Viure

No, no ha vingut la noséquè, ha vingut una jefa de les Finques C. Sí, el pis ja l’havia vist fa un temps i crec recordar que ja em va agradar. Carrer de nom lleig (“Solís”), però a prop de la plaça de L’Havana i no massa lluny de la platja ni del centre. He fet una oferta rebatible, però negociable. El que més m’ha agradat -a part de la foto de la petita, que ara té mesos- (“a tu et vaig veure prenyada l’altre cop que vaig venir a veure el pis”), el que més m’ha agradat del pis, deia, és que és petit i que està moblat. Quasi tots els mobles s’hi quedarien i així m’estalviaria una llarga llista de visites plastes. És més o menys del meu gust, petit i acollidor, amb vistes al no res, en un carrer anodí però amb el mar no massa lluny.

La doctrina oficial no reconeix la participació de cap virus en l’esclerosi múltiple. A manca de proves concluents d’alguna cosa, ho refia tot a l’atzar, crec, o a causes desconegudes. Però està sortint -lentament- que sí, que els herpes virus noséquè i el virus noséquè -alguns dels que em van trobar, en proporcions diria que petites- hi pinten alguna cosa. El fòrum que controlo ja n’està parlant. En tot cas, el tractament que estic seguint (anti-virals per un tubo) pot ser que sigui el correcte, diria. Cony! I des d’avui hi tornem amb les injeccions de blabla, al cul i que em posa l’ATS de la feina. Afortunadament no m’haig de punxar jo i amb l’odiós interferon. No, no faré més declaracions, pari la gravadora sisplau.

I se m’ha acudit mirar al google “kill a virus”, i la resposta és “can’t”, o sia que el pots fer mutar, el pots desactivar o li pots cantar cançons de bressol, però no el mates. Perquè no està viu.

Hosti, quin merdé.

Ahir va ser un petit èxit. De les dues persones que em van saludar pel carrer, una la vaig reconèixer, o sia un 50 per cent d’èxit. L’altra em va passar pel costat com una exhalació, la sensació habitual. Només vaig sentir “adéu” i el meu nom. A les dues els vaig tornar la salutació, clar (de Mataró, educat i etc), però la primera no sé pas qui era. Era una tia, però hasta aquí puedo leer. La segona era una ex-veïna, de l’escala de quan estava casat. Segon tercera? No ho vaig saber mai. Una mica cheli, rossa tenyida però ens quèiem bé.

No tinc cap brot (no en tinc mai), no em trobo especialment malament ni provoco cap problema irresoluble sense la meva presència al programa, ni molt menys. Simplement he dormit malament, molt. O sia, que he sobat un parell d’hores a tot estirar. I ja em conec. Quan tinc un d’aquests atacs d’insomni injustificats, l’endemà no serveixo per a re. No és qüestió de la malaltia.

La moguda telefònica ha estat considerable per dir a la Marta què tenia jo del clip de la setmana que s’ha d’emetre demà i on ho tenia. Enfí…He parlat amb la Esti, la Mònica i finalment la Marta. Un merdé. Em sento culpable d’aquests merdés meus i em prometo que no tornaran a passar. N’estic tip de funcionar entre cotons i de tenir un matalàs i una xarxa a sota per si caic. Si he assumit de veritat la malaltia no és per estètica, és per continuar en actiu.

Cony d’esclerosi múltiple.

Anava a penjar un post d’aquells txungos (he vist El Nòvio i la deu tenir molt petita perquè sí, és molt alt), però no. Vinc de la piscina. Crec que feia mesos que no hi anava. La idea era tornar al meu rècord de quatre. No ha pogut ser, s’ha quedat en dues piscines. Però sin sacarla. Amb llarga parada entre l’una i l’altra, treient la llengua al final però dues. La tornada a casa també ha estat heroica. Qui em veia devia pensar que anava mooolt pet. Però he arribat.

I la mare diu que quedem a Mataró, perquè etc. No caldrà tren fins a pça Cat. Mira, millor. Tinc poca pasta, haig d’estalviar fins i tot bonotrens i estic a dues passes de prostituir-me, que confirmaria que no ja pagant, sinó fins i tot cobrant, re de re.

Ara el dubte és: berenem a casa o em desmeleno i convido a un gofre a la pça del Peix? I l’Adam al llit. No té febre, no ho entenc. La paraula gofre el ressuscitarà. És molt car, aquest nen. Avui he fullejat diaris. Llegir-los? Ha.

Dinar? Ah, sí, les croquetes que he descongelat. De tant en tant et preguntes: existeix l’amor? El costum de despertar-te amb algú, i el d’aguantar-li mariconades, i que t’aguanti les teves, i que celebris aniversaris, fins i tot que donis/et donin la mà quan menys t’ho esperes. I aguantar pel.lícules tontes i batallar pel que creus que són grans pelis. Ja no sé si existeix, l’amor, deu ser una convenció de la que és fàcil que et facin baixar, a vegades a hòsties. Com a falsedat assumida i homogeneitzada funciona, ni que sigui mecànicament. Hi ha parelles que duren decennis; n’hi ha que duren un polvo. Hi ha explicacions químiques (la hormona no sé què). Però la pregunta incontestable continua sent: ni que sigui amb falsedats i convencions assumides existeix? Tornem a la realitat: faig patates fregides de veritat o congelades?

“Què, papa, com et va la vida?” Tota una pregunta, venint d’un marrec de nou anys. Francament, no sabia què contestar. He fugit d’estudi, clar. La trobada al Zúric a Bcn (checkpoint charli, mig camí entre Mataró i Sabadell) ha anat prou bé. Els de Sabadell només han arribat 5 minuts tard. I després resulta que la mare i nòvio anaven a Mataró a acabar el trasllat, i que ja m’ho havien dit, i que jo no me’n vaig enterar. Vaja, que he passat, com sempre, per despistat. “Com et va la vida?” És una pregunta retòrica?

O Esmarticons o Icones Intel.ligents o Espavilades o com polles es diguin, però millor en anglès, ara que estavem quasi orgullosos que el president dels Estats Units parlés a vegades en castellà de plàstic, confirmem que nosaltres estem anglitzats, per si no ho sabíem. I ja està bé, la llengua de Shakespeare pot ser d’estructura terriblement senzilla però també enormement ambigua i de doble sentit. Molt divertida. O sia, una llengua irònica. I no sóc filòleg.

Però ha arribat internet i clar, la informàtica no entén en ironies, i ara ja quasi no té importància, per la capacitat dels servidors i dels pc, el “pes” dels missatges, però encara estalviem paraules innecessàriament. Per això, els missatges amb aquest condiment -la ironia- requereixen una explicació per evitar malsentesos, i l’explicació es diu smarticon. I si et lies i no en poses? No t’entendran. I si no en fas servir? No t’entendran i s’empiparan. I si li demanem a en Bush que faci algun discurs en català?

Tot i que avui em fa mal tot i m’hi veig fatal (3 dies seguits de mogudes laborals i mèdiques), em fa il.lusió l’encàrrec. Sembla fet a mida: Repo curt de Maig del 68. Sóc dels 60 i confesso que un pèl hipi i la història sempre m’ha atret. Eren hipis? Hipis conscienciats? Pijos amb ganes de gresca? Eren anti-guerra del Vietnam? Eren anti-pijos? Eren ingenus manipulats pels soviètics? Què pretenien? Tindré, potser, un entrevistat que en podrà parlar en primera persona. Hi era, sembla. I la gran pregunta: van trobar la platja?