més a més, alguns, sense  feina.

Qui ens havia fet la promesa, s’ha fet monstruosament ric, i tant li fa que ens toqui ara patir, ens seguirà esprémer fins que li tronéssim tot allò que en el seu dia ens va vendre com a necessitat  imperiosa i ara ens diu que hem estat nosaltres qui, pobres ignorants! hem estirat més el braç que la màniga.

Ara l’amo tanca la fàbrica, i el banc ens nega el crèdit, és el mateix de sempre, els pobres no tenim dret a res. Però ells, que han estat jugant  amb nosaltres, segueixen vivint tant còmodament, pensen: Ja hem tornat a trobar  qui pagarà els plats trencats!.

I així estem, ens han dut a un carreró sense sortida, i ens han fotut al carrer. Ara pactaran amb els sindicats  l’abaratiment dels acomiadaments i ja no els caldrà anar cap al Tercer Món  a buscar mà  d’obra barata, la tindran molt més a prop. Qualsevol dia (encara en falta uns quants) ens anunciaran que ja ens en sortim. Si, ells seran els que  se’n sortiran, nosaltres haurem perdut,en el camí,  molts dels drets adquirits, durant dos segle de lluites laborals.

Mentrestant ens ho quedem mirant, esperant que sigui el veí qui vagi al carrer, mira, mentre a mi no em toqui!.

Què esperem per tallar carreteres el diumenge quan tothom torna de la platja?, què esperem per no anar a treballar en lloc  del que es posa malalt?. Si cal tancar l’obra aquell dia que es tanqui o és que l’amo tindrà  miraments amb nosaltres en el moment de posar-nos a la llista? Què esperem per sortir TOTS al carrer reivindicant uns drets que de cap manera podem acceptar perdre?No serà  que optem pel camí  fàcil  de donar la culpa als polítics per no haver sabut  solucionar-nos  la papereta?

Aquest maldecap que ens ha vingut, no ens l’ha proporcionat la natura, contra natura no es pot lluitar, contra els homes i les dones, sí. Els bancs i les grans empreses capitalistes, estan dirigides per dones i homes amb noms i cognoms. No podem pagar tots per la culpa d’uns quants!