El meu pont de mar blava

Olivier Weber

Llegeixes el llibre i et queda la sensació que  Afganistan és en mans d’uns nens-estudiants-guerrers (els talibans) ancorats  en èpoques llunyanes en el temps, i alimentats per les civilitzacions  actuals que, els hi fem arribar les armes amb les que combatre una societat, que rep indefensa, tot el que segles i segles els hi ha anat caient a sobre.

Amb una peculiar ironia l’autor ens passeja per paratges on pocs ,i tal com estan les coses cada cop menys, han pogut arribar i ens rememora la història i els personatges protagonistes d’ella , a qui no tenen res que  envejar els actuals mandataris àvids de sang i de venjança, en nom del vici i la virtut.

A partir  d’aquí tot és possible. Culpables?, tots els qui ens ho mirem com si només es tractés d’un país llunyà.

Escoltant el mul·là  ja fart, no pots estar-te de sentir un gran malestar, com si tot el seu sermó semblés fals, la moral, la gran virtut. ell mateix té tot l’aire d’un senyor sanguinari, un gran traficant convertit als bons costums. Qalamuddine continua amb empenta, vol impressionar els seus homes, parla d’amputacions i de rajem, lapidació. “És molt senzill, agafem una dona per relacions sexuals il·lícites i la posem darrere d’un camió carregat de pedres. S’aixeca el bolquet del camió. Si queda en vida, cosa poc probable, és que és innocent. si mor, és que és culpable. Ídem per als homosexuals. Només ho hem fet dues vegades, i un va sobreviure, però una mica fet malbé”.

El més empipador, precisa un conseller, és quan no hi ha cap camió, o no hi ha benzina, llavors s’envien llançador de pedres dalt d’un turó per apuntar el cap del culpable, o del presumpte culpable, exercici que de seguida es converteix en un joc, i no sols s’ha de calmar la gentada, sinó també els llançadors de pedres, botxins a foc lent i pedres petites, encara que després d’unes quantes lapidacions acaben amb uns braços ben musculosos i bastant hàbils. La traça no vol dir tocar l’objectiu, és a dir, el cap o la nuca. sinó al contrari, un cop fallit, als braços, a les cames, a la columna vertebral, de manera que la víctima expiatòria pateixi al màxim de temps possible i també per no ferir el qazi, el jutge. De tota manera, el mul·là dels grans panxells s’estima més començar aquesta pena amb vuitanta fuetades i deixar el rajem per al final. Miro l’assistència mentre escolto el mul·là docte i noto que el malestar va guanyant els servidors combatents. Alguns abaixen els ulls incòmodes, com si els hagués sorprès en falta. més tard m’assabentaré que Qalamuddine estima els seus homes, en primer lloc els joves efebs, això explica per què s’envolta d’una guàrdia tan jove, absolutament a les seves ordres, fins i tot als seus desitjos i poc inclinada a patir el test de la lapidació, dues tones de pedres per veure si un és innocent o culpable, prova de culpabilitat que no sols pot ser modulada pel qazi, sinó sobretot per qui s’ocupa de manipular el bolquet del camió.

Això vol dir que la disbauxada Babilònia, l’antimodel dels talibans, la civilització que glorificava l’amor lliure, incloent-hi el seu déu Enki, amb prostitució masculina i pràctiques homosexuals acuradament codificades, en uns rituals que veneraven la deessa de la fecunditat Ishtar i permetien que l’amo de la casa s’emportés els servidors al llit per tal de sotmetre’ls  en cos i ànima al més mínim dels seus desitjos, la disbauxada Babilònia no està totalment bandejada a Kabul i a Qandahar, on la pederàstia, pagada o no, s’ha tornat en una pràctica corrent, fins i tot per part dels mul·làs, malgrat els edictes de què se serveixen amb la hipocresia més perfecta. (pag 145)

                          David Marti 

Un història de bruixes, en temps de la Inquisició, barrejada amb Templers,  totalment previsible.

