Ahir, per casualitat, mentre buscava una informació al meu gestor de correu, vaig anar a parar a un correu electrònic que fa força anys em va enviar la L amb aquest poema, que recupero:

De tu, el que més m’agrada
és que siguis de carn,
que em pertanyis a mi
i que, a més a més,
existeixis.

Paràbola i clam de la cosa humana
(1974), Miquel Àngel Riera

Fa uns dies vaig llegir el llibre “2014. Que parli el poble català” de Josep Lluís Carod Rovira. El llibre demostra que en Carod és un excel·lent orador i un home d’idees, de bones idees. Hi ha arguments sòlids, interessants reflexions i frases per a subratllar (com la famosa, “jo no sóc independentista, estic independentista”). La lectura és altament recomanable per conèixer els arguments i idees del moviment independentista actual, moltes de les quals comparteixo. Ara bé, també hi trobo moltes mancances al llibre, com una estratègia temporal i un full de ruta clar per assolir la independència i propostes concretes com per exemple què hem de fer amb els edificis públics espanyols una vegada quedin sense raó de ser.
Llegir tot el post »

Un dels reptes més importants que té la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ara que es celebren els 25 anys de TV3 i Catalunya Ràdio és, segons el meu parer, la modernització i ampliació de les seves instal·lacions. Tant les seus centrals de Catalunya Ràdio com de TV3 s’han quedat antiquades i petites. Només cal comparar-les amb les seus de determinats hotels o altres empreses de comunicació per adonar-se que la televisió i ràdio públiques catalanes necessiten d’unes instal·lacions més grans i més modernes: millors.

Llegir tot el post »

Aquests dies, seguint les etapes del Tour, mirant més enllà dels ciclistes, es pot copsar un petit detall, quasi imperceptible, però molt significatiu: a les ciutats i pobles per on passa la cursa pràcticament no s’hi veuen grues de la construcció. Fixat’hi. Durant les imatges que ofereixen els helicòpters, es poden veure detalls de ciutats i pobles francesos, occitans, normands,  bretons, però en cap d’ells hi ha un dels elements que defineixen el paisatge català de finals del XX i principis del XXI: les grues, banderes de ferro que marquen la presència del negoci del totxo i l’especulació immobiliària. Perquè serà…?