Viure

Sopant, l’Adam ens ha aclarit El Gran Misteri: com van desaparèixer els dinosaures. Començava amb que la Terra es partia per la meitat i després ja no me’n recordo com anava, però hem acabat ballant l’sparring partner d’en Paolo Conte al menjador. O sia, tot plegat un pel surrealista que, de fet, és com és tot plegat. També he hagut de demanar ajuda externa per entendre perquè el Panda insisteix en què el password dels collons quue li dono no és el que hauria de ser (com saben els de can Panda que el password me l’han donat al bar, ai no, al forn, ai no, que me’l va vendre un txapero molt simpàtic?).

O sia, que renuncio a buscar coartades, explicacions i punyetes al que m’està passant. M’hi puc fer vell. Em quedo amb en Conte de banda sonora i d’imatge tots tres ballant al menjador.

(I aquest llit que no para de bellugar-se. És massa petit, aquest noi, oi?)

Per variar, deputocul. Ordinador nou, portàtil. Negatiu: encara escric amb pocs dits i mirant el teclat, no hi ha hagut miracle; tot em ve de nou, el Güindousvista potser l’entenc algun dia, el cursor amb touchpad o com polles es digui em fa anar de bòlit, sort que la Katia m’ha ajudat i he caçat coses de l’anterior disc dur etcetc. Positiu: es veu que tinc una xarxa lan o com polles es digui. I yo con esos pelos. O sia que, com que és portàtil, me’l puc emportar a la cuina i navegar mentre faig un sofregit. Mira que he traduït coses d’això, però no ho havia provat mai. Virgueria.

El problema és meu per acostumar-me a tot plegat. Sense anar més lluny: podré penjar això al bloc? Sembla fàcil.

(Escric des d’un cíber perquè el meu ratolí ha mort.
M’envio això a mi mateix perquè la meva contrassenya del bloc ara resulta que no va. Teclejo malament perquè
aquest teclat és un xurro. Sí, la cafetera encara
funciona.)

Fins ara feia la conya de dir que no “m’havia
divorciat”, sinó que “m’havien” divorciat o que “havia
estat divorciat”. Ho deixo. Dissabte em van fer veure
que no ho hvia d’xplicar així, i m’ho agafo com un pas
mes de curació. M’he divorciat, què passa? Si algú
pregunta, ja explicaré, però jo em vaig divorciar. Té,
ara fa dos anys.
És molt de temps per anar amb mariconades. Sí, em vaig
divorciar perquè… em va sortir dels collons.
(I PD: ahir van coincidir a casa: la ex, els nanos, el que em muntava l’ordinador nou i jo.  Un merdé. Avui tinc programa però demà faig festa. Demà em regalaré, si veig com funciona el acer aquest.)

No sé quina aniré a veure però aquesta tarda me’n vaig al cine, apa. Bus, clar, L 3 Antic Hospital, ja no tinc cotxe. Descobrir els horaris per internet ha estat una odissea (mans tremolant i especialment puto ratolí que torna a fer el gilipolles). Després vindrà trobar la butaca (no veig bé els números, sempre la demano avall i en un costat, qüestió de conèixe’t els límits) i no sé si serà aquesta peli o aquella. Ja no busco comèdies, són quasi totes dolentíssimes. Busco pelis bones. Només confio que no sembli massa borratxo quan hagi de baixar les empinadíssimes escales.
No. Última hora: passo del cine. Si tinc pelis en dvd! No l’he visxta, però “Amanece que no es poco” sempre he tingut ganes de veure-la, el títol em sembla genial.

I ahir vas decidir que els astres en saben més que tu, o sia que Mercuri farà que blabla, o que la posició de Venus en un moment blabla. Ja sé a quina hora vaig néixer, el que no sé, clar, és quina fiabilitat té. A internet, evidentment, només trobes panegírics favorables, o sia publicitat no massa intel.ligent de què és. Alguns et diuen fins i tot el preu. Atenció: el preu per saber el futur! Cony, dons sí que era fàcil. Accepten visa?
I és que ahir em vaig tornar a “tirar les cartes” (50 €). Sembla mentida, què ingenu, crèdul i etc però sí, em vaig tornar a tirar les cartes. Acúdit fàcil: no, a la tarotera no me la vaig tirar, només les cartes.
El següent graó és fer-me fer una carta astral (100 €). M’hi apunto. Ja no ve d’un pam.

De Wikipedia: “El núcleo del tipo penal de estafa consiste en el engaño. El sujeto activo del delito se hace entregar un bien patrimonial, por medio del engaño; es decir, haciendo creer la existencia de algo que en realidad no existe.”

Adapto i sí, m’havien estafat. I hi havia alguna cosa que en realitat no existia, per això costava tant que digués “t’estimo”. He trigat en adonar-me’n. El que dic sempre: un és de Mataró, però tonto del tot, no. I paro ja. Com deia el meu pare: ja som al cap del carrer.

Va, i demà serà un altre dia. I el rom Brugal està força bé. I no hi ha manera que plogui. I no faré un repo doble sinó dos de senzills, el que implicarà anar dos cops a Madrid. O potser ho puc pelar tot en un sol rodatge. I ja he rebut el full de salari, i no l’acabo d’entendre. I s’acosta el bon temps, ho noto (ei, que un és perspicaç).

Almenys els guerrillers d’en Tintín feien riure. Les Farc no. No fan riure gens. No tinc informació especial sobre el tema, només com a lector de mitjans. La sort de
la Betancourt, segrestada fa la hòstia d’anys, i que sembla que es pot morir en qualsevol moment, fa angúnia. I no és la primera, fa molt de temps que s’hi dediquen. No paren d’aparèixer connexions droga/crims/violència injustificada i cruel amb la guerrilla. Què fàcil era quan uns barbuts feien anar de corcoll algun règim assassí a Sudamèrica, digue-li castristes o anti-somozistes. Ara és tot molt més difícil, ni que sigui de justificar.

A veure, no sé què/qui em descuidaré. Sortint del bar, de dinar, l’Adelàida (la caixera) m’ha vist. Em demanaven al telèfon. “A mi??”. Era l’Esti (productora). Em buscava i m’havia trobat. Que el cotxe que jo havia demanat (a tràfic) per les 3 enlloc de les 4 el necessitaven perquè venia un directiu de Madriz, però que ella -que avui no ha vingut, ahir vam plegar molt tard- ja m’havia buscat un taxi per l’hora que jo havia dit. I com el pagava jo el taxi? Amb un tiquet de l’empresa. Com me’n podia fer arribar un? A la redacció, per telèfon, ha trobat en Jordi (realitzador), que ha seguit les seves instruccions, ha trobat el talonari de tiquets i etc. M’ha donat el tiquet quan jo ja havia parlat amb l’Esti. “Cal algun segell o firma?” li he preguntat. No ho sabia, o sia que he demanat ajuda a la productora d’un altre programa i…

Ei, he quedat impressionat/acollonit.

(Per qui no sigui metge o no ho hagi sentit mai, la diplòpia (visió doble) és un dels (molts) efectes de la meva malaltia. Com sempre, no a tothom li passa ni amb la mateixa intensitat.)

El primer i únic cop que he tingut diplòpia gorda va ser durant unes minivacances a Màlaga. Vam decidir desaparèixer uns dies i vam tirar cap a un poble on hi havia el que buscava: hotelet petit, en poblet andalú de l’interior que oferia el que és difícil de trobar: hidromassatge a l’habitació. A la recerca del polvo aquàtic, vam fer reserva i cap allà. Però a l’autovia entre Marbella i no sé on vaig començar a veure-hi doble. Vaig deixar de conduir. Era perillós. No veia clar on eren els forats dels túnels, si més cap a la dreta o cap a l’esquerra, o sia que hi havia risc d’estampar-se. No m’havia passat mai i no ho entenia. Quan vaig entendre què passava –no atribuir, això ho va fer més tard un metge- vaig deixar el volant.

Al cap d’una estona em va passar. Llàstima (és conya tonta). Tenia ganes de provar com deu ser anar al llit amb dues parelles de pits, una espècie de ménage à trois casolà i no pecaminós. Ni una cosa  m’ha passat més ni l’altra m’ha passat mai.

(Aquests de bloctum em foten a parir. Ara ha desaparegut el fotimer  de posts de diumenge.)

“I aquí què posa?” et pregunten.
Un dels senyals de l’aparició de l’esclerosi múltiple
és que la caligrafia del malalt empitjora. Si hi
afegeixes que el pringat és despistat, curt de vista i
escriu a l’ordinador amb dos dits, el resultat
comunicatiu és catastròfic. La comunicació escrita no
és impossible, només esdevé més complexa. Quan hs
minutat una cinta per fer el “resum de la setmana”,
-el “clip”, que diem- tens problemes, i les preguntes
es dirigeixen a tu com a autor. “Això és un cinc o un
vuit?”. He decidit que a partir d’ara contestaré “el
que vulguis, carinyo”.