Una novel·la per llegir a l’estiu.

Penso, que seria bo,  deixar descansar literàriament els Templers una bona temporada.

Ibtisam Barakat

Va néixer a Ramallah i es va llicenciar  en Literatura anglesa a la Universitat de Birzeit, Cisjordània. Va arribar als Estats Units el 1986 per fer unes pràctiques a la revista The  Nation. Va estudiar un màster sobre desenvolupament social i familiar a la Universitat de Missouri-Columbia. Ha sigut professora d’ética lingüística a Stephens Collage i és la fundadora del seminari Write Your Life (Escriu la teva vida). Escriptora bilingüe i poeta, treballa per guarir les injustícies socials, especialment les de la gent jove. Viu a Columbia, Missoure. 

Un llibre adreçat especialment a adolescent, però que per la seua bellesa i la seua humanitat, arriba, també, a impactar el  cor  dels qui  tenim una mica més  d’edat.

El nostre grup va córrer per atrapar el grup del davant i els meus peus entumits van volar. Els llums del cel anaven i venien, però jo mantenia els ulls en la trena. Vaig caure repetidament, però m’aixecava de pressa. Els ulls no em flaquejaven. Estava determinada a encalçar la mare.  Em vaig acostar més i més al lloc on pensava que l’havia vista fins que ja només estava a unes passes darrere la seva trena. Quan finalment els meus dits van tocar el seu vestit, va semblar que la guerra s’aturava.

Pensant que estava amb la mare un altre cop, em vaig adonar que havia perdut l’única sabata sense lligar que portava. Vaig començar a notar una sensació febril als peus. Em vaig permetre plorar una mica, esperant que la mare em sentiria. Llavors vaig estirar el seu vestit i li vaig deixar portar el meu pes. Tanmateix, el descans va durar només uns segons. Quan van llampegar noves flamarades, una cara estranya es va girar per renyar-me.

-Qui ets tu? -em va preguntar mentre sacsejava el seu vestit alliberant-lo de la meva mà.

Ara ho veia. Aquella dona no era la meva mare.

Amb una incredulitat estupefacta, vaig deixar caure les mans als costats, arrapant-me al meu vestit, sense poder sentir ni terror ni dolor. Els meus ulls no buscaven ningú i amb prou feines importava si caminava sola o amb gent al voltant.  només podia posar un peu davant de l’altre.

Quan ens vam acostar a la zona de les coves, vaig descobrir que hi havia moltes coves en llocs diferents. Veus angoixades penetraven en l’aire: hauríem d’amagar-nos o seguir endavant? Alguns van optar per amagar-se. Però jo em vaig trobar caminant amb els que van escollir continuar fins que arribéssim a la carretera que ens portaria a Jordània. Aquí la foscor era profunda, com a tot arreu. I sí, vam haver d’esperar molt perquè la nit acabés.

Quan finalment l’alba va il·luminar el món, vaig veure que estava voltada d’una gran multitud. Ningú no em parlava i jo em mirava els nens que anaven aferrats als seus pares. Envejava que tinguessin una mà on agafar-se. Jo no en tenia cap.

La gent fitava el cel com si d’ell pengessin una llarga filera de precs sense resposta. Anaven renegant a mesura que maldaven per empassar-se la seva pena. Se suplicaven els uns als altres un glop d’aigua i imploraven misericòrdia a Déu.

Jo caminava sense rumb, mirant una cara estranya darrera l’altra. I aleshores, de cop i volta, em va semblar veure el meu pare.

-Yaba! -vaig cridar en veu baixa, esperant que no fos altre cop un error. Però es va girar. Li regalimaven llàgrimes galtes avall. Ara n’estava segura.

Al seu costat hi havia la mare, aferrant la meva germana al pit. El pare i els meus germans van venir corrents cap a mi amb els braços estesos. El Muhammad que va ser qui primer es va adonar que jo faltava i em va oferir les seves sabates.

