Viure

Ha estat un plaer -no és falsa cortesia-, a can Bloctum m’han tractat força bé, tot i que a vegades tot és una mica lent. Me’n vaig a un altre servidor, des d’on espero seguir molestant a qui vulgui ser molestat, afortunadament això d’intenné encara no és obligatori. En aquest any que he estat empipant -insisteixo, a qui ha volgut, sempre hi ha cueros negros- m’ho he passat molt bé, he escrit el que he volgut i he callat el que no m’ha semblat correcte explicar. Un és de Mataró, però educat i etc. No sé si cap a la Barranquilla, però se va el caimán. El lloc es diu http://blogs.avui.cat/albertfont/ i sí, és de la web de l’Avui.

P+A

(petons i abraçades)

(Nota: en aquest temps no he tingut mai ni idea de si algú o qui em llegia, només ho he sabut pels missatges de resposta. És que no m’hi veig prou bé per fer allò tan complicat del google noséquè. Però ho hagués parit igual)

Al final, acabes creient que et fas lapitxunlio. Si t’atures a rumiar, veus que no, que ho estàs fent bé, o almenys t’ho sembla. Els dilluns també tenen coses dolentes, o almenys emmerdades, per exemple preparar-te les-pastilletes-pel-dimarts, que estaràs fora tot el dia. Quines coloraines. Hi ha les verdes i blanques, les roses, les blanques i ja no me’n recordo, però una paleta cromàtica important. Espera, i falta aquell líquid de gust tan dolent que a la farmàcia quan em van dir què era em van acollonir. És igual, m’ho foto. I més, les injeccions que em posen a la feina i les coses aquelles d’aigua salada. Al final acabaré sent un experiment? Fa uns dies, a la Vall d’Hebron, ja em van tornar a rebutjar com a cobaia una mica espavilat per provar medicaments. “Doctora, cony, deixa-m’ho provar…”

Són dies nefastos, la frase és un lloc comú. A les emocions que s’han produït el cap de setmana -que a vegades n’hi ha i són bones, com aquest- s’hi afegeix tornar  a posar en marxa la màquina. Exemple: el puto clip d’una setmana de notis, que sembla fàcil de fer i que passa ràpid (59 segons) és un curre. És un fotimer de cintes a trobar (a vegades, gens fàcil) visionar, minutar, muntar, etc. A més, tinc el consulat francès a Bcn buscant-me algun català que hagi tirat pedres a la poli al 68, perquè el que ja havia trobat fa figa i n’haig de trobar un altre. No serà fàcil, no.

No ho he pensat en 2 anys, Ho dic baixet i estic sorprès de mi. Crec que m’agradaria anar a Màlaga. Re, un cap de setmana, ara és fàcil. La calle Larios, la Alcazaba, aquells carrers de nom exòtic i visió convencional… El Palo i el Tintero, etc. I sí, clar, La Luz, en la Carreteracái. Però sobretot ensenyar-ho. “Mira, aquí blabla” Deu ser bo, no? La iaia del quisso, a l’avenida Lalú és morta, m’han dit. I anar a veure els col.legues de la ràdio i la tele. Podria estar bé. O no?

Comença amb “Benadryl día y noche”, que podria ser una marca de consolador, però no, és un antigripal, crec. Continua amb Contac i una dotzena de medicaments presumptament suspesos per la FDA americana pel seu suposat risc fatal, és a dir que poden matar. En una societat tan medicalitzada, llançar un avís a les fosques per internet -o sia, per al primer que el pilli- és de tontolcul. Que sigui fals hi afegeix mala llet. Deu ser prou verossímil perquè fins i tot s’ha colat al blog-de-pringats-em, que potser (potser) sembla (sembla) seriós. Però m’han convençut. Deixaré el consola.

