Dir que ballem de capoll no és més que una altra manera de dir que no anem pas bé. Aquest escrit segueix temàticament l’escrit anterior, és a dir, que el negativisme que denota el títol té a veure, un cop més, amb la llengua. Monotemàtica? Potser sí, però en fi, veure segons què em corroeix de mala manera i, per no passar el tràngol* bo i soleta, he decidit exterioritzar els meus pensaments amb l’esperança que, qui sap, potser algun dia trobaré algú que m’entengui de veritat.
Anirem al gra, que ja toca. Per una de les meves feines estic en contacte directe amb escoles (habitualment de primària tot i que també toquem cicle infantil i secundària); és a dir, més que amb escoles, que fóra una mica estrany “estar en contacte amb escoles”, amb nens (sí sí, nens, ni nens ni nenes, ni alumnes, ni hòsties amb vinagre. Estic farta dels llenguatges políticament correctes, així que ara que puc escriure lliurement, diré nens). Tractar amb nens implica, òbviament, tractar amb els seus “mestres”. I ara és quan arriba la indignació. Mireu, jo puc entendre que els nens castellanoparlants no parlin perfectament el català, el que no puc entendre que és els seus mestres no parlin gens bé el català o que directament utilitzen el castellà en l’educació obligatòria, en la qual la llengua vehicular de l’ensenyament és el català (punt).
Vejam, desglossem una mica el que he dit. Hauria de matisar una mica això que “puc entendre que els nens castellanoparlants no parlin perfectament el català”. Bé, si dic que no el parlin “perfectament”, no caldria matisar, perquè perfectament el parla tan poca gent que no puc esperar que un nano que només xerra castellà en el seu entorn habitual parli millor el català que la majoria. Però en fi, no agafem la frase de la manera més estricta, sinó que quedem-nos amb un “puc entendre que els nens castellanoparlants no parlin bé el català”. Malgrat que en teoria estan escolaritzats al 100% en català, en realitat, el que reben de català no és més el que xerra la mestra, atès que sovint la resta d’alumnes també són castellanoparlants (em refereixo als nuclis majoritàriament de llengua castellana, naturalment no parlo de què passa a Osona*) i posteriorment, fora de l’escola, només senten que castellà amb els amics, la família i la televisió. Així doncs, és comprensible que els costi de produir discurs en català, al cap i a la fi, a mi també em costava d’utilitzar el castellà quan era un nap-buf. El que ja no és tan comprensible és que alguns tinguin un nivell de català passiu tan baix que no sàpiguen ni què és una “heura” (hiedra) o un “desmai” (sauce llorón), però és clar, aquí ja hi entra el fet que de natura en saben ben poc els urbanites, i això són figues d’un altre paner.
Així doncs, que els alumnes no parlin bé el català quedem que és més o menys mig justificable. Però és que encara és més justificable si ens trobem amb el que m’he trobat últimament: els mestres no parlen català, no saben parlar català i, si el parlen, el parlen FATAL. Això, de fet, és el que volia denunciar amb aquest escrit. (Sí, em sap greu, no sóc gaire lacònica jo, què hi farem). Siguin mestres de 50 i escaig o siguin mestres joves acabades de sortir de la facultat, moltes i molts, per què no dir-ho, (òbviament no totes, no s’ha de generalitzar, blah blah blah) tenen un nivell lamentable de català. Frases tipus “portar-vos bé”, com a imperatiu, o els mítics “teniu que escoltar” són el pa de cada dia. A part, és clar, de la fonètica horrorosa, i no parlo de dir-ho tot en barceloní “kemaku”, sinó d’ensordir esses sonores o pronunciar incorrectament les dobles eles. Imagineu-vos, doncs, si no xerren bé el català, com el deuen escriure!
Aquest és el model lingüístic que han d’oferir les escoles catalanes? Mestres que no saben parlar correctament? Amb quin dret ens podem lamentar després que els alumnes no parlin bé la llengua? No caldria incidir més seriosament en el tema lingüístic en les carreres impartides a les facultats de “ciències de l’educació” així com, òbviament, durant les oposicions? Però és que és clar, què podem esperar d’una gent que se’n va d’ORGASMUS (ERASMUS) a la República Txeca i resulta que no n’havia sentit mai a parlar?
L’APUNT FRIKI (I) –> Mentre escrivia m’acabo d’adonar que sempre faig servir una construcció redundant: “mal tràngol”. És absurd de dir! Un tràngol és per definició dolent, és un problema, una cosa difícil de resoldre, per tant, si diem “mal tràngol” som absurdament redundants.
L’APUNT FRIKI (II) –> Avui hi ha doble ració d’apunt friki! Fixeu-vos que Osona és l’única comarca dels Països Catalans que no porta article.