El cor em feia mal, els peus em cremaven, i alguna cosa dins meu encara em feia sentir confusa i perduda. Però ja no estava sola. Estava un altre cop amb la meva família. Junts vam entrar al segon dia de la guerra. (pag. 41)

Oriol Illa

L’autor, ens explica en aquest breu  assaig, que es llegeix amb  facilitat, com l’independentisme és avui una alternativa versemblant, capaç d’integrar un espectre prou plural de la societat catalana i de sobrepassar el llindar de la utopia per ser una proposta absolutament realitzable. I ho fa desgranant les dificultats, però també les oportunitats i fortalesa de que gaudeix Catalunya per esdevenir un nou estat reconegut per la resta del món (de la contraportada)

Per això cal sortir de la tenalla que suposa el marc legal, constitucional o normatiu amb persistència, continuïtat i perseverança. els defensors de l’imperi de la llei -normalment instal·lats en les estructures de l’administració de l’estat central- no poden sobreposar-se, ni per la via dels fets, ni per la via de la imposició, a la profunda voluntat democràtica d’una societat. Les lleis són les normes, el marc i el terreny sobre el qual es basa la nostra convivència. Per sobre de religions, creeences i ideologies. Cert. Però la voluntat del poble està per sobre de tota llei, perquè les lleis són fetes per a l’individu, i no pas l’individu ha d’estar sotmès a la llei. I les lleis, en definitiva, han de respondre a les necessitats de cada societat, que canvia en la composició, però també en llurs necessitats.En règims democràtics, les lleis són fetes per individus, però aquests, alhora, ostenten la legitimitat i el suport d’una força derivada de la delegació que el poble -demós- fa cap als legisladors. Tanmateix, en aquest esperit del legislador es produeix una perversió gairebé universal de la llei, la qual acaba sent el dogma. quan això passa, en comptes de garantir la justicía, la llei es converteix en una arma invencible de la injustícia.La llei és l’esquelet de la nostra organització social. Amb ella substituïm la voluntat individual per la voluntat col·lectiva. I aquesta voluntat col·lectiva té l’obligació de protegir les persones, les seves llibertats, mantenir el dret i fer que la justícia sigui, com a mínim, justa. Quan la llei defensa un estat o una idea com la unitat territorial -és el cas de la Constitució Espanyola o del mateix Tribunal Constitucional-, deixa de defensar les persones per defensar i protegir un immobilisme que suposa un fre per a les legítimes aspiracions de les comunitats nacionals, però, també, un fre per al progrés i el benestar del conjunt d’individus. (pag 81)

Toni Arbonès

(periodista fa dinou anys que exerceix la seva professió a Catalunya ràdio)

Enviat especial de Catalunya ràdio al Pakistan i a Afganistan durant la tardor de 2001, ens fa assistir a una guerra “invisible”, explicant-nos el dia a dia d’un corresponsal a la recerca de la notícia, viatjant per escenaris insòlits com les valls frontereres on viuen étnies com els kalash, les poblacions paixtus de mentalitat medieval o la ciutat de Kandahar en plena desbandada  talibana.

Entre les cròniques  i relats  del viatge l’autor deixa anar les seues reflexions sobre una guerra justificada per alguns, injustificada per molts, on la població   ignorant, muda  i perplexa  viu una religiositat profunda capaç de  paralitzar qualsevol esdeveniment quotidià.

