Sento, una vegada i l’altre, sobretot en discursos institucionals (sense anar més lluny el que va pronunciar l’honorable Conseller de Cultura Trasserres en la presentació del documental Castellers del Món ara fa uns dies) que Catalunya és terra de pas. Aquesta és una obvietat tant gran com la tant en boga del mestissatge, i que a mi emfa pensar que hi ha gat amagat.
Llegir tot el post »

El nom del blog, Botarga, es refereix als dimonis que surten per Sant Antoni en diverses poblacions dels Ports de Morella. Tot i que jo no sóc d’allà, sempre he sentit una especial devoció per aquests personatges que obren pas, les diuen de l’alçada d’un campanar, contagien l’esperit festiu i cometen tot tipus d’entremaliadures. En Francesc Massip defineix molt bé el que ell creu que és una botarga: “La figura de botarga sovint s’associa a personatges demoníacs, no tant com a éssers malignes (aspecte que, en propietat, només conté el “diabolos”, això és ‘el que desuneix i calumnia’), sinó com a genis de la natura (“daemones”), potencialment perillosos, però vinculats als ritus de renovació estacional, esperits tel.lúrics sovint benèfics per l’home. El cristianisme va posar-los tots a un mateix sac, però les festivitats més arcaiques i tossudes singularitzen aquesta espècie de divinitat inferior, estretament unida al món vegetal, amb el mite de l’home primigeni i altres personatges silvestres de l’imaginari tradicional…”.