Relació amb aquesta illa, d’arrels lleugerament english, que van més enllà del gin. Entre el fi de curs amb els de 3er de Bup del GEM fins al viatge “de noces”, acabats de casar, amb un Adam de dos mesos, hi ha unes quantes visites. Una per feina (reportatge urbanisme/Balears) i un parell de competició a vela. Se’ls hi podia acudir posar la línia d’arribada encarada amb les pedres de l’entrada de Ciutadella? Sí. Van pensar que algú podria travessar-la de nit, jugant-se el tipo passant a pocs metres d’unes pedrotes que no veia? No. Nosaltres no vam trinxar el barco (una pijada de Swan nou), però se’ns van posar per corbata. A vegades es produeixen miracles. Però el record és el d’una illa que és un planeta, girant la seva pròpia òrbita, passant de tot i de tothom, amb un gin a la mà. Avui me’n parlaven, de Menorca.

Dons ha estat un matí gos. Molt agradable i interessant -és xulo conèixer gent que fa un pas més enllà de la ironia i arreplega el cinisme, encara que tu la caguis amb el color dels seus ulls, burro-, però amb milions de guiris a tot arreu de Bcn. “Shall we have a pint? Haha” i etc

Però molt de caminar. Sí, tots tres, nosaltres dos i l’atàxia, que no s’ha quedat enganxada a cap aparador i m’ha acompanyat tooota l’estona, fidel com un quisso gilipolles. Hi ha gent que callada està més mona. Jo, assentat.

A la sala d’espera, la mama era l’admirable, i la petita, l’estrella. La nena era petita d’edat, però rodoneta. “Només 4 mesos? Està gran”. No sé el nom, però la història m’ha semblat xula. El diagnòstic de la mare (“sí, té la malaltia, fixa’t com camina”) havia de ser anterior a l’embaràs. Chapeau pels pares. Ja hi vaig pensar, ja, però els meus ja hi eren, quan el diagnòstic. “Els haguessis tingut si ho haguessis sabut?” No faré declaracions.

A la sala d’espera de la unitat de Neuroimmunologia Clínica (crec que es diu) de la Vall d’Hebron, et pots permetre el luxe/la tonteria d’apostar entre els que no van sols, com jo. “Qui és el malalt? Ell o ella?”. Només que s’aixequen i caminen ja ho veus. “Compartim un planeta i una atàxia… Què fas aquesta nit? Mola, un xute d’interferon? Jo ja ho he deixat, però tu fes, fes”.

És com acabo el reportatget del maig francès, enfotent-me del franquisme, i fins i tot de la meva empresa-. L’off ja està escrit, ha passat el vist-i-plau preceptiu i serà corregit en breu. A partir d’aquí, queda, abans de muntar, un fotimer de cintes d’arxiu que caldrà visionar, triar, endreçar etc. Està claríssim que m’han triat per fer això per diversos motius, però el que crec que és el més important és l’edat. És una redacció de bollicaos, que han ESTUDIAT el franquisme a l’institut, excepte -quasi- aquell tio “que camina malament”. Era petit i el vaig viure de refiló, però almenys vaig veure tricornis. Ara espero no passar-me molt en el temps assignat. Però és que no m’hi veig prou bé com per posar el crono del sistema informàtic, el newspolles aquell.

El meu pare s’hi referia així, i lluny de la meva intenció molestar. O sia, ja no es porta, la llei ha normalitzat la maternitat, però entenc que a una puta embarassada no se li poden demanar virgueries. No hi entenc, eh?

Però és igual. Em creuré que els canvis de pressió atmosfèrica m’afecten. A vegades no, però avui, sí. Hosti, quina fila més lamentable devia fer. I mullant-me. Com una puta prenyà devia circular jo per la Riera, mirant a terra i sense entretenir-m’hi. I amb caminar atàxic d’aquell. Fins i tot he entrat a la Montse-del-pà a veure si em deixava seure. O sia, que esperava una ovació al entrar al portal de casa. Me la faig sol. Cap problema?