 Vam anar fins al camp de trànsit de Kili Faizo, on els fugitius afganesos acabats d’arribar s’hi estaven el temps just perquè els identifiquessin i els fessin un breu reconeixement mèdic abans d’assignar-los un camp per instal·lar-se definitivament. Després vam recórrer els deu quilòmetres de buit absolut, fins al de Roghani, autèntica ciutat de tendes de campanya, al mig del desert, amb un cens d’uns vint mil afganesos, que intentaven refer la vida que la guerra els havia malmès. Potser per la desesperació, no suportaven gaire els reporters que, periòdicament, apareixien per allà a la recerca d’alguna història humana. al capdavall, devien pensar que érem persones que vivíem de la  seva desgràcia, igual que els voltors viuen de la carronya. En canvi, del que potser no se n’adonaven era que gracies a la difusió que fèiem de la seva situació, ells i el seu problema existien al món, i això, poc o molt, era una de les úniques eines que teníem  per sensibilitzar l’opinió pública perquè ajudés. Una altra cosa era plantejar-nos si aquell ajut, per important que fos, servia d’alguna cosa més que per posar un pedaç en una situació de pobresa i d’ignorància que es remuntava a uns quants decennis enrere. Per atacar de debò el problema de fons, potser no feien falta ni sacs d’arròs ni, per descomptat, míssils intel·ligents, sinó intel·ligència per acabar amb els míssils i substituir-los per cultura i coneixement. Però hi havia algú interessat, de debò, a resoldre la situació dels afganesos?. (pag 248)

Seguint amb la recerca de més informació sobre les conseqüències per al territori d’un cementiri nuclear, la CANC ha programat una jornada per aquest  divendres 16 de juliol a Móra d’Ebre, on s’ha exposat la realitat de l’entorn del cementiri nuclear instal·lat a Gorleben (Baixa Saxònia, Alemanya), després de 20 anys de funcionament.

La CANC ha convidat al Sr. Martin Donat, Diputat del Consell de Districte i President de la Comissió d’Energia Nuclear i Seguretat Pública del districte de Lüchow-Dannenberg a la Baixa Saxònia, i al Sr. Hans Werner Zachow, pagès i portaveu de l’Associació Agrícola de Gorleben.

Del que han exposat i  resumint, els mateixos problemes que aquí. Els alemanys, encara que no ho sembli, són tan barroers com els de per aquí  quan es tracta d’energia nuclear i també ho tapen tot, posant diners sobre la taula.

Unes quantes coses a destacar:

1.-Només donen diners a qui hi està a favor i mai a ningú que els pugui utilitzar contra ells. (com a tontos)

2.-La desertització de la zona. Ningú hi va a invertir en res, tot i les promeses que els hi havien fet.

3.-Els llocs de  treball promesos s’han traduït en  feines  de vigilants del cementiri.

4.-Quan els arriba un comboi carregat de porqueria, juntament amb el comboi arriba l’exèrcit, amb una munió de soldats com si d’una gran ofensiva militar es tractés. Carreteres tallades, no es pot viatjar en tren.

5.-Cases i terres desvaloritzades  Qui compra a la vora d’un cementiri nuclear?

Metges que no volen anar a la zona, etc, etc,  en definitiva totes aquelles raons per les quals els qui ens hi oposem venim advocant des de fa ja molt de temps. Res de positiu. Només una cosa la felicitació que ens han tramés per haver començat la lluita  i el seu encoratjament a seguir, encara que ells ja porten més de vint anys.

Mes informació:

REUS directe.cat

AVUI+El PUNT 

Algunes fotos del nostre “raconet”  de la manifestació d’ahir, just vam poder caminar uns quants metres, va ser indescriptible, encara que en alguns moments també angoixant per a nosaltres, poc acostumants a tanta aglomeració i on realment es feia difícil fins i tot respirar. Però nosaltres hi érem i la diada restarà en les nostra memòria, com el que va ser: una diada històrica.                                                             

Avui cap a Barcelona, no a defensar un estatut que ja no vaig votar, sinó a fer volar ben alt la meua estelada i  a cridar ben fort que vull viure en un país lliure i independent .

Deixo aquí un fragment del llibre de Salvador Cardús ”El camí de la independència”, per si li va bé a algú que lleigi aquestes línies,  reflexionar-ne  una miqueta . També dir que en Cardús ho deixa molt clar en tot el llibre, per tan us encoratjo a fer-ne una lectura, es llegeix fàcilment.

