El meu pont de mar blava

Un grup de veïns ens hem concentrat aquest matí a l’ estació del tren de Flix, per tal de donar suport als treballadors del sindicat CGT, que mantenien una tancada de 24 hores, i manifestar el nostre desacord davant la política de tancament d’estacions per part d’ADIF.

Un dels membres del sindicat s’ha adreçat al concentrats explicant, com quedarà el ferrocarril a la nostra comarca,  com també ho ha fet l’alcade de Flix sr. Pere Muñoz comunicant  que encara no eren tancades les vies del diàleg, però que no descartava, que en un futur, s’hagin de prendre un altre tipus de mesures.

El passat diluns, ú de setembre, TV3 emitia el seu programa “Camins d’aigua”, on el nom de Flix era pronunciat de manera incorrecta. Indignada,  sentint per  enèssima vegada la mateixa errada, els hi vaig enviar un correu en format queixa. Sé que molta altra gent també ho va fer.

Aquesta és la resposta que he rebut:

Gràcies pel seu missatge, Dora. Ha estat un error de pronúncia del locutor, que no hem pogut identificar abans d’emetre el programa. Hem fet ja els advertiments pertinents i en demanem disculpes sinceres als espectadors.

Prop de quaranta municipis han confirmat que faran lluir l’estelada coincidint amb la Diada (llegir la notícia)

A la foto Antonio Guiu Biosca

Article extret del diari AVUI del 25 d’agost
Bon vent…
HEROIS DESCONEGUTS
Oriol Junqueras
El 25 d’agost de 1944, dos mesos i mig després del desembarcament de Normandia, una columna alemanya es retira des de Tolosa cap a París, per reforçar la resistència nazi a la capital francesa davant l’ofensiva aliada. Aquell migdia, a la Madeleine, prop d’Albi, un grup de 35 maquis dinamita el pont entre Lézan i Anduze; i col•loquen mines cada deu metres al tram de carretera, on uns 1.500 enemics queden bloquejats.
El combat s’inicia a les dues del migdia i es perllonga aproximadament durant 5 hores, en les quals els resistents reben setanta homes de reforç. A les 7 de la tarda hi ha un intent negociador; però els oficials es neguen a rendir-se davant d’uns simples guerrillers. La batalla es reprèn fins que, passades les 8 del vespre, després de la mort de més d’un centenar de soldats i del suïcidi del seu comandant (Konrad Nietzsche), uns 1.300 alemanys es rendeixen amb tot el seu material de guerra.
Entre els maquis que han iniciat l’acció sota el comandament de Cristino García, hi ha els germans Guiu Biosca. Ambdós, l’Antoni i el Guillem, són militants del PSUC, han combatut a la Batalla de l’Ebre, han viscut “els darrers dies de la Catalunya republicana”, han estat als camps d’Argelers i encara participaran en l’intent d’ocupar la Vall d’Aran. Gràcies a la seva contribució en l’alliberament de França, tant ells com la dona del primer, Beneita Bagés Masip, seran condecorats amb la Creu de Guerra amb estrella d’argent de la República francesa.
Malauradament, cap d’ells no va poder alliberar el seu país del feixisme. Encara que, probablement, la més dolorosa i innecessària de les seves derrotes és que no ocupen cap lloc en la memòria dels seus compatriotes. I, sens dubte, aquesta derrota també és nostra; i, a més, la nostra vergonya. De fet, la seva constància en la lluita -més enllà de totes les adversitats- hauria de ser un exemple per a tothom.

De Toni Orensanz

 Ara llibres, continua editant i treballant per la recuperació de la memòria històrica. En aquest llibre del periodista del Priorat, ens torna a invitar a la reflexió sobre uns fets que uns i altres sempre ens han explicat de forma molt confusa.

La meva família no és cap excepció. O això penso. De la guerra s’ha parlat poc, molt poc, gairebé gens, més enllà de quatre anècdotes, de quatre històries repetides fins a l’avorriment. I així ha estat a gairebé totes les cases. S’havia passat pàgina. Per oblidar millor. I els protagonistes de la guerra o bé havien callat per sempre o bé havien explicat tan sols mitges veritats o mitges mentides, en les quals ningú no matava mai ningú, i encara molt menys ells. Resulta, ves per on, que a la Guerra Civil espanyola mai no trobes ningú que disparés contra un altre. Sempre eren altres els que mataven a sang fred o cop calent. Però, és clar, ben pensat: qui és el guapo que els explica als seus fills que, un dia qualsevol, va descarregar la pistola al cap d’algú per por, per odi, per terror, per obligació, per convenciment o per plaer. ¿Qui ho faria? Ben pocs.

Així, donc, Catalunya i Espanya són plenes de versions familiars sobre la Guerra Civil més falses que Judes. No hi ha res pitjor per saber la veritat que entrevistar algun vellet venerable de bracet amb els seus fills o néts. Quins corderets!

Però els violents, els miserables o els sanguinaris també es an vells. Les canes no són garantia d’absolutament res, i encara menys d’honorabilitat. Estic convençut que si volguéssim saber la veritat sobre la guerra, hauríem de desprendre’ns, pel cap baix, del noranta per cent de les històries familiars que ens anem explicant, sense qüestionar-les. Perquè són mentida. O així ho crec… (pag.194)

El monestir Poscrit de Maria Carmen Roca

Al principi del segle XI, una noia arriba al monestir de Sant Joan de Ripoll (avui dia conegut com a Sant Joan de les Abadesses). Vol fer-se monja per fugir d’un matrimoni imposat.

