Viure

In the midnight hour

I can feel your power

Just like a prayer

You know I’ll take you there

Pelín hortera, la Madonna, però és el que sonava al Graó, on he anat a sopar. Una pasta, però he menjat bé i de disseny. Tinc el cervell farcit de Madonna i de foie (abans en deien La Piara). Ho he compensat entrant al pseudo-pub irlandès d’a prop de la Plaça Xica. Vaaal, m’estava pixant i he entrat on he pogut. TN de Tv3 (“tan tard?”). No, no ha petat cap bomba atòmica al Tibet. Trànsit i una història que sortia en teletips aquest matí. O sia re.

Tornem al pub. És cutre i plàstic, però porta bons records. Els miralls de la Guinness i els del Jameson ja són una icona universal. Però haig d’estar d’acord amb en Barry: la imatge del pub irlandès ja ha estat plastificada, liofilitzada i universalitzada. És més fàcil trobar un pub irlandès a Santander que a Tipperary. Fots una patada a una pedra a Santa Perpètua i et surt un pub irlandès. La realitat del pub irlandès és més prosaica i els lavabos (amb aquells pixadors mida cavall) no fan olor d’ambientador de la Schelecker.

Intento endreçar el llarg cap de setmana amb ells. Havia pensat en fer una llista tancada i votar, però massa merdé. Demà ja el tinc resolt i dilluns també (mona). Em falta dissabte i diumenge. La Irene R se’n va al seu poble -ja té la fami allà-, o sia que demà me’ls porten a les 10 i he decidit que desapareixem. Amb tren i cap a Blanes, on no ens coneixen gaire i ens deixaran passar. Dissabte no sé. Potser Bcn, al Maremàgnum. Diumenge ja improvisarem. També vull fer mandonguilles (ja tinc la carn) i no sé què més. Carpe diem.

I la cambrera parla de política

I els homes de negocis queden sorpresos

Comparteixen una beguda anomenada soledat

Però és millor això que beure sol

Un cop més: els poetes urbans van molt bé. No, no sé per a què.

L’any passat la setmana santa va ser igual de plasta? Tenia aquell parell? No me’n recordo. M’he acabat els diaris, suplements i revistes que tenia al costat del llit, o sia que hauré de començar un llibre per adormir-me. Potser em fa mal. Ha de ser trist escriure un llibre i que el facin servir per agafar la son.

L’empresa -com el país sencer- va al ralentí, hi ha molta gent de vacances. La meva gran ocupació és pensar en què faré amb aquell parell aquest cap de setmana a part de comprar/menjar la mona. Cap idea? No, a Rio de Janeiro ara deu fer molta calor. O fred?, no sé.

En Duran -supervivent d’un càncer, cal recordar-ho, chapeau als metges, no a ell, clar- diu que no té pressa i no he sentit per a què no en té. Jo sí que crec saber què vull però he arribat a la conclusió que tampoc tinc cuques. Qui ho havia de dir, un democristià i jo coincidim en alguna cosa.

M’importa un colló no tenir un plug in per poder veure un gràfic. També m’importa un colló que em demanin un plug in que aparentment ja m’he descarregat.

“El mar ho cura tot”. Clar, la Món no parlava de medicina, era una altra cosa. I ho deia abans d’embarcar. De què s’ha curat la Món? Bon vent quan marxis cap a Formentera, nena.

Ha estat una tarda infernal, amb dos (dos) viatges a la botiga amb l’ordinador a coll per aclarir misteris i moltes baralles domèstiques amb la meva autoestima. Bé, era un trio: l’autoestima, l’acer aquest i jo. Un ménage à trois que t’hi cagues.

Mira, avui he passat d’anar a l’emissió. Prèviament hi ha hagut una nit xunga i, francament, poques ganes de fer la gara-gara a ningú.

