Quedem per anar a fer un cafè. Ella esplèndida, com sempre. Una dona de cigarreta blanca i fina i llavis pintats. Guapíssima. Acaba de tenir dos fills després d’algunes relacions turbulentes. Es va casar a Las Vegas i pim pam, ha tingut bessonada. Jo me l’imagino sempre al seient davanter d’un Saab 900 descapotable, amb la cabellera a l’aire i llegint Le Monde Diplomatique. És una dona que em fa passar pel cap la idea de demanar-li un taxi i pujar amb ella per perdre’ns en alguna banda. Més ben bé igual on. Fa molt de temps que no ens veiem i ella, el primer que diu és: “Quina olor més bona que fas!” i se m’acosta per olorar-me el coll. És una de les situacions més excitants que imagino. Per reviure a càmara lenta. I el que són les coses. Avui, quan he sortit del local per anar al bar on havíem quedat he pensat, òstia, avui no t’has dutxat i em sembla que es nota una mica.

Aquesta és, segons un amic, una qüestió clau. Ho diu cofoi, amb la sensació de que és una precisió important i amb un to d’haver descobert una idea genial, la clau de volta que li permet entendre aquesta part de la vida. Diu que tenir una relació no implica necessàriament relacionar-se, com passa en moltes parelles. I argumenta que, per altra banda, relacionar-se amb la gent no ha de portar necessàriament a tenir una relació estable amb aquella persona. A mi tot això em semblen collonades. Jo crec que quan un es planteja una relació és que en el fons no hi està a gust. Per mi, no és saludable donar massa voltes a les relacions que hom té amb d’altres persones, ja siguin per tenir una relació o simplement per relacionar-se, com diu el meu amic il·luminat.

Sento, una vegada i l’altre, sobretot en discursos institucionals (sense anar més lluny el que va pronunciar l’honorable Conseller de Cultura Trasserres en la presentació del documental Castellers del Món ara fa uns dies) que Catalunya és terra de pas. Aquesta és una obvietat tant gran com la tant en boga del mestissatge, i que a mi emfa pensar que hi ha gat amagat.
Llegir tot el post »