Ahir, per casualitat, mentre buscava una informació al meu gestor de correu, vaig anar a parar a un correu electrònic que fa força anys em va enviar la L amb aquest poema, que recupero:

De tu, el que més m’agrada
és que siguis de carn,
que em pertanyis a mi
i que, a més a més,
existeixis.

Paràbola i clam de la cosa humana
(1974), Miquel Àngel Riera

A casa meva s’enfaden amb mi perquè no recordo mai de felicitar ningú el dia del seu aniversari. En aquest sentit, reconec que tinc una greu mancança: no recordo les dates d’aniversari dels meus familiars i amics. Mai. No entenc perquè em passa això… si recordo amb una facilitat quasi automàtica contrasenyes, telèfons i números secrets, per què em costa tant retenir els dies en què van néixer les persones que estimo? En fi…

Aquests dies ha acabat l’Eurocopa, la darrera macromoguda televisada, després d’Eurovisió i tot just abans dels Jocs Olímpics de Pequín. Durant el mes que ha durat he pogut observar que entre els catalans que tinc més aprop hi havia diferents posicions possibles i he constatat que, fins que no tinguem seleccions catalanes, a Catalunya, tot i el soroll de clàxons i petards d’uns quants per la victòria de les selecció espanyola, la gran majoria seguirem mirant-nos aquesta competició esportiva i les que vinguin amb una fredor i un passotisme olímpics.

Llegir tot el post »

Cada any, una família d’orenetes fa el seu niu en un petit forat que hi ha just sobre el balcó del pis on visc. Desconec si sempre és la mateixa família o si cada any són orenetes diferents, i la veritat, no em preocupa gaire. El que em fascina és el xivarri i les maniobres que fan aquests ocells que cada primavera apareixen, puntuals, més o menys per les mateixes dates. Llegir tot el post »