Fa dies que m’he adonat gràcies a la pàgina principal de bloctum, en la qual hi ha una llista dels articles escrits darrerament, que algun professor ha volgut congeniar llengua, estudi i noves tecnologies mitjançant els blogs, i fa fer les redaccions i resums de classes (o no acabo de veure què són) en blogs. No entraré a valorar si això és bo o dolent, me la bufa bastant, amb tots els respectes. La cosa no va per aquí.
El que sí que em toca la moral és veure l’estat deplorable de la nostra llengua. M’explicaré: avui finalment he decidit entrar en algun d’aquests blogs a veure de què anava el tema. I bé, francament, no m’he parat a llegir atentament els articles, tot això fa anys que ho vaig estudiar. El que m’ha sobtat i fumut és veure el nivell de llengua. Són estudiants de segon de batxillerat que cometen unes faltes ortogràfiques i sintàctiques que fan por. Per no parlar de la pobresa de la redacció en si, sense coherència ni cohesió.
Ja fa temps que m’adono que no anem bé. La major part dels alumnes adolescents que he tingut tenen problemes seriosos a l’hora de redactar: ho fan monstruosament malament. El mateix passa amb alguns textos de gent adulta que corregeixo: no hi ha per on agafar-los. El meu professor d’italià de la facultat, un gran professional, sempre ens deia que a Itàlia aquestes coses no passen (i ell és català, no era per etnocentrisme). Es veu que allà, des de petits, a l’escola sempre fan redaccions setmanalment. I bé, no sé com s’ho deuen fer els professors, però la cosa és que el nivell mitjà de llengua d’un italià és molt més alt que el nivell mitjà de llengua d’un català. Què ens passa que no sabem ni parlar ni escriure? I ara no s’hi val a treure el tema de la dictadura, perquè la gent jove d’avui dia ha nascut en plena democràcia i, per desgràcia, molts no saben ni què va ser la dictadura.
El tema dóna per escriure moltes línies, però és que estaríem amb el mateix de sempre. A més, la cosa es mereix dos articlets diferents per diferenciar el cas de la llengua oral i del de la llengua escrita. Si la llengua escrita ja esparvera, la llengua parlada al carrer fot cagar, així dit grollerament. Bé, òbviament depèn de la zona per on ens movem. A la que corres uns quants quilòmetres enllà de la zona metropolitana el tema millora moltíssim. Millora ja perquè, per començar, el català es parla! Això ja és tot un què. Després també millora la fonètica. I com més lluny anem, més genuïna és la llengua que se sent. Llàstima que la televisió no sigui capaç d’intentar reflectir aquesta llengua genuïna i viva que es parla a molts llocs. No, sembla que hem de seguir tots la collonada de la centralització. En fi, un dia d’aquests a veure si dedico una estona a parlar del model lingüístic de la televisió pública catalana, amén.
Per avui potser ja n’hi hauria prou, no cal donar més voltes al mateix tema que ens farem mala sang.
0 Responses to “Anem de mal borràs… (o de “capa caiguda”, que diuen alguns!)”