És llegeix molt bé i és força interessant

Emma de Maria Barbal

El diari d’una mare a la seva filla i la història d’una dona que busca la felicitat.

El vaig agafar amb moltes ganes, ja que la Maria Barbal és una escriptora de la que he llegit varies obres i sempre m’ha agradat molt però aquesta vegada he de dir que m’ha decepcionat una mica.

El meu ofici de Josep M. Espinàs

En destaco:

PLAGI

No m”he plagiat a mi mateix, escrivint. Peró si que m’he plagiat, pensant. He tingut alguna idea, sempre amb minúscula, o alguna opinió, que m’ha semblat discretament raonable, i l’he repetit més d’una vegada. És natural. Si he arribat a alguna reflexió i m’ha semblat vàlida, estic segur que un dia o altre l’he tornat a ormular. Senzillament perquè continuo estant-hi d’acord. Jo sóc incapaç de reinventar-me, qualitat que admiro en aquelles persones que s’han adaptat perfectament a ocupar noves posicions, i no han donat importància al fet que fossin contradictòries.

A vegades llegeixo una entrevista que algú m’ha fet fa molts anys, i em sorprèn comprovar que ja responia aproximadament el mateix que respondria ara. La meva trajectòria, doncs, és més aviat avorrida per a l’espectador. Si un no vol repetir-se, i a més li agrada desconcertar, les possibilitats de ser brillant són més altes.

Em pregunto, doncs, si ja he pensat tot el que havia de pensar. No és gaire animador. Però al mateix temps la reiteració em tranquil·litza. Mentre conservi unes quantes idees com a columnes, la teulada aguantarà. (pa.60-61) 

Ahir a la tarda, amb puntualitat europea, i sense perdre cap maleta, els últims integrants del grup ELLS, van arribar a l’aeroport de Barcelona.

Ja són tots a casa.

Poc a poc, uns noms que jo recordava de petita, de quan estudiava geografia, allà al casino, i que em semblaven  ja fora del mapa, van anar tornant a entrar a les nostres vides. Fernando Poo, (avui  Malabo), capital Santa Isabel, Rio Muni capital…

I avui ha arribat el gran dia, després de molts altres dies de preparació i nervis, avui l’hem deixada a l’aeroport a Barcelona, via Madrid i amb destinació Malabo, (un pal que no es pugui anar directe), a hores d’ara ja està  volant cap al seu destí.

Que tinguis molta sort, Neus, que el viatge sigui enriquidor i et faci crèixer com a persona, quan tornis, nosaltres aquí, estarem dies escoltant tot el que ens vulguis explicar.

El teu somni d’Africa és ja una realitat.

Si voleu  seguir-la en la seua aventura cliqueu aquí

Josep Gironès
XIX premi literari Vila d’Ascó
Seguint llegint llibres sobre  els Fets de la Fatarella, “la cabana” explica, en veu de dona, la vida d’una família de la Fatarella, des de començament de segle fins als dies dels  Fets. Com era el seu dia a dia, quines preocupacions tenien,  què els feia feliços i  quines coses els entristienLlegint el llibre no pots deixar de pensar, que era la mateixa vida que portaren els meus avis, i del tot diferent a la que portem nosaltres avui en dia.  Ni millor ni pitjor, però si, molt diferent i només han passat cent anys! El llibre es llegeix molt bé i encara que no deixa de ser una novel·la, és  molt enriquidor i ajuda a entendre molt bé uns Fets que, esperem no tornin a passar mai més.
“De sempre, a casa hem tingut un gran respecte a les autoritats, de les quals mai hem esperat cap altra cosa que protecció i justicía. Ara, de sobte, ens hem topat amb un reguitzell de delegats d’una o altra conselleria -alguns enviats directament des de la presidència de la Generalitat- que no han estat a l’altura de la seva responsabilitat. També és possible que els hagi faltat l’empenta necessària per a tallar de soca-rel les malifetes que els anarquistes han fet arreu, però més aquí, al poble.

Per això, em pregunto: per què en volem, d’autoritats i de guàrdies, si quan els necessitem no hi són?.

En el decurs dels darrers mesos, quan estàvem a punt de deslliurar-nos dels amos de sempre a força de comprar finques i desermar-les, ens venien uns descamisats a dir-nos que les finques havien de ser de tots. I resultava que els col·lectivitzadors eren pitjors que els pitjors dels amos.

Si entraves a la Col·lectivitat havies de renunciar a la teva terra i, si no ho feies, venien i et robaven a punta de pistola les collites del camp o tot el que tinguessis a casa. Com s’entenia tot allò?.

M’eixugava una vegada i una altra les llàgrimes, mentre que em preguntava d’on havia sortit aquella morralla de gent que interpretaven les lleis a la seva manera.” (pag. 212-213).

Una vegada més i des d’aquí, reconeixem per a tots els que van patir tant i demanar que, qui ho tingui a les seves mans,  faci tot el que pugui per la recuperació de la memòria històrica.