Va a ser que no
Recapitulem: tinc una malaltia cabrona (en diuen “invisible”), que no mata però que em complica la vida provocant moltes coses però sobretot malsentesos incòmodes. No hi ha curació, però els avanços genètics prometen. La meva dona em va deixar, i crec que és per la malaltia. A més, s’ha emportat els meus fills força lluny, i podria ser pitjor. A la feina em tracten amb condescendència, com pertoca a gent educada. Però sovint m’avorreixo molt. La meva prometedora -haha- carrera de periodista se n’ha ha anat a prendre pel cul.
La solució més senzilla (i més barata, siguem catalans, cony) és matar-se. Dons vaséqueno, sorry. No tinc la intenció de demostrar re a ningú, m’ho vull demostrar a mi.