Estrellla
A la sala d’espera, la mama era l’admirable, i la petita, l’estrella. La nena era petita d’edat, però rodoneta. “Només 4 mesos? Està gran”. No sé el nom, però la història m’ha semblat xula. El diagnòstic de la mare (“sí, té la malaltia, fixa’t com camina”) havia de ser anterior a l’embaràs. Chapeau pels pares. Ja hi vaig pensar, ja, però els meus ja hi eren, quan el diagnòstic. “Els haguessis tingut si ho haguessis sabut?” No faré declaracions.
A la sala d’espera de la unitat de Neuroimmunologia Clínica (crec que es diu) de la Vall d’Hebron, et pots permetre el luxe/la tonteria d’apostar entre els que no van sols, com jo. “Qui és el malalt? Ell o ella?”. Només que s’aixequen i caminen ja ho veus. “Compartim un planeta i una atàxia… Què fas aquesta nit? Mola, un xute d’interferon? Jo ja ho he deixat, però tu fes, fes”.