Viure

Sí, deu ser un panteó subterrani. Per als regidors sociates de Mataró, suposo. El podien haver fet al Parc Central, hagués quedat millor. Però no, el fan davant de casa. Dissimulen molt bé, eh? Els cartells diuen no sé què del clavegueram. Però sé que és un panteó. Amb lloc destacat per als insignes que han fet carrera política fora: ministres, diputats etc. L’obra està sufragada pel partit. Es veu que s’ha de notar qui talla el bacallà polític en aquest poble. Tots els alcaldees democràtics han estat del peessacé aquí.

Ho fan a poc a poc, per assegurar que quedi bé (“curiós”, que diu el meu amic lampista, quan parla de la instal.lació d’un bidet), i això vol dir que s’hi estaran tot l’estiu. Calculo que a mitjans juliol ja podré precisar a quina marca de formigonera correspon “aquella” remor. Convergència, iniciativa, populars i esquerra preparen obres similars, però no se sap on les fan.

Pueril però xula. Una inesperada petita alegria. Al final he anat a la piscina. No he nedat, però m’he anat a acomiadar dels “vestidors de canalla” de l’Alba, un dels quals resulta que és l’entrenador de l’Adam d’esports. És igual, complicat d’explicar. Conclusió: que l’Adam, quan coincideixi que hi hagi partit a Mataró i hi sigui, pot jugar amb l’equip de la seva antiga escola d’aquí (jo no sé com m’ho muntaré si el partit no és en un lloc fàcil). El motiu és que “encara té fitxa oberta a l’Anxaneta” encara que vagi a una altra escola d’un altre poble. Segur que em salto uns quants reglaments de la normativa d’esports de primària, però me sabe mucho de grave. Stop. L’he trucat per dir-li, clar. Gran alegria.

Ja ho tenia tot a punt, però m’he adonat que avui és dilluns, el dia que l’Alba anava a piscina. O sia, que si hi hagués anat m’hagués trobat els seus companys de classe, mames, papes, etc i avui no tinc ganes de parlar amb ningú. Ja ha estat un esforç, de veritat, demanar info a en Carles sobre El Meu Interès Actual, que deu estar a punt de passar de mi, clar.

Aquest matí he fet un tros del clip. Deuen ser els 59 segons més currats de la història de la tele. Hi ha ple de gent implicada, i s’ha de re-editar amb Avid i… etc. I encara no tinc clar si els totals que he muntat jo s’entenen o no. Diria que no gaire.

És el que et fan a l’espatlla o al cap quan ho fas bé, oi? Dons avui m’he fet uns quants taptaps. Els he portat a Sabadell amb el bus aquell de can Sagalés. Com que no hi havia trànsit, hem arribat abans d’hora (l’Alba no s’ha marejat i se m’ha adormit a sobre, un encant) però he pogut avisar. Han trigat poc. El problema ha estat que m’han vingut una d’aquelles ganes infernals de pixar. I tot tancat. Ni un puto bar. Enfí, és igual, s’ha solucionat.

Però qui conduia l’ex-meu cotxe? Ell. Cap sorpresa, de fet, però fot, mira. No he donat la poteta però he saludat educadament. M’he quedat amb ganes de preguntar allò de “és veritat que els que sou tannn alts la teniu petita?” No ho he fet. Taptap.

Ha estat una conversa surreal. En Christian, en Mamadú i el meu Adam sobre com fer-ho per venir a dinar dissabte que ve a casa meva. “Tu truques … li dius a ta mare i després em truques… i després truquem…” Tothom trucava tothom però ningú m’ho confirmava a mi, que haig de fer el dinar…. un merdé. I un altre problema: en Mama és musulmà, o sia que res de tocino, no vull provocar conflictes culturals. Les croquetes seran de pollastre o de bacallà. Els musulmans en poden menjar, mirés cap on mirés quan l’espitxava, oi? Una resepsión en mi residensia. Wow.

Tinc cuques per petonejar-los, però evidentment arribaran tard, ja m’han trucat. És que les comunicacions Sabadell-Mtró són cada cop més deficients (lleons a l’autovia, bandolers a Parpers, gel als revolts…). O sia, que paciència. Els portaria a veure la peli dels Rolling, però no crec que sigui el més adient. Ja hi aniré sol. Estic nerviós com una núvia.

Les històries (teletips) de l’em no són estranys. El d’avui és que uns científics mexicans han descobert la relació entre la varicel.la i la malaltia. El teletip no explica moltes coses i el que diu sembla facilment atacable (una mostra molt petita de pacients etc), però sembla que es va per bon camí (haha). Ja he trucat ma mare i li sembla que jo no la vaig passar, la varicel.la. El que temo és que algun dia un equip científic de, posem, Nova Orleans o Londres descobreixi una relació entre la manca de mielina a les cèl.lules nervioses i la fimosi. Aleshores ja hi serem pels troços.

Recapitulem: tinc una malaltia cabrona (en diuen “invisible”), que no mata però que em complica la vida provocant moltes coses però sobretot malsentesos incòmodes. No hi ha curació, però els avanços genètics prometen. La meva dona em va deixar, i crec que és per la malaltia. A més, s’ha emportat els meus fills força lluny, i podria ser pitjor. A la feina em tracten amb condescendència, com pertoca a gent educada. Però sovint m’avorreixo molt. La meva prometedora -haha- carrera de periodista se n’ha ha anat a prendre pel cul.

La solució més senzilla (i més barata, siguem catalans, cony) és matar-se. Dons vaséqueno, sorry. No tinc la intenció de demostrar re a ningú, m’ho vull demostrar a mi.

Feia mesos que m’ho mirava de reüll. Feia por, ho confesso i feia qual-se-vol cosa abans que enfrontar-m’hi. El prestatge aquell del moble aquest feia por. Desenes de papers, factures, nòmines i punyetes. L’he endreçat, i ara el calaix és buit. Només em queda… És igual. Admeto que mai aniré a buscar el rebut de la llum de fa un any i mig, però ho considerava un pas més cap a blabla. Em felicito. Aplaudiment crescendo, ovació.

És un edifici de la UPC a Bcn, el lloc on havia quedat amb l’expert que calia entrevistar. El càmera (no de la casa) ja m’havia trucat per preguntar l’adreça precisa, signe dels temps del GPS. El taxista amb el que he baixat ha fet la cara estranya que toca, com si li hagués dit “l’edifici colacao” o “el complex tampax”. Sí, ja semblava tenir clar on era l’edifici “nesu”. Ho ha trobat, amb la meva escassa ajuda i amb la dels seus col.legues de la seva ràdio. Feta la feina, sorprenentment me l’he trobat a la porta, al carrer, fora del taxi. “No está aquí”, em deia amb cara semi-escandalizada, “está para allá, lo he visto. Hay un cartel. El edificio Neus, ¿no?”