5. El principal obstacle és la nostra ment

Tal com he dit, si la independència només depèn de nosaltres, el principal obstacle per a la independència també som només nosaltres. Aquella reserva de què parlava abans, el “ja m’agradaria, però és impossible”, és la gran tenalla que ens té grapats a Espanya. I com que Espanya ho sap, de tant en tant agita l’espantall per tal que no ens n’alliberem. És una resistència mental feta principal de pors.

La por a la independència, de manera simplificada, se sol expressar amb l’ancestral temor que Espanya “trauria els tancs” i n’ompliria els carrers. La Guerra Civil, que queda lluny per moltes coses, en aquesta qüestió torna a la memòria dels més grans. Parlem-ne obertament, dels tancs, sense por. Fem un esforç d’imaginació. ¿Quants n’hauran de treure per anar bé? ¿Dos-cents? ¿Faran servir el més nous, aquests Lleopard que diu que tenen llogats a Alemanya? Amb els que tenen aparcats a la Brigada de Cavalleria a Saragossa n’hi haurà prou? Molt bé: surten a la carretera (¿per autopista?), i van fent camí. Unes quantes unitats es quedaran davant TV3, i unes quantes apuntaran la torre de comunicacions de Collserola. Les altres entraran a Barcelona per la Diagonal. (Esperem que aquell dia no hi facin obres o que els antibolonya no l’hagin tallada!) Compte que no s’encapritxin amb la Sagrada Familia! Però sobretot, imaginem-nos-els aparcats al parc de la Ciutadella, apuntant al Parlament, o a la plaça Sant Jaume, apuntant cap al Palau de la Generalitat, les dues institucions democràtiques que haurien decidit proclamar la independència de Catalunya també democràticament. Com que no ens podrien exigir que lliuréssim les armes -perquè no en tenim-, ¿quines condicions posaria el govern espanyol per retirar-se i tornar a Saragossa? ¿Empresonarien els nostres diputats i tot el govern?.

No cal seguir dient disbarats. Si Espanya treu els tancs al carrer, al cap de deu minuts des d’Europa els faran tornar enrere. Dins de la Unió Europea és inimaginable que res s’hagi de resoldre amb els tancs al carrer. Gran part de la raó de ser de la Unió Europes és aquesta. Per a Europa els debats territorials són afers interns, tant per bé com per mal. Vull dir que no es posaran a favor nostre, però tampoc no permetrien que es convertís en un conflicte seu. Els governants espanyols són prou llestos per no fer-nos aquest favor de treure els tancs, fet que ens donaria automàticament tota la legitimitat davant el món per aconseguir el nostre propòsit.

Ara bé, l’alternativa als tancs sembla encara més clara i a més potser fins i tot espanta més als catalans: un boicot comercial i financer en tota regla i els col·lapse dels comptes públics. L’aïllament enregètic. Però, a les males, ells també prendrien mal. Ja hi tornaríem a ser: dins del marc de la Unió Europea ¿no serien il·legals, aquesta mena de procediments? ¿Qui hi perdria més? L’escàndol d’una coacció econòmica no seria gaire menor que el de treure els tancs al carrer. Les empreses multinacionals a Catalunya tampoc no ho permetrien. En qualsevol cas, les coses no anirien d’aquesta manera, perquè primer hi hauria amenaces, sí, però seguides de converses, negociacions, intermediaris internacionals…No ens hem d’enganyar: un procés d’autodeterminació en demana molta, de determinació.

Però és possible. (pag.40)

Com ja fa uns anys, que ho venim fent, els veïns del carrer Sant Pere i alguns del carrer Sant Roc, ens vam tornar a trobar per celebrar el sopar de la diada de Sant Pere, donat que no era dia festiu ho van fer amb una mica de retard, dissabte 3 de juliol.