Selecciono el bo que té el passat. La llista seria massa llarga per fer-la i inclou des de la infància fins fa una estona, quan he parlat amb ells per telèfon (l’Adam s’ha equivocat i m’ha dit pel nom del nòvio de la mare. Això no ha existit). Només tinc un passat agradable, que inclou l’Ametlla de Mar, el seu romesco i els crancs que bombardejava a pedrades sàdicament, les nits embarcat, el sexe adolescent, la primera cosa firmada que vaig publicar de petit, la germana d’en Luc, a Champéry, la francesa jueva aquella de Cobh (jueva i sionista, tu, però cul maco, portant-te a un pas de la conversió), les aventures laborals, i deunido la de coses. M’he esborrat les coses dolentes. No han existit. Des de lo bo del passat al bo del present, que també n’hi ha, encara que internet a casa se’m resisteixi.

Havia de passar. El meu internet de casa ha mort. Com sempre, no hi trobo explicació. No sé si té a veure amb el mozilla dels collons, el windows vista dels collons, fenòmens inexplicables dels collons,  l’explorer dels collons, la meva inhabilitat dels collons o una mica de tot. He descobert que es pot viure sense internet. Només m’he conectat un cop en 2 dies, i des d’un cíber. 14 missatges i la majoria spam.

I had a dream, que deia aquell que van matar. El meu dream contempla moltes coses, potser massa. Hauria de ser més moderat, modest i prudent. I menys ambiciós, deixat anar i agosarat.

Un teletip anuncia un concert al Palau per l’em, amb en Quimi Portet i cia (en Portet també ho té o em confonc?). No crec que hi vagi si no m’hi porten, i ha de ser una dona amb les tetes grans i etc, si no, no em deixo (hahaha).

Es prepara un cap de setmana intens. Una cita (que ja es pot descartar, siguem realistes, ja en porto moltes de fracassades) i DUES navegades, dissabte i diumenge. Previsió del temps, contrastada amb la dona del temps d’aquí: brises del sud. Bé, cenyirem des de Bcn i des de Mataró. Sud és rumb Dragonera.

Despertar-te a les 4 i no poder tornar a dormir és idiota, ho assumeixo. O sia, sóc idiota. Molt idiota, perquè no eren ni les 4. He fet el babau una estona a internet, he anat a esmorzar i comprar el diari, he vist sortir el sol i m’he quedat adormit davant de la tele, clar. Però això no et passa un dissabte al matí, no, et passa el dia que tens emissió, o sia que et ficaràs al llit a la una si tens sort. La sort ha estat que no hagués d’escriure o muntar re avui. I porto dos cafès després de dinar. Sí, sóc tontolcul. Aquests atacs d’insomni inesperat són inexplicables i putegen molt. En tot el dia crec que he tingut dues idees, i les dues feien cagar, clar. La pregunta a hores d’ara és “és el president del Govern que porta barba o el de la Generalitat?, com anava?”.

És una terra on la bellesa i la lletjor, el parfum i la pudor, es medeixen a quilos, on uns ulls oberts ho diuen tot i callen fort. Hi ha ple de personatges despistats i atàxics, però que  s’esforcen per tornar a fer -com aquelles vegades, remember?- cafè per a dos
al matí; fer servir la casssoleta petita, individual,
és terriblement avorrit, és molt més  agradable fer dues tasses. Bordúria té orígen tintinesc i incorpora un Haddock emprenyat però bona gent i una plastíssima Castafiore. També inclou un
despistat que encara no ha acabat d’entendre que Bordúria
pot ser un país de dolents-dolents, on el passat no
serveix de gran cosa, tot i que hagis arreplegat
just abans que et donessin el bitllet per
anar-hi-un parell de txitxarel.los que són la part amable de
la història. També és un país on els sols surten a parelles, fa bon temps i hi ha maduixes tot l’any. Bordúria ara és casa meva, jo hi visc. Tot i tot, s’hi està bé, o almenys t’hi acostumes. Per collons.