Viure

Va, tio, has passat per coses pitjors: quan et va dir “puta calle”, quan vas descobrir qui/què era en Toni; les decepcions sobre ella, que posaven en evidència la teva tonteria; quan vas descobrir que t’havia mentit; l’actitud sobretot de l’Alba cap a ell… I més coses que ni vull recordar.

Un reguitzell. Ara et comença a tocar a tu. Ha de ser la tercera de tres (malaltia, divorci i se’n van). No n’hi hauria d’haver més i la vida torna a començar avui. Ara sense conya: sempre és així o sóc jo que tinc mala sort?

Val, els trobo a faltar a quilos. No he anat a la plaça de l’Havana (porta petita de l’escola) ni he trobat/saludat els pares habituals. Ja són a Sabadell. Aquest matí – escola nova- la mare s’ha descuidat el mòbil, clar, i no he parlat amb ells. Ara tampoc l’agafa, clar. Se’l deu haver tornat a descuidar. I em queden un fotimer de dies per veure’ls.

Té, la mare deu haver vist que he trucat i m’ha trucat ella. L’Alba va a la classe dels lleons i l’Adam ja té amics nous (dos Arnaus i un altre).

Ara a qui porto a la Muralla?

Què he fet jo?

Amb qui menjaré gelats a la Riera aquest estiu?

Sort que potser aquest vespre ric.

Dons parlem de política, que demà tinc una entrevista. Al matí quasi plorava. A veure, què coi és un transvassament? Com es fa? Qui el fa? Es pot ignorar que havies dit que d’això re? Ens ha sortit un transvassament als collons? Ui, que empoipat que estic. No, pel transvassament no

M’he llevat amb una idea que no expressaré. Sóc prudent i conscient que no puc cansar l’audiència, si és que en tinc. És, en tot cas, una idea bona per a mi. No, canvi: com es diu allò que m’han fet avui al balneari? No me’n recordo, però no ho tornaré a fer, no. Era com banyar-se al Mar Mort: molta sal i flotes com un suro. Sembla atractiu però no, almenys per a mi no. Et sents una pilota de pingpong a la platja. Amunt i avall amb les ones -que eren conseqüència del moviment d’una cama o la immersió d’un colze, autèntiques tempestes marítimes en aquella banyera. I tot rellisca. I no et pots agafar enlloc. I no t’enfonses, però vas de cul. Una merda. Sort que m’han fet massatges xulos després. La sessió termopolles o com es digui d’avui marca un final de trajecte, crec. Ja me n’he fet uns quants, de finals, però diria que aquest cop va de debó. Ei, mentre no em tornin a ficar en una banyera salada.

No sé de quina tribu era, si mandinga, fula o no sé què. Però ha estat força inaudit: un negre pet! La seva religió -musulmans- els prohibeix l’alcohol, però fins i tot els pocs que conec que no són creients/practicants no el tasten.

Pça Santa Anna, jo assentat en un banc. Negre se m’acosta, amb llauna a la mà. El seu estat no podia permetre que ens fessim amics, però la cervesa em quedava a tocar dels llavis. Jo devia estar poc divertit. M’he aixecat quan deia allò de “tú muchos problemas”, però no sí si ho afirmava o ho preguntava. He marxat abans que em digués de quin país venia.

El costat salvatge és on tornes una salutació pel carrer i no saps a qui li estàs dient adéu, a no ser que s’aturi i et parli. Al costat salvatge intentes evitar-ho però mires sovint a internet el que diuen altres pringats; si ets al costat salvatge et surten anticossos monoclonals i cèl.lules T a les aixelles. On the wild side la gent és força amable, sovint llardosament amable, tot i que hi ha els que semblen convençuts que mai ho tindran i els que sospiten que potser la vas ficar on no s’havia de fer. Al costat salvatge t’adones de quin pal va cadascú realment. El costat salvatge és instructiu, sembla mentida.

Segur que d’a prop deu ser una plasta histèrica, però composant i cantant és una joia. Que jo sàpiga, la Rickie Lee Jones no ha actuat mai per aquí. Vaig anar fa anys a un conceert crec que a Cerdanyola però es va suspendre a l’últim moment. “Don’t let the sun catch you crying” o Pirates són coses a recordar. Fa la hòstia li vaig demanar al meu cosí, en Roc -que treballava a l’aleshores Submarí Groc- que em sorprengués. Ho va aconseguir. I continua sent una desconeguda aquí. Sí, segur que és una histèrica intractable i etc, però és la música i la veu de chill out. Quan ja no et sorprèn quasi re musicalment, t’enamores dels seus xiscles. D’histèrica. Adorable.

Nefast és el millor adjectiu per descriure el dia. Nefast i còmic, segur. No per mi, però per explicar. La part nefasta: la ex vol que porti l’Adam als previsibles partits de futbol, handbol etc de la seva nova escola de Sabadell. “Però com vols que hi vagi?” Han fabricat uns busos Mataró-Sabadell. Merda. A mi em fa molt poca gràcia anar a Sabadell, que segur que també té unes fantàstiques catarates i etc, com Mataró. No em ve de gust, mira. És un lloc diem que pecaminós per mi, allà on han abduit els meus fills. (“Abduir” ben traduït, sinònim de “segrestar”, no “Expediente X”).

Enfurismat, he marxat de casa sense pixar. Error, inmenso error. Al carrer st Antoni ja tenia pressa. He entrat al primer bar. “Noooo, la otra puerta”. Em ficava al lavabo de nenes. M’he ficat a la porta correcta. Hi havia un esglaó i era fosc, no m’hi veia, anava de pressa. He caigut. Han entrat a socorre’m. “No, no vaig borratxo, és que… tinc problemes d’equilibri”. A vegades penso que l’equilibri mental també el tinc tocat.

Com es fa per remuntar una vida? Avui era l’últim dia dels nanos a l’Anxaneta. Dilluns comencen a una altra escola, a Sabadell. L’Adam diu que ell i alguns altres nens han plorat, l’Alba expplica que elss seus ja ex-companys li han regalat uns fulls amb petons. Una metàfora gràfica. Fins jo trobaré a faltar en Christian, la Hawa, l’Adama,el pare d’en ?, la mare de la ? (mala memòeia pels noms). M’he acomiadat/agraït la mestra de l’Alba, la de l’Adam se m’ha escapat. Petons, petons i abraçades. Com es munta una vida?

Val, em mimo. Diumenge (espero cobrar demà) me’n vaig a que em toquin. Nooo, malpensats. Em toquin, em malegin, em matxaquin, em sacsegin… o sia, vaig a balnearitzar-me i a que em massagin (massageixin?),a prop de casa. Dues estacions de tren i a patir…

No tinc canalla -no els tindré fins d’aquí a set dies- no puc/vull sortir a navegar… Dons que em remenin. Intentaré no quedar-m’hi adormit.

És com diuen en anglès als solters, crec. A partir de dilluns seré un bachelor. Ja ho era legalment des del divorci, però tenia obligacions familiars quasi diàries. Anar a buscar nens a escola -cada dia menys dimarts, que tenia “festa”-, berenar i entretenir-los (malauradament massa tele) fins que els recollien a quarts de vuit.

Emigren a Sabadell aquest cap de setmana, o sia que aleshores entrarem en el nou “règim de visites” (és carcelari) que contempla el nou conveni (és economo-laboral). Els tindré dos caps de setmana etc.

Com a “últim favor” la ex m’ha demanat que… és igual. He dit que no podia. Ho confesso, pa joé. A part que implicava veure gent que no tinc ganes de veure.

A veure, em va dir fa dies que preparava una fugida (l’epítet és meu, ella té altres explicacions), però no és fins que m’he trobat la marxa a sobre que suposo que no ho he acabat d’entendre, d’interioritzar, que diuen. Ara ja penso què faré els caps de setmana que “em toquin”. Serà un wonderland